Les Amèriques de Devo i Wilco

L'Amèrica guillada i l'Amèrica introspectiva van compartir cartell en el Festival de Benicàssim. Els venerables tocats de l'ala, Devo, i els mestres del rock contemporani, Wilco. Només els uneixen les gui-

tarres i la bandera; els separa tota la resta.

A Devo se'ls havia de veure un parell d'hores abans del seu xou a la roda de premsa que van oferir al FIB: quatre senyors que ja tenen una edat (ronden els 60, en concret) vestits de manera convencional (excepte Mark Mothersbaugh, que es va decantar per un conjunt circense, com si volgués competir amb Rufus Wainwright) si no fos perquè portaven el seu característic barret vermell, el bol invertit, el toc guillat. "A Amèrica el barret nacional és una gorra de beisbol. Molta gent se la posa amb la visera cap enrere, i és estúpid, així que vam decidir buscar una manera diferent de fer l'estúpid", va relatar Mothersbaugh, amb un raonament que tenia tota la pinta d'acabar-s'ho d'inventar. Però ja era això. La conya marinera.

Cançó per a les escoles

Devo, que formen part de la munició pesada d'aquesta edició del festival, van sortir després a l'escenari gran a donar el que tenen: conya coreogràfica (aquelles posturetes ridícules, autoparòdiques...) i un rock bastant més convencional del que les seves pintes podrien fer preveure, encara que amarat de cançons adherents com les mosques, nervioses aquests dies a Benicàssim davant l'amenaça de tempestes de les de convertir això en un Glastonbury, el gran fangar del rock britànic.

Devo tenen un repertori indiscutible per sacsejar un festival, però no una cançó amb el carisma, la potència i la qualitat, perquè al cap i la fi d'això es tracta, deSpiders (Kidsmoke), obra mestra de Wilco. Aquesta peça de gairebé deu minuts que haurien d'ensenyar a les escoles públiques va tancar el concert de la banda de Chicago, de nou intocable en la cúspide del rock clàssic contemporani, com van demostrar igualment ambImpossible Germany, una de les composicions del nou disc i que va camí de l'altar.

En el seu estil, també Dinosaur Jr. van alçar la bandera del gènere que defensen a dentegada neta: el rock- tralla. Els melenuts de Massachusetts, precursors del grunge, van donar sentit a un dels objectes útils del festival: taps per a les orelles. Tenen el seu punt de classe:Feel the pain, el seu tòtem, en va ser l'exemple.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Arriades les guitarres ja en la franja horària juvenil (de tres de la matinada endavant), les feres del ball van recollir el testimoni. Els marrecs anglesos Klaxons van donar estopa a l'escenari Fiberfib a la parròquia britànica, que els té pel grup de l'any. El mateix va passar a la veïna carpa Vodafone Fib Club amb The Presets, un duo australià que va posar de cap per avall el recinte. Encara que, tot s'ha de dir, a aquelles hores l'afició ja estava molt impressionable.

I ahir, amb alerta de Protecció Civil, els primers concerts de la tarda respiraven aire barceloní: Dorian, quartet de pop electrònic, i Astrud, el duo més irònic en diversos estats a la rodona. Després venien Os Mutantes, brasilers amb rang de cracs sense ser futbolistes (té mèrit), i la traca de matinada: The B-52's i Arctic Monkeys, i la tira més.