Anar al contingut

Les nenes de les monges

Alumnes de les religioses que van vendre l'edicifi a Núñez i Navarro recorden el col·legi

H. L. / BARCELONA

Ha tornat a la seva vella escola en diverses ocasions. Per fer diferents cursos: de country, de vins..., encara que el que més recorda és el d'anglès. No precisament pel que va aprendre. L'impartien a l'aula que durant la seva infantesa va ser la biblioteca del col·legi on va anar diàriament dels 5 als 15 anys, entre el 1947 i el 1957. «No vaig aprendre res perquè tenia el cap en tot menys en l'anglès. Deia yes, yes», fa broma Maria Conxa Porrera. Aquest «en tot» són els nombrosos records que guarda del col·legi de les dominiques que hi va haver a la Casa Golferichs durant el llarg franquisme, fins que l'orde va vendre l'edifici a Núñez i Navarro. Entre ells, destaca el de la monja Maria Magdalena. «Totes les monges eren dures, i ella n'era una excepció. Ens estimava molt. Quan el professor preguntava ens xivava les respostes», evoca la dona. Sí, l'escola era de nenes -«així ho va voler Golferichs», però hi havia professors de sexe masculí. «No ens deixaven soles amb ells. Sempre hi havia una monja vigilant», apunta la dona, la més veterana de les reu­nides.

En la trobada, celebrada a l'antic menjador del col·legi, també hi ha Conxita Soler, Maria Josep Serra i Montserrat Oliveres, les tres companyes de classe al col·legi, unes quantes promocions més joves, i encara amigues. «I no som les úniques, jo també conservo l'amistat amb dues excompanyes més de classe», afegeix orgullosa la Montserrat.

Els protagonistes

Golferichs situació

Una de les culpables de la trobada és Cati Sánchez, directora del Centre Cívic Casa Golferichs, que acaba de celebrar el seu 25è aniversari. «Volíem posar l'accent en les persones, que al capdavall és per a qui treballem. Que els protagonistes de l'aniversari fossin els usuaris. Moltes de les persones que vénen tenen una vinculació molt forta amb l'espai. Algunes perquè van participar en la seva defensa. Altres perquè van ser alumnes de l'escola », explica la directora, que va obrir una convocatòria perquè aquestes tornessin al centre i compartissin les seves experiències.

La Maria Josep, companya de classe de la Montserrat i la Conxita, té records d'una cosa i de l'altra. Va ser alumna i també va participar en la lluita veïnal per la recuperació de l'edifici, quan, després de la seva compra, Núñez i Navarro va intentar enderrocar el Xalet, com es coneixia llavors la torre del 491 de la Gran Via. «En aquella època tenia nens petits i no m'hi vaig poder tancar, però el meu marit hi estava molt ficat», explica la dona, l'única de les quatre que segueix vivint a Sant Antoni. Aquella va ser una lluita conjunta dels dos barris, de l'Esquerra de l'Eixample, on està físicament la torre, i del veí Sant Antoni. Llavors cap dels dos tenia centre cívic.

La recuperació de la Casa Golferichs, que ara celebra el seu quart de segle, ha estat una de les grans fites de la lluita veïnal de la capital catalana. Una de les comptades ocasions en què David venç Goliat. «Sempre assenyalem Núñez, però els que van vendre l'edifici que els havien cedit per educar les nenes del barri van ser les monges», manifesta molt crítica.

0 Comentaris
cargando