Cada dia, de 10 a 10, al quiosc

En la seva visió de la ciutat,Ildefons Cerdàveia en la plaça de les Glòries l'eix geogràfic, el centre de gravetat de trànsit de persones i, després, carruatges i cotxes. Lògic, amb la Diagonal i la Gran Via creuant-se allà, encara que sigui una mica escorat cap al nord-est de Barcelona. Però com que un segle i mig després aquella plaça ignominiosa segueix sense aclarir els dubtes sobre el seu passat, present i futur, el gran eix viari, però també de moviment de persones, ha anat desplaçant-se cap al sud. No a la plaça de Catalunya, sinó encara més enllà, gairebé en el límit municipal, a la plaça d'Espanya, on en temps deCerdàes va col·locar una creu en un monticle (la Creu Coberta) per marcar la frontera amb les poblacions del Llobregat.

I ara, durant una setmana, la plaça estarà encara més animada i encallada: serà no només el gran centre neuràlgic de la ciutat, sinó del món sencer, el món del telèfon mòbil. Un món que contrasta amb una de les poques velles relíquies que continuen en una plaça que ha anat transformant-se des que la van urbanitzar per primera vegada els anys previs al 1929, en ocasió de l'Exposició Internacional.

«Recarrega el teu mòbil», posa en un petit cartell; un missatge i una acció gairebé anacròniques en aquest minúscul establiment, el Kiosco Antonio, a l'àmplia vorera on la plaça es converteix en l'avinguda del Paral·lel. Dins,María Josefa Hoya, Pepiper a família, amigues i clients fixos, atén la clientela a través d'un forat de 35 per 50 centímetres, envoltada de llaminadures i llaunes de beguda. Ni ella sap quant temps fa que sobreviu aquest quiosc en aquest lloc. «El meu pare el va comprar fa més de 30 anys a aquest senyorAntonioque li dóna nom, o sigui que com a mínim ja deu fer més de 40 anys».

Molt han sentit i viscut els seus pares allà, com la bomba que l'octubre del 1988 va matar un policia nacional just a l'altra punta, davant la llavors caserna de Belchite, que abans havia estat un immens hotel, l'Hotel núm. 1, que albergava la majoria dels visitants de l'exposició. Ara, torna a ser un hotel, el Plaza, tot i que aquell edifici «del rellotge», com en deien també, ja no hi és. Només es manté la construcció antiga de l'hotel a la cantonada amb la Gran Via, on ara hi ha el col·legi Francesc Macià.

Gairebé sense guanys

Notícies relacionades

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

3Pepi, per la seva part, ha viscut els últims canvis, la construcció de l'edifici dels Mossos i de Trànsit, i sobretot la transformació de Les Arenes. «Es nota que ha donat més vida a la plaça, hi ha més moviment que abans». Però tot i així, el petit quiosc a penes dóna per viure.Pepihi és, ininterrompudament, des de les 10 del matí fins a les 10 de la nit. Ella sola. No pot pagar a un empleat. «Hi ha mesos que no em surten els comptes, però com que el meu marit treballa, encara ens ho podem permetre». Paga la taxa a Via Pública de l'Ajuntament, uns 2.000 euros a l'any, i després un lloguer al seu pares, que per a ells és com una pensió.

Són 12 hores al dia, que passaran més ràpides la setmana que ve. «Que no perdem la fira del mòbil, per favor», suplica ella. I a diferència d'altres,María Josefano apujarà els preus que figuren en un cartell: una ampolla d'aigua de litre i mig a 1,20 euros, una cervesa igual, un Trina a un euro. La majoria de compradors són treballadors del Llobregat, que aquí agafen el bus, i si els apuja el preu, ja no vindran, tem.