Anar al contingut

Anàlisi

Rendes antigues, rendes turístiques

Jordi Mercader

Vint anys no és res i el pròxim 1 de gener els lloguers de renda antiga seran història. Potser Miguel Boyer es va inspirar en Gardel per fixar el període d'excepcionalitat per a aquests contractes que la seva llei va convertir en relíquies; en tot cas, el temps és relatiu: als propietaris l'espera se'ls deu haver fet eterna i als inquilins els deu haver passat en un tres i no res. A alguns els ha sorprès, no s'ho acaben de creure, potser van esperar una solució general impròpia en una societat de lloguers lliures.

L'actual conjuntura del mercat immobiliari, amb milers de locals per llogar i una quantitat similar en renegociacions a la baixa, sembla la millor pista d'aterratge per a l'actualització d'aquestes rendes tan privilegiades. La por al local buit pot frenar els somnis atresorats pels propietaris de recuperar immediatament el temps i els diners perduts durant la llarga espera. Aquest realisme serà compartit des de l'altra perspectiva. La crisi del consum i per tant de caixa no és el millor escenari perquè el comerciant pugui fer front a la revalorització del seu lloguer, encara que hagi disfrutat per molts anys d'un marge complementari per als beneficis que alguns dels seus competidors no tenia. Aquests dos factors aconsellen una negociació prudent, seguint l'evolució de l'IPC i probablement en la majoria dels casos ja s'haurà donat.

L'efecte distorsionador

Aquest raonament no funciona quan irromp en aquest conflicte d'interessos i drets, de sentiments comercials, familiars i tradicionals, i d'aspiracions per un paisatge urbà divers i equilibrat l'efecte distorsionador del turisme. La voracitat d'aquest sector en alça, imprescindible per a Barcelona, però font de tensions i disgustos, fa preveure una predisposició a pagar preus gairebé irracionals per alguns d'aquests locals per integrar-los en l'oferta general, dominada per una tendència al luxe o a l'homologació universal de disseny i productes, que tant semblen complaure als visitants.

El problema doncs no és general sinó particular, va per barris i fins i tot en aquests mateixos barris turístics les situacions són diverses. Tan afectats estan els propietaris dels magatzems El Indio com els del colmado de la plaça de Sant Just, un dels últims establiments d'aquestes característiques a Ciutat Vella. La singularitat arquitectònica o el disseny de l'interior pot ajudar a trobar solucions individuals, però sempre hi ha el dubte sobre què s'ha de salvar: la botiga, el comerç, l'inquilí o el propietari.

Les experiències recents en altres locals simbòlics permeten ser optimistes. Però, ¿i la resta de merceries, colmados, tallers, tintoreries, sabateries i tota la gamma de botigues i artesans del barri? ¿Es convertiran tots aquests espais en botigues de souvenirs? No és fàcil limitar el lliure mercat sense caure en l'intervencionisme, però els plans d'usos comercials per garantir la pluralitat i la riquesa del paisatge urbà de cada barri podrien ser molt útils.

Per oferir-li la millor experiència possible estem canviant el nostre sistema de comentaris, que passa a ser Disqus, que gestiona 50 milions de comentaris en mitjans d'arreu del món cada mes. Ens disculpem si aquests primers dies hi ha algun procés extra de 'login' o si el servei no funciona al 100%.