La crisi del segle: com ha arribat el Barça fins aquí

El club blaugrana ha arribat exhaust a la pandèmia després d’una gestió que va passar de deficient a temerària i amb un epíleg aquests últims cinc anys que es pot qualificar de delirant sense por de ser titllat d’exagerat. La gestió basada en el ressentiment, però alhora recolzada en la inèrcia de l’herència rebuda, no ha resultat un bon camí –com era de preveure– i l’entitat blaugrana s’ha anat acostant al caire del precipici davant la passivitat dels seus ‘stakeholders’ habituals (premsa, oposició i massa social en general), i amb l’única contestació d’alguns observadors independents que sovint han sigut etiquetats de pessimistes i que amb prou feines han tingut veu en un grapat de mitjans poc rellevants. El ressentiment al qual apel·lem té l’origen fa molt de temps, quan el 2005 Sandro Rosell i el seu equip abandonen la junta directiva amb un cop de porta per desavinences amb el president, amb qui havien guanyat les eleccions només un parell d’anys abans. Veure com el Barça de Laporta ascendia a l’Olimp del futbol i ho feia gràcies al fitxatge rosellià de Ronaldinho no va ser un plat fàcil de digerir per a Sandro Rosell, que va clamar venjança.

Tornem al present i al desgavell generalitzat que s’ha apoderat del club. L’esclerotització de la premsa –obsessionada amb mantenir bones relacions amb el poder de torn– i el tacticisme extrem dels moviments opositors –només actius quan hi ha un candidat definit a qui donar recolzament– han sigut els còmplices necessaris que han trobat uns gestors que han pogut fer i desfer sense cap interferència, per nocives que fossin les seves decisions.

Gran facturació i gran deuda

Costa saber quin territori de la vida del club ha quedat més devastat, però, sens dubte, l’àmbit econòmic és segur el més rellevant, perquè constitueix l’eix que sosté tota l’estructura d’una entitat professional. Si comencem per aquí, per l’economia, hi ha dos trets que criden molt l’atenció: la incapacitat de generar caixa i l’elevat nivell de deute. Resulta molt preocupant –i definitori d’un model de gestió– que el club que més factura al món sigui incapaç de donar beneficis de la seva activitat ordinària. Ja fa diverses temporades que els gestors han hagut de vendre jugadors per generar un resultat positiu al final de la temporada, i en alguns casos ho han portat a terme mitjançant transaccions a preus ficticis. En una entitat mutual com és el Barça, on no es poden fer ampliacions de capital per augmentar els recursos propis, resulta fonamental que cada temporada es generi benefici. Cal insistir en el fet que aquesta dinàmica s’ha produït quan el FC Barcelona era l’entitat amb més facturació del món, fruit de disposar de lucratius contractes de patrocini i de televisió, i amb el contrafort de tenir el millor futbolista del món, amb tot el que això implica.

L’altre paràmetre en què ens havíem fixat és el deute, la veritable espasa de Dàmocles que compromet la vida futura del club. L’any natural 2020 ha acabat sense que els socis hagin pogut tenir accés al balanç de l’entitat a 30 de juny del 2020, de manera que s’han de fer deduccions per esbrinar la situació real a final de la temporada passada. Només sabem que l’administració Bartomeu reconeix un «deute financer» (deutes amb bancs, amb clubs i cobraments avançats) superior als 800 milions d’euros, una xifra que ha servit perquè la gran majoria dels observadors s’hagin escandalitzat i hagin començat a patir per la continuïtat del Barça. Tenint raó, encara pateixen poc. Pocs han caigut en el detall que aquest deute és només una part del deute total del club, que ja a finals de la temporada 2018/19 superava els mil milions d’euros. Per tant, a partir de la dada coneguda del deute financer, els 800 milions esmentats, podem deduir sense gaires esforços el passiu total del club, que amb tota probabilitat se situarà com a mínim en els 1.500 milions d’euros. Dins del capítol d’amenaces financeres no podem passar per alt el moribund projecte Espai Barça, amb un cost desmesurat i que presenta molts dubtes no aclarits sobre el seu finançament. Tot barcelonista hauria de resar perquè no es pugui culminar.

Una situació tan delicada posa en perill real el manteniment d’un aspecte que, com veurem més endavant, està considerat una part medul·lar del FC Barcelona, com és l’estructura de la propietat. És a dir, el Barça té un caràcter mutual, on cada soci compta per igual, davant molts dels seus rivals, que són societats anònimes, en què el propietari pot ser qualsevol que hi inverteixi diners (fons d’inversió, oligarques, famílies reials del petroli, companyies multinacionals, etc.). Qualsevol culer que conegui la història del club i n'apreciï les essències hauria de combatre amb totes les energies la transformació possible del Barça en societat anònima, perquè si això passa, el club, tal com l’hem conegut, deixarà d’existir.

Ni planter ni estil

Però no només les finances estan en una situació comatosa, perquè una altra de les parts integrants del corpus del club, com el planter, està també en un declivi que feia molts anys que no vèiem. Parat com està l’ascensor que porta els jugadors de les categories inferiors fins al primer equip, el talent –com l’aigua embassada- s’escapa per on pot, i aquesta única sortida és fugir del club buscant horitzons més favorables. La tradició recuperada per Johan Cruyff el 1988 consistent a utilitzar els equips inferiors com a rebost per anar a buscar les peces necessàries per completar la plantilla va resultar aniquilada des del 2010 amb l’arribada de Sandro Rosell a la presidència, i segellada definitivament amb l’adeu de Pep Guardiola el 2012.

El desgavell viscut al segon equip del club, el Barça B, en aquests últims anys va ser resumit de manera precisa pel periodista Xavi Torres a l’article titulat ‘0 de 46’, on explicava uns fets aterridors: durant el mandat de Josep Maria Bartomeu, el FC Barcelona ha fitxat 46 futbolistes per al Barça B, cap dels quals ha servit per al primer equip. Això va més enllà de qualsevol estadística de probabilitats d’error, i obre la porta a pensar que tanta transacció futbolísticament estèril deu ocultar alguna intenció no precisament relacionada amb la pilota.

Finalment, tampoc és cap secret que allò tan eteri anomenat ‘estil de joc’, que costa de definir, però que tothom sap què significa, també s’ha anat desdibuixant progressivament, com qui desfà un mandala amb l’argument de fer-ne un altre suposadament millor. El resultat d’aquesta dècada perduda és que els trets futbolístics diferencials que acompanyaven l’entitat blaugrana i la feien recognoscible i envejada a tot el món ja no hi són. Simplement han desaparegut i, el que és pitjor, no han sigut substituïts per cap altre model alternatiu. L’estil de joc que enamorava el món sencer (per exemple, la revista ‘Newsweek’ del 13 de juny del 2011 va dedicar la portada a l’entitat blaugrana, amb el titular ‘Barça: ¿el millor equip de futbol de la història?’) s’ha evaporat per complet. Des del punt de vista del patró de joc hi ha, senzillament, el no-res.

Les eleccions del 2010

Però anem per parts. Ja sabem que la història d’aquest declivi té un punt d’ignició ben clar, que són les eleccions presidencials del 2010, en què Sandro Rosell Feliu es va imposar a un grup de candidats format per Agustí Benedito Benet, Marc Ingla Mas i Jaume Ferrer Graupera. Els més de trenta mil sufragis aconseguits per Rosell –rècord encara vigent– semblaven una garantia d’estabilitat i de consens, que li permetria gestionar amb solvència la fenomenal herència rebuda de la junta directiva anterior, la que encapçalava Joan Laporta Estruch. Però aviat es va veure que el principal objectiu dels nous gestors blaugrana no seria tant la preservació del model com la destrucció conscient de l’herència rebuda.

Un fet potser oblidat és que durant la campanya electoral del 2010 Rosell va manifestar que Laporta havia fet tres coses bones durant el seu mandat, que eren nomenar Guardiola com a entrenador del primer equip, fer fora els violents de l’Estadi i vincular els colors del club a l’Unicef. Hauria sigut lògic pensar que aquestes tres decisions quedarien blindades sota el mandat de Rosell, però no va ser així, més aviat al contrari. Amb l’argument que la junta directiva anterior havia deixat l’economia del club en una situació molt precària, el logotip d’Unicef va deixar el pit per passar, literalment, al cul; els violents van tornar a tenir entrada franca a l’estadi –un fet ja negociat amb el futur president en plena campanya– i Guardiola només va aguantar dues temporades a les ordres dels nous rectors del club. L’entrenador més valuós de la història del Barça, Pep Guardiola, va ser desterrat perquè representava un laportisme que estava en el punt de mira, i al cap de dos anys ja feia les maletes cap a Nova York. En resum, els «tres encerts de Laporta» van ser triturats els primers anys de mandat de la nova junta.

Els plans per a Messi

Les maniobres de supressió de tot rastre del passat no es van aturar aquí, sinó que de manera inexplicable també van afectar la gran estrella de l’equip, Lionel Messi, que en els plans de l’administració Rosell estava destinat a ser substituït pel brasiler Neymar Jr. El nou president volia demostrar que ell també podia fer un equip campió perquè, de fet, és un home convençut que al futbol n’hi ha prou amb fitxar grans estrelles i que altres consideracions –com l’entrenador– són aspectes poc més que irrellevants. És un enfocament que recorda molt el que el seu amic Florentino Pérez ha aplicat sistemàticament al Reial Madrid.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Abans de tornar a posar la mirada sobre la situació actual, recordem un parell de fets produïts en les albors del mandat de Rosell que han tingut molta transcendència en la vida futura de l’entitat. Un és l’acció de responsabilitat que van emprendre contra la junta directiva anterior –la que encapçalava Joan Laporta–, que va provocar que tot un grup de directius visquessin sota amenaça durant anys, fins que finalment la justícia els va donar la raó. L’altre fet, que semblava innocu en el seu moment, van ser les limitacions que van imposar per poder donar-se d’alta com a soci, cosa que va implicar el tancament de facto del club i l’estancament de la massa social. Aquesta decisió, argumentada pel mateix Rosell com una mesura per blindar el club d’una possible presa de control per algun col·lectiu aliè a la tradició blaugrana –uns siberians, va dir– amb el pas del temps es contempla amb nous matisos i fàcilment es pot interpretar que l’única intenció era mantenir una foto fixa del col·lectiu de socis que els havia fet guanyar les eleccions.

Els deures del soci

Més enllà que la junta directiva que liderarà el club a partir d’aquest 2021 intenti redreçar el rumb abans de quedar-se encallada a les roques, el soci té dues feines personals i intransferibles: reflexionar sobre tot el que ha passat al club durant aquests anys i conjurar-se perquè no torni a passar. I des del punt de vista pràctic, encara un tercer, compatible amb el fet que el nou president ‘aixequi alfombres’: analitzar la naturalesa de totes les possibles irregularitats comeses durant el període 2010-2020 i portar-les, si procedeix, a la justícia.