La tolerància política i judicial atrau a BCN antisistema de tota la UE

Segons els serveis d'informació de les policies europees, «el triangle de l'anarquisme radical» a la Unió Europea el formen dos països i una ciutat. Els països són Itàlia i Grècia. I la ciutat és - ¿l'endevinen?- Barcelona, on, segons fonts policials, tenen la seva base uns 1.800 activistes antisistema entre els quals hi ha una avançada de 400 de molt violents. Els disturbis que dimecres passat van arrasar els carrers del centre de la ciutat han tornat a posar de manifest que la capital catalana atrau joves extremistes de tota la Unió Europea que aquí troben refugi en la nebulosa d'okupes i anarquistes que es va formar fa anys i certa tolerància política i judicial que ha estat vigent durant anys.

Policies i sociòlegs exploren els múltiples elements que fan que Barcelona hagi esdevingut tan atractiva per a aquests grups. «És veritat que la naturalesa oberta i mediterrània de Barcelona la converteix en una ciutat molt desitjable», comenta un policia amb anys d'experiència en la lluita contra aquests grups extremistes. No obstant, assenyala que hi ha raons de més pes: «Durant anys hi ha hagut en aquesta ciutat una tolerància de les autoritats polítiques amb aquests grups. Se'ls ha deixat fer, ells s'han convençut que aquí no se'ls reprimirà amb contundència i han acabat per arrelar-s'hi».

DIFICULTATS AL DESALLOTJAMENT EXPRÉS / A la tolerància política s'hi suma la d'alguns jutges de la capital. «En cap ciutat catalana és tan difícil fer fora uns okupes d'una vivenda com ho és a Barcelona», assenyalen fonts d'Interior, que posen de manifest com l'aplicació del desallotjament exprés, abans que passin 48 hores de l'ocupació, troba profundes reticències en alguns magistrats de la capital catalana, cosa que no passa en localitats veïnes com les de la comarca del Baix Llobregat.

A això s'hi suma que les principals casesokupades a Barcelona s'han erigit en un autèntic referent per al moviment okupa a tot Europa. «Són edificis famosos entre els okupes de tota la Unió Europea que saben que allà sempre hi ha lloc», expliquen aquestes fonts.

L'atracció que genera el mite de la Barcelona anarquista, és a dir, la trajectòria històrica que aquest moviment polític va tenir a la ciutat, és una altra causa a sumar a les altres causes del fenomen. Per als militants, estar a l'altura de la història, del mite dels antics anarquistes, és un motiu afegit per als aldarulls.

A tota aquesta situació s'hi ha afegit en els últims anys l'arribada d'un nucli dur d'anarquistes italians que o bé han decidit demotu proprioanar-se'n després de l'arribada al poder de Silvio Berlusconi o bé directament han fugit de la pressió que la policia italiana exerceix sobre aquests grups. El resultat ha estat una forta connexió dels anarquistes instal·lats a Barcelona amb aquests tipus de grups a Itàlia. Ha arribat fins a tal punt que el mes de desembre passat la policia italiana va remetre al Govern espanyol una alerta sobre possibles atemptats comesos per anarquistes durant la presidència espanyola de la Unió Europea.

Notícies relacionades

El fantasma perdut

El tracte municipal als okupes es va endurir a partir del 2006

UN COL·LECTIU DESORGANITZAT / Tots els cossos policials consultats, no obstant, coincideixen que aquests antisistema violents no tenen una estructura organitzada. «N'hi ha uns 400 que estan disposats a enfrontar-se a la policia i 1.400 més que els aplaudeixen i que si tenen una pedra a prop, la llançaran», comenten aquestes fonts d'Interior. Formen una nebulosa molt heterodoxa amb un nucli dur d'anarquistes violents molt militants, molts d'ells membres de l'organització Creu Negra Anarquista, encara que fins i tot aquests estan molt desorganitzats. També s'hi apunten okupes, red­skins,punkysi, sobretot, «universitaris de classe mitjana alta entre els quals s'ha generat la dinàmica que ser antisistema mola», afegeix un responsable d'un servei d'informació policial. «Hi ha molta multimilitància, és a dir, individus que avui són d'un corrent i demà són d'un altre».

No obstant, més que prenent com a base una estratègia a llarg termini, aquests antisistema funcionen a partir de tàctiques a curt termini que es tracen per generar caos en moments concrets, com ara les manifestacions anti-Bolonya, les celebracions dels títols del Barça o, com en aquest cas, la vaga general. «Els líders surten espontàniament i qui és líder avui potser ja no ho serà en el pròxim disturbi», comenten aquestes fonts, que destaquen que el fet que no hi hagi una gran organització al darrere no significa que no hi hagi gent que pensi. «En els disturbis de l'altre dia hi havia persones que donaven ordres i consignes a la resta de cap on havien d'anar i què havien de fer», afegeix aquest responsable d'Interior.