El record d¿una catàstrofe transformadora

Contra el corrent

Cornellà commemora dimarts els 40 anys de la nit que va quedar sota les aigües del Llobregat

6
Es llegeix en minuts
CARLES COLS
CORNELLÀ

El 20 de setembre de 1971, Cornellà va quedar fet un Macondo. Des de l'any 1100, el Llobregat havia sortit de la llera fins a aquell dia, al seu pas pel delta, en no menys de 185 ocasions. Les avingudes del riu estan gairebé religiosament censades. A una fins i tot se la va batejar. El 1617 ésL'any del Diluvien la història d'aquesta mansa conca que aboca al mar habitualment uns 19 metres cúbics d'aigua per segon. Però fa 40 anys, a l'altura de Martorell, 3.080 metres cúbics d'aigua per segon amenaçaven de transformar riu avall no només la vida quotidiana immediata de Cornellà, com va passar, sinó que amb la seva empenta gairebé van aconseguir alterar la línia del temps de la ciutat. El fang als carrers va ser fèrtil perquè, en els últims anys del franquisme, creixés forta i robusta una indignació veïnal capaç de plantar cara al carrer a la barroeria de les autoritats. Cornellà era un Macondo. «Als horts del barri d'Almeda jeien panxa enlaire els cotxes que el riu va arrossegar des del centre de la ciutat». Ho explica Ramon Rull, víctima de la riuada i comissari de l'exposicióLa memòria del fang, que Cornellà inaugurarà dimarts que ve en record de com fa 40 anys el cel es va desplomar i el poble es va aixecar.

L'exposició (oberta al públic fins al 23 d'octubre al Castell de Cornellà) és un recomanable recorregut en què, en una primera sala, és inevitable sorprendre's per la meteorologia.

Les pluges del 20 de setembre de 1971 van ser poc comunes, fins i tot per al litoral català, on l'estiu sol acomiadar-se amb xàfecs terribles. A Manresa van caure 95 litres per metre quadrat. A Sallent, 170. A Martorell, potser aquell dia el lloc de la Terra on amb més intensitat plovia, els litres per metre quadrat van ser 350. El Llobregat baixava fet una fúria i al delta bufava un fort llevant que empenyia l'aigua del mar llera amunt. I al mig d'aquell pandemònium, Cornellà.

40.000 ATURATS EN UN DIA / Aureliano Buendía, a la novel·la de Gabriel García Márquez que narra el néixer, créixer i morir de Macondo, recela i no creu que el diluvi que condemna la seva ciutat sigui només obra de vents, cumulonimbes i baixes pressions, així que assenyala com a culpable la companyia bananera com els veïns del Cornellà del 1971 aviat van descobrir que les obres de construcció de l'autopista A-7 van ser tan culpables com el mal temps que en només unes quantes hores més de 20.000 persones perdessin totes les seves pertinences (casa inclosa, de vegades) i que més de 40.000 descobrissin al fer-se clar que havien perdut la feina.

L'enginyeria que es va fer servir per al traçat de l'autopista va ser un disbarat. Va estrangular el pas del riu, així que en va accelerar el curs i l'aigua va arribar a Cornellà a uns 80 quilòmetres per hora. La ciutat havia de protegir-la, santa innocència, un mur de terra aixecat arran de la riuada del 1913. Va caure a la primera envestida. El Llobregat va decidir llavors que el camí més directe per arribar fins al mar era el carrer de Rubió i Ors. La calçada del carrer va quedar a més de dos metres de profunditat. Una dona va sobreviure posant-se de puntetes sobre la taula del menjador i respirant el pam d'aire que quedava fins al sostre. De totes maneres, ningú va morir.

A les vuit del vespre els cotxes de la policia municipal van deixar de circular pel carrer alertant del risc d'inundació perquè mitja roda ja era sota l'aigua. A les 12 de la nit eren les barques del club nàutic i de la Comandància de Marina les que amb dificultats solcaven els carrers. Només a partir de les tres de la matinada, en la més absoluta foscor, ja que una apagada va agreujar la desgràcia, el nivell de l'aigua va començar lentament a baixar.

LA PUDOR / El que va quedar després va ser un paisatge molt representatiu del monstre de dos caps en què s'estaven convertint les ciutatsagraciadesamb allò que el franquisme va definir (així sortia fins i tot als llibres de text de l'escola) «pols de desenvolupament». L'aigua va arrossegar bidons, furgonetes, maquinària i, a més a més, una àmplia varietat d'animals de granja que molts veïns criaven al pati de casa per menjar. Al cap de dos dies, la pudor de gallina i vaca mortes causava nàusees. Tant com la paràlisi de les autoritats.

I llavors va passar l'inesperat. Amb els peus al fang, uns centenars de veïns van decidir alçar la veu. És, sens dubte, el recorregut més emocionant de l'exposició.

Al barri d'Almeda ja s'havien produït amb anterioritat alguns breus conats de crítiques a l'autoritat vigent. En els dies posteriors a la riuada es va consolidar una resposta organitzada que ja no va abandonar Cornellà fins a l'adveniment de la democràcia.

La riuada va ser un dilluns. El dijous, la Guàrdia Civil dispersava a cops de porra una setentena d'indignats davant de les portes de l'ajuntament. Eren dies convulsos. Per aLa memòria del fang, Cornellà ha tret la pols de la correspondència que van intercanviar fa 40 anys l'alcalde i el governador civil de l'època, temorosos tots dos que «elements subversius» agafessin el timó de les protestes. No era del tot un temor infundat. La gran avinguda del Llobregat va ser una mena de diluvi que, com si d'un antic testament es tractés, va aixoplugar en un mateix vaixell una parella de líders veïnals, un parell de dirigents sindicals, una parella que ho havia perdut tot, dos joves que s'havien quedat sense feina... D'aquella arca en va sortir el nou Cornellà,

SILENCI MEDIÀTIC / El mèrit d'aquella gent és que van exigir el que era just malgrat el franquisme i gairebé sense complicitats externes. La premsa de l'època pràcticament va ignorar no només les protestes, sinó fins i tot la mateixa riuada.El Correo Catalánno va fer referència a les inundacions en els dos dies posteriors. El tercer, una concisa columna. Quatre dies més de silenci i, al cinquè, un breu comentari elogiós per la «entrega de les primeres ajudes als damnificats». Aquest va ser el to general dels mitjans de comunicació, amb comptadíssimes excepcions, com per exemple la de la revistaEl Pensamiento, que va dedicar un monogràfic tan extremadament professional a la catàstrofe que va acabar costant-li el tancament.

Notícies relacionades

De la riuada del 1971 se'n podrien explicar moltes coses. La manera com els veïns menys damnificats es van bolcar a ajudar els que ho van perdre tot seria injust tractar-la en poques línies. Així que, com a colofó, val més un retrat cruel però perfectament enfocat de per què no hi ha pitjor riuada que un mal govern.

El 1972, les autoritats havien reconstruït el terraplè de protecció, i tan modern era que fins i tot tenia una porta metàl·lica que es tancaria hermèticament en cas de riuada. El 7 de juny de 1972 es va inaugurar a bombo i platerets. La festa va durar un minut. Es va espatllar. Vegeu-la aLa memòria del fang.