Hi ha una gàbia sense cadernera, nen

Ferran Terraza emula un dels gestos característics de Rubianes davant una imatge del còmic desaparegut.

Ferran Terraza emula un dels gestos característics de Rubianes davant una imatge del còmic desaparegut. / JULIO CARBÓ

3
Es llegeix en minuts
ELOY CARRASCO

Ja han passat sis anys des que se'n va anar Pepe Rubianes i ens va deixar a soles amb les seves reflexions, que alguns mai es van prendre seriosament perquè, com que ell les camuflava amb la disfressa del riure, es fixaven només en l'embolcall del lèxic rude i el batre de la mandíbula. Rubianes s'ha perdut aquesta crisi tan espantosa i l'oportunitat de posar al seu lloc els centenars de bandarres que hi han ficat l'urpa, així que es troben a faltar els seus cataplasmes, aquell xarop de riallades que hauria ajudat a empassar-se millor tots aquests gripaus que no hi ha petó que els salvi. Mirant qualsevol telenotícies d'avui, on a totes hores apareix un nou lladregot amb llànties a la llengua i l'ungla podrida, és fàcil preguntar-se «¿què hauria dit el Rubianes sobre Bárcenas, Pujol, Millet, Rato...?». Per no parlar de la invasió de ximples a la seva Barceloneta.

També -no ens posem tan sentimentals- hauria estat bé conèixer la seva opinió sobre si el vestit aquell del dimoni és blau i negre o blanc i daurat, o si són més puters aquests del Mobile o els de Construmat, i per què. O, posats a fer, si el cafre del tackle borratxo a la Diagonal es mereix, en exclusiva per a ell, la reinstauració de la forca o millor el garrot vil, que estem a un pas d'això. A tot li treia suc i amb aquest material s'hauria posat les botes. Massa bales, que el rapidíssim gallet galaicocatalà no hauria desaprofitat, nen.

Ferran Terraza (Barcelona, 1968) es fa sovint la mateixa pregunta, i potser està més a prop que ningú de les respostes. No és que tingui una connexió còsmica ni una ouija, però és que des de fa uns mesos habita dins de Pepe Rubianes.

Actor de pas més o menys fugaç en moltes sèries (El cor de la ciutat, Los hombres de Paco, Hospital Central, Águila Roja) i algunes pel·lícules ([Rec]), de cop i volta, després de dues dècades de professió, li ha passat per davant el tren de la seva vida. El maquinista és Toni

Coll, que va ser amic i representant de Rubianes, l'home que el va anar a descobrir a un tuguri de Sevilla una nit del segle passat.

Des del novembre i fins a nova ordre (l'èxit indica que la via encara té quilòmetres), Terraza es calça una perruca, roba negra i mans fent nanses, puja a l'escenari del Teatre Aquitània, comença a arquejar les celles i es transmuta en el mateix Rubianes. Llengut, afilat, rotund. «No és una imitació -s'afanya a puntualitzar-, perquè Pepe era molt Pepe. Seria molt agosarat per part meva intentar-ho». La qüestió és que el públic riu a gust. Són exactament els mateixos textos que va escriure i que va fer retronar Rubianes, sense estalviar-se aquells epítets contra Aznar Bush («aquell borratxo cocaïnòman... ¡que torni a beure aquest tio!»). Sense referències a l'actualitat. Només hi va haver una al·lusió al 9-N. Va durar poc.

Notícies relacionades

Potser és cert que Déu els cria i el vent els amuntega, perquè quan Coll va proposar a Terraza el pla Rubianes es va tancar un triangle: el gallec va ser qui, «fa molts anys», va donar el primer reconeixement a qui avui el fa reviure en escena. El va elegir en un càsting per a un programa de televisió que al final no es va fer, encara que anys després es retrobarien en altres muntatges.

Malgrat el llarg temps d'observació, entrar en una figura com la de Rubianes era un os. I fugir del calc es complica quan hi ha en comú un timbre de veu tan semblant. «Un dia -recorda Terraza- era a casa repassant una gravació de Pepe i va arribar la meva nòvia. Em va preguntar què era allò, convençuda que qui parlava era jo». Però més enllà de la tècnica, i atesa la breu caracterització que requereix l'obra (la perruca), el clau en el qual desitjava encertar el martell de Terraza era «l'esperit i la màgia de Rubianes». Va sentir que ho havia aconseguit quan, després de veure'l en acció, Carmen Rubianes li va dir: «Tens l'energia i el somriure del meu germà». Aquella nit no va aclucar els ulls pensant que anava ben encaminat per omplir la gàbia que s'havia quedat sense cadernera.