Barça i Athletic, més d’un segle lluitant per una Copa

La història copera entre el Barça i l’Athletic és tan llarga que dura més d’un segle. No hi ha equips en el futbol espanyol que tinguin una relació tan llarga i estreta en la conquista d’un trofeu que han anat honrant al llarg de més de cent anys. Són vuit finals, amb sis victòries blaugrana i dues de basques, l’última es remunta al 1984 amb aquella lamentable batalla campal després del gol d’Endika (1-0) com a epíleg a una rivalitat que s’ha anat perpetuant.

Sevilla acollirà aquest dissabte el novè capítol d’un partit que ha transcendit perquè enfronta de nou, Barça i Athletic, una final ja clàssica en aquest inici de segle XXI on fa poc més d’una dècada estaven molt a prop al tron de títols.

El 2009, el Barça tenia 24 Copes del Rei en el seu Museu del Camp Nou; l’Athletic, 23. Però aquesta bretxa s’ha obert de manera substancial perquè el club blaugrana ha encadenat sis Copes més, mentre el conjunt bilbaí s’ha quedat ancorat en les 23.

I això que en aquest pandèmic curs que ha viscut el futbol espanyol va tenir la possibilitat fa 15 dies d’engreixar-se el seu palmarès, però va topar amb la Reial Societat d’Imanol Alguacil, primer entrenador, després fanàtic, que el va deixar a la vora.

Perduda la Copa del 2020, l’Athletic aspira ara a aconseguir la del 2021 seguint el camí que ja va traçar el gener passat quan li va arrabassar la Supercopa al Barça.

Necessita, i de manera urgent, l’equip de Marcelino trobar aquest full de ruta que va utilitzar fa tres mesos per trencar amb una mala ratxa que dura prop de 40 anys en els seus duels amb el Barça.

Zero de tres

Busca l’Athletic reeditar futbolísticament les claus d’aquesta final supercopera perquè el record de les tres últimes finals de Copa els porta al pessimisme. Sempre amb Messi com a fil argumental del Barça de Guardiola primer, del Barça de Luis Enrique després i ara, esclar, del Barça de Koeman. A tres finals va arribar l’Athletic i totes tres les va perdre.

Aquest zero de tres tortura un club i un equip que ha fet de la Copa una de les seves banderes culturals. Per això, el tremend dolor que li ha suposat la caiguda davant la Reial, perquè perdurarà per sempre. Porten dies durs a Bilbao, que intenten digerir en silenci les seqüeles d’aquesta derrota, treballant, sobretot, el pla psicològic d’un equip que es va ensorrar perquè no es va reconèixer a si mateix en el xoc amb la Reial.

Al Barça, emparentat sempre amb la tradició d’aquest torneig, li correspon ara mantenir la ratxa firmada en aquest segle XXI on ha conquistat sis Copes, tot i que a la seva última final (2019) va encaixar una derrota davant el València, precisament, de Marcelino, el mateix tècnic amb el qual es trobarà ara a La Cartuja sevillana.

Abans i després de Pep

Va arribar just després de la clatellada d’Anfield on el Liverpool va advertir, tot i que Bartomeu, llavors president blaugrana, va decidir ignorar-lo de l’ensorrament del Barça, certificat en el 2-8 del Bayern a Lisboa. Aquell 4-0 de l’equip de Jürgen Klopp unit al 2-1 del València ja eren senyals més que evidents.

I fins a la Copa, que solia ser un escenari agraït per als blaugranes, es va convertir en territori hostil. Com havia sigut en les últimes dècades del club abans de l’arribada de Guardiola al Camp Nou (estiu del 2008).

Va encadenar dos títols, el 1997 amb Bobby Robson i el 1998 amb Van Gaal, i després van arribar anys de llarga travessia de 20 anys sense cap copa per celebrar. Va aparèixer Guardiola per donar-li valor a aquest títol i en va aconseguir dos en quatre anys: 2009 i 2012.

A partir d’allà, va encadenar quatre trofeus més i de forma consecutiva. Tres amb Luis Enrique (2015, 2016 i 2017) i un amb Valverde (2018). Fins que va arribar Marcelino, que tenia al seu costat al València Mateo Alemany (ara director de futbol del Barça amb Laporta) i va truncar aquesta supèrbia ratxa. 

1. Xiulada a l’himne i inici del sextet

(Mestalla-2009, Barça-Athletic, 4-1)

Tot va començar amb una monumental xiulada a l’himne espanyol, que no es va veure en la transmissió televisiva de TVE, malgrat que va retronar a Mestalla i va acabar sent el principi de l’era més gloriosa en la història del Barça. I això que Toquero va avançar l’Athletic de Caparrós amb un gol que va trencar els plans dissenyats per Guardiola, que va exhibir a València el catàleg de recursos tàctics per sorprendre.

Va estirar els centrals (Piqué i Touré Yaya)fins al banderí de córner per buscar una sortida neta de la pilota, assumint l’enorme risc que això implicava, donant-li línies de passada a Pinto, el tradicional meta de la Copa. Ili va sortir bé al tècnic, precisament amb el gol de l’empat de Touré, que es va despenjar en una aventura ofensiva que va silenciar la sorollosa afició basca.

Era aquest xut, sense saber-ho llavors, el pròleg d’una aventura tan utòpicament irreal que semblava impossible. I en menys de nou minuts, ja a la segona meitat, van arribar els tres gols que van donar al Barça de Guardiola el primer dels sis trofeus que va acabar aconseguint. Messi (m. 56), Bojan (m. 60) i Xavi, amb una gran falta directa (m. 65), van segellar la golejada, que va reanimar el Barça després de mesos inicials de dubtes en l’arrencada del projecte de Guardiola.

D’aquells 14 jugadors que li van donar el primer títol tan sols en continuen tres a l’equip: Messi, Piqué i Busquets. Laporta és el quart supervivent perquè ja va disfrutar a Mestalla del seu primer gran èxit com a president. Ara, el dirigent s’estrena, i també davant l’Athletic, amb una altra final copera.

Una nit que va néixer amb aquests xiulets a l’himne i va acabar amb Puyol aixecant el trofeu al costat del seu gran amic Xavi. Passejant el defensa per la gespa amb dues banderes:la catalana i la ikurriña. En aquest «espontani gest», com va confessar Puyol, estava tornant l’onada de carinyo que rebien de l’afició basca. Venia el Barça de ficar-li sis gols al Madrid, després quatre a l’Athletic i després besarien Lliga i Champions.

2. L’últim ball amb Guardiola

(Calderón-2012, Barça-Athletic, 3-0)

«Això és només un punt i seguit. Vaig ser jo qui li va dir al Tito que seria l’elegit. El que rep és la seva pròpia herència, ja que ha sigut part de l’èxit». Amb un inapel·lable triomf sobre l’Athletic de Bielsa, el tècnic al qual va acudir en un viatge iniciàtic a l’Argentina a la recerca d’inspiració, va tancar Guardiola els seus quatre anys en el Barça.

Quatre anys i 14 títols, tot i que el llegat més gran, per sobre de la pluja de trofeus que va deixar al museu, és el futbol modern i innovador que va difondre el seu equip. I ho va fer fins a l’últim moment, com va demostrar en el duel celebrat al Calderón, un estadi que ni existeix.

Pedro (m. 2), Messi (m. 20) i Pedro, de nou (m. 24), van certificar tal superioritat del Barça que no s’havia arribat a la mitja hora de partit i la Copa ja era seva. Ni va deixar competir ni tan sols Bielsa, com si els jugadors blaugrana (es mantenen el 2012 els tres supervivents del 2009, o sigui Messi, Piqué i Busquets) voldrien retre-li un últim homenatge al creador. Potser fins i tot no va ser casualitat que Pedro, que abans va ser Pedrito, un dels seus grans descobriments, al qual va arrencar del Mini, firmés dos dels tres gols.

Va tenir tal contundència el triomf blaugrana que va provocar dubtes fins i tot a Bielsa. «Ara avaluarem la meva continuïtat», va arribar a dir el tècnic de l’Athletic, tot i que va aguantar un any més a Bilbao abans d’abandonar San Mamés.

Encara amb els confetis sobre la gespa del Calderón, i acompanyada de Manel Estiarte, el seu inseparable amic, Guardiola admetia que «futbolísticament parlant el millor any ha sigut aquest». Sí, el quart i últim del tècnic, convençut que l’evolució del seu Barça encara no havia arribat al sostre.

«Els primers anys érem tot energia i en aquest hem sigut molt més analítics», va admetre Guardiola, orgullós de l’l’últim ball amb el Barça abans de volar a Nova York per viure un any sabàtic, totalment allunyat del futbol. Va marxar tranquil, descordant-se el cinturó que es va posar el 2008.

3. Gol ‘messiànic’ per honrar el trident

(Camp Nou-2015, Barça-Athletic (3-1)

No hi havia res en aquesta jugada que va iniciar Messi a la banda dreta. Res és res perquè Messi va arrencar des de molt enrere, més a prop del centre del camp que de l’àrea basca. I, de sobte, un tsunami. Una d’aquestes jugades messiàniques que perduraran en el record. El Barça de Luis Enrique, el del trident, acabava amb l’Athletic de Valverde (3-1). Hi va haver, per emparentar-se amb l’ocorregut el 2009, una altra monumental xiulada a l’himne espanyol. Si la primera va ser per al rei Joan Carles, la segona va anar a Felip de Borbó, que s’estrenava en una final de Copa.

Messi (m. 21), Neymar (m. 37) i Messi (m. 74) van convertir en anècdota l’estèril gol de Williams (m. 80) amb el Camp Nou on hi havia més aficionats bascos que blaugranes encara impactat per la dimensió de l’obra mestra dissenyada per Messi. Balenziaga, Beñat, Mikel Rico i Laporte van quedar com a figurants, al costat de Iago Herrerín, el porter, en el quadro que va dibuixar Messi sobre la prada de l’estadi.

A mesura que passen els anys, el record d’aquest fantàstic gol adquireix encara més dimensió. Per com ho va fer. Per on el va construir, a 45 metres, i per com el va acabar. Aquesta va ser l’arrencada d’una altra exhibició de l’MSN (Messi, Suárez i Neymar), el trident atòmic que va harmonitzar Luis Enrique durant tres inoblidables anys.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Aquesta Copa va ser el doblet perquè encara faltava la final de la Champions de Berlín per culminar el segon triplet. Acompanyat el Barça per un trio mai vist abans al Camp Nou. Aquell 30 de maig del 2015 van arribar a la descomunal xifra de 120 gols.

Messi, amb els seus dos gols, en sumava 58, Neymar en portava 38 i Suárez, malgrat perdre’s dos mesos per sanció (venia de la mossegada a Chiellini al Mundial de Brasil-2014), en va anotar 24. «No tinc la magnitud exacta del gol de Messi», va aconseguir dir Luis Enrique, que va demanar temps per processar el que va passar davant seu. I l’Athletic va acabar indignat per aquest barret de Neymar a Bustinza, que va veure com una provocació.