L'Eixample, vigent com a full de ruta de BCN després de 150 anys

Han hagut de passar 150 anys perquè la figura i obra d’Ildefons Cerdà, el pare de l’Eixample, sigui exhaustivament tractada i estudiada a Barcelona. Exposicions per tot arreu, llibres i conferències amb motiu del 150è aniversari de l’aprovació del pla d’eixamplament de la capital catalana han servit per acabar amb algunes de les llegendes, més que mai urbanes, sobre aspectes controvertits del procés que va portar la petita ciutat intramurs a convertir-se en la metròpoli actual. La revisió de l’obra de Cerdà no obeeix a motius historicistes. El projecte de l’enginyer continua sent la resposta a les preguntes que urbanísticament Barcelona s’està fent avui dia. Des de la reforma de la Diagonal, inabordable sense la xarxa protectora de la malla de l’Eixample que haurà d’absorbir el trànsit que es tregui de l’avinguda, a la de la plaça de les Glòries, el centre de la ciutat dissenyat per l’enginyer català. Cerdà no ha tornat simplement perquè no se n’ha anat mai.

El projecte d’eixamplament és, abans que res, un mecano que articulat sobre diverses peces diferents respon als múltiples reptes amb els quals va topar l’enginyer. Aquests elements són, segons Francesc Magrinyà, un dels comissaris de l’exposició del Museu MarítimCerdà, 150 anys de modernitat,la vivenda, la quadrícula, el carrer, el xamfrà i les clavegueres.

En totes aquestes peces s’ha de destacar l’encert gairebé diví que va tenir Cerdà a l’hora de posar xifres a les seves magnituds. Els pisos de 14 metres, les illes de 112 més voreres, els carrers de 20, 30 o 50, segons el seu rang i la retallada de la cantonada per permetre la visibilitat i crear un espai en cada cruïlla comparable a una gran plaça. La quadrícula ha estat el gran suport per a les infraestructures, des de les de sanejament a, posteriorment, el metro. I no solament això. L’orientació de les illes aconsegueix que el màxim de vivendes rebin llum natural, punt al voltant del qual l’enginyer va fer elucubracions tot cercant una salubritat que no tenien els pisos de la ciutat antiga i que, ara, encaixaria més en les polítiques mediambientals que socials.

Notícies relacionades

L’avinguda de Roma renaixerà el 2027 com a bulevard per passejar

Les parades de floristes de la Rambla estrenaran quioscos desmuntables

OCUPACIONS DIFERENTS / Que l’Eixample és un teixit urbà mal·leable ho demostra, com recorda l’arquitecte en cap de la ciutat, Oriol Clos, que gairebé el 25% de la trama de l’Eixample no segueix el model de corona edificada –aquests 28 metres de fons que caracteritzen les finques a l’Eixample central. Una gran part d’aquestes illes són al Poblenou, el 22@, però també altres llocs, com el Clot de la Mel. Dit d’una altra manera, la quadrícula permet ocupacions de parcel·les diferents.

En una malla ortogonal, Clos també alaba el paper de l’avinguda Diagonal. Tradicionalment les avingudes obliqües a les línies ortogonals tenien un caràcter interior, a la recerca de la perspectiva. L’avinguda Gaudí, que uneix l’Hospital de Sant Pau amb la Sagrada Família, seria un exemple d’això. La Diagonal és una altra història. L’avinguda funciona encara avui com a connexió territorial entre els diferents nuclis urbans del pla barceloní.