DAVID TRUEBA: 'El rei ha mort'

Fernán Gómezmantenia que els actors formaven un món particular, aliè al món real. No responien a cap autoritat ni moral que no emanés de les particularitats del seu ofici. Tenien l'entrada prohibida en clubs d'elit, en hotels de luxe, eren ovelles negres entre les famílies respectables, però a canvi disfrutaven de l'amor lliure abans que ningú, de la personal opció sexual, de la bohèmia noctàmbula. Pot ser que molts no tinguessin casa o nòmina, pla de jubilació i fins i tot el dret a ser enterrat en terra sagrada, però no els ha faltat mai qui els convidés a una última copa. Aquesta república dels còmics va tenir a Espanya un rei:Fernando Fernán Gómez. El rei ha mort. Visca el rei.

La tristesa és infinita per a tots aquells que perdem l'oportunitat de tornar-nos a asseure a l'escalf de la seva conversa. El buit és immens per als que escrutàvem en la seva mirada sempre juvenil les fuetades de l'enginy. Ens queda la impagable fortuna d'haver-lo conegut. No sé si allà fora, al món real, on les coses van tan ràpid, hi haurà temps per a aturar-se a valorar el que se'n va. Tampoc importa gaire,Fernandova ser un luxe, i ja se sap que els luxes gairebé sempre són íntims i privats. Queda, per a qui estigui disposat a apreciar-lo, l'exposició de talent que és el seu llegat artístic.

Fernandova ser un fill natural. La seva mare,Carola Fernán Gó- mez,el va tenir a Lima l'agost del 1921, durant una gira amb la companyia deFernando Díaz de MendozaiMaría Guerrero.Aquell suposat trauma de fill no reconegut va ser viscut perFernandoamb la naturalitat de qui ja se sabia ciuta- dà d'un món elegit: el dels còmics. Per acabar de superar-ho només va fer falta que entre les seves lectures compulsives d'adolescència es creuésEls MiserablesdeVictor Hugo,que va ser per sempre el seu llibre predilecte. Confessava que mai al llarg de la seva professió havia trobat un plaer més gran que el dels assajos a l'escola de formació d'actors de la CNT on va entrar als 16 anys. Sempre va mantenir que la presència del públic, en certa manera, limitava el plaer privat d'un actor. Així eraFernando,si volies tòpics els havies d'anar a buscar a un altre lloc.

Deia que no triava les pel.lícules, només posava algunes condicions per acceptar-les: tenir dates lliures i que li paguessin el sou. Per descomptat que no hi hagués escenes de risc físic i si era possible que "l'actor", com especificava el seu contracte, no muntés a cavall ni cantés ni toqués cap instrument musical. Va treballar amb la gent més significativa de la història del cine espanyol, des deSaénz de Heredia, Edgar Neville, Berlanga, Nieves Conde, Saura, Gutiérrez Ara- gón, EriceiArmiñánfins a directors més joves que en plena transició el van adoptar com a propi sense cap trauma generacional.

Va deixar el teatre perquè, segons deia, "no m'agrada que la gent em miri mentre treballo". Les seves set dècades d'actor professional li van deixar temps per ser un gran director de teatre i cine. Va filmar una de les grans comèdies romàntiques del nostre cine,La vida por delante;després va patir l'atròfia de l'exhibició local amb la seva negra pel.lículaEl extraño viaje,que va trigar cinc anys a poder-se estrenar. Va rodar la més absurda idestrompoñanteadaptació deLa venganza de don Mendoi als anys 80 la pel.lícula definitiva sobre la professió de còmic de la llegua al segle XX,El viaje a ninguna parte.

L'obra teatralLas bicicletas son para el veranoi el seu llibre de memò-

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

riesEl tiempo amarillosón dos dels seus punts culminants literaris. Va guanyar premis, distincions i fins i tot una butaca a l'Acadèmia de la Llengua, i tot ho va agrair amb el mateix gest de les mans enllaçades, que era la seva salutació llibertària característica. Però on va ser imbatible és en l'ofici de conversador, bevedor i amic. Sentir-lo parlar amb un whisky a la mà era un espectacle sorprenent. L'humor, la falta de solemnitat, la memòria i la llibertat d'idees el convertien en algú capaç de dir coses inèdites sobre qualsevol assumpte. Als seus amics els va fer riure, però també els va donar sostre, diners i beguda. Ho feia pel plaer que obtenia per a si.

Va ser un tímid gairebé malaltís. El divertia exercir de senyor amb molta mala llet, deia que això l'alliberava dels plastes, espècie abundant que depreda al voltant del famós sense fer distincions. Li agradaven una enormitat les dones boniques, davant de la bellesa femenina els ulls li centellejaven. L'última vegada que ens vam veure, fa unes quantes setmanes, vam brindar perquè era el meu aniversari, acabava de ser el seu i perquè teníem pendent celebrar algunes coses que ens havien anat bé i un nou projecte en el qual ens volíem embarcar. Estava guapo, alegre, enginyós. Ens va fer riure i a l'acomiadar-se va estrènyer la mà i va repetir el que sempre deia: "M'encanten aquestes visites, no deixeu de venir". Una vegada ens va dir que el que li provocava el plor era tenir la certesa que després de la mort no tornaria a veure els seus amics més estimats. Aquesta certesa compartida és la que avui,Fernando,provoca aquestes llàgrimes.