AMB MOLT DE GUST. QUADERN DE GASTRONOMIA I VINS

Gràcies per l'anyell

Les històries de la Bíblia són objecte d'investigació gastronòmica. Mentre es revisen els menús de l'últim sopar queda el plaer de menjar anyell pasqual

Xai amb mel, una de les maneres de cuinar el plat pasqual.

Xai amb mel, una de les maneres de cuinar el plat pasqual. / ARXIU

1
Es llegeix en minuts
Miquel Sen
Miquel Sen

Periodista

ver +

Quan a la cuina hi apareixen titubejos creatius s'acostuma a generar un ampli receptari que té com a eix vertebrador una nova lectura d'esdeveniments gastronòmics de gran importància. No és estrany que durant aquests dies es tornin a plantejar temes tan sucosos com els plats que es van menjar en l'últim sopar, revisitat per diferents cuiners, entre ells Ramon Freixa, capaç d'ironitzar fins i tot amb el petó de Judes. És una tendència que segur que acabarà explicant un dels temes bíblics més foscos: què menjaven a l'arca de Noè durant el diluvi.

Els talmudistes diuen que la solució al gran problema de col·locar en una nau immensa, comandada per un patró que no sabia navegar, animals de tota mena, sense que arribessin a les urpes, devia ser degut al fet que el capità va donar a tots sense excepció una dieta -diguem-ne mediterrània- a base de pa, figues i oli. Sobre aquesta afirmació hi caben els dubtes oportuns, ja que no sé si John Logan, el guionista de la pel·lícula Noé, arriba a explicar la immensa borratxera amb què el patriarca va celebrar haver arribat a terra ferma. És impossible que perdés el sentit a base de beure vi jove, perquè amb tanta aigua no hauria tingut temps de veremar. El més segur és que portés unes bones gerres de vi negre amagades entre els elefants. Davant de la dificultat del tema, queda per al nostre consum l'excel·lent vi dolç de Jerez etiquetat Noé.

Notícies relacionades

La idea de sacrifici, d'elevar l'esperit a través d'un banquet, no s'ha perdut, per més que gairebé ningú recordi la quantitat de garrotades i mossegades que hi va haver entre feres i lladres quan Noè va tancar les portes de l'arca. Vivim en un món secular, amb tendència a oblidar-ho tot, fins i tot l'origen d'aquells anyells divins que en aquesta Pasqua cuinarem o encarregarem als rostidors.

Abans, el costum peninsular era comprar el xai i portar-lo al forn del forner, on es coïa el temps que durava una missa en llatí. Després van ser els carnissers els que preparaven el xai a la rebotiga del seu establiment. Va ser aquest l'inici d'autèntics temples del rostit, com Terete, a Haro, i Casa Florencio, a Aranda, que tenen continuïtat barcelonina al Yantar de la Ribera.