Quique Setién, el devot arriba a la casa del creador

Va arribar a Barcelona dilluns a la nit, encara de manera furtiva, i es va estendre una onada d’alegria per diversos racons d’Espanya. Des de Cantàbria, on caminava passejant al costat de les vaques del seu poble, fins a les Canàries passant per aquesta Galícia on es va sentir com un habitant de Lugo més i Andalusia, on va viure l’acomiadament abrupte del Poli Ejido o els dies alegres de beticisme que no van acabar com ell creia.

Quique Setién va arribar a Barcelona i a ‘Sietes’, l’exlateral esquerrà de l’Oviedo, el València i el Racing, entre altres clubs, se li van disparar els records d’aquella temporada inoblidable en què van convertir El Sardinero en un estadi d’esperança. Ara ‘Sietes’ treballa com a observador del Mallorca, on gairebé no ha tingut ni temps de creuar cap paraula sobre Setién amb Salva Sevilla, aquell jove que era a la regional preferent jugant amb el filial del Poli. Quique el va fer pujar al primer equip, el va posar en una eliminatòria copera amb el Lanzarote llavors de Mendílibar (4-2 van perdre els d’Almeria). Però els dos gols van portar la firma de Salva Sevilla.

Anys d’atur i espera

Allà, Setién va conèixer el seu primer acomiadament, després de perdre amb el Màlaga B (1-2), abraçant una carrera en què alternava l’atur amb la trucada de vells amics, com ‘Tato’ Abadía, a qui des de la seva botiga de formatges a Logronyo, se’l sent amb una veu radiant. Una veu plena d’alegria i entusiasme quan reviu aquells dies a Las Gaunas.

«A tothom li deia que era impossible anar al Barça. Sorpresa. He agafat el vol dels meus somnis» (Setién)

Primer, de companys. Després, Tato exercint de director esportiu per fitxar Quique com a entrenador. Dies còmplices de llargues xerrades de futbol. I no sempre coincidint. Però abans es va passar gairebé quatre anys sense asseure’s en una banqueta, excepte una exòtica aventura a Guinea Equatorial, on va dirigir la selecció tot just un partit el 2006.

Va perdre contra el Camerun (3-0). Havia anat a firmar un acord de col·laboració a través del Logronyo. Va durar un partit perquè el que va veure a la federació no li va agradar gens. Fins que el va trucar ‘Tato’ Abadía, però a Logronyo va ser acomiadat en la jornada 20 estant, precisament, a 20 punts del Ponferradina i l’Osca, els líders de la Segona B. De nou, tornada a l’atur. Una llarga temporada d’interminable espera.

La felicitat de Lugo

 Va ser quan a Lugo van pensar en ell sense saber que estaven dissenyant el matrimoni més llarg i més reeixit de Quique Setién. Sis anys. Temps per disfrutar a Galícia del futbol atractiu i d’un meravellós ascens a Segona A. Allà, la seva carrera adquireix una altra dimensió.

«No tinc un currículum extens, no tinc títols. Només he demostrat des de fa moltíssims anys que aquesta filosofia m’encanta i que els meus equips juguen bé a futbol» (Setién)

Amb 57 anys, ja a Las Palmas, debuta finalment en una banqueta de Primera, on coincideix amb Manolo Márquez, tècnic del filial canari, a qui el telèfon no deixa de sonar des de dilluns passat. Es converteix en mediàtic amb la seva aparició al Betis després d’importar la idea de Cruyff per camps de Segona B abans de trepitjar demà el temple diví. Arriba el devot a la casa del creador.

1.- RACING DE SANTANDER (2001-02)

     ‘SIETES’, EXFUTBOLISTA

«Ens va agafar quan estàvem al fons de la classificació. Penúltims o a prop, vaja. Amb tot just set punts. I arriba ell i ens ascendeix a Primera. ¿Com ho va fer? Ens va canviar totalment la mentalitat de jugar a futbol que teníem a Santander. Va ser un revolucionari. ¿Per què? Érem un equip aguerrit, com sempre havia sigut el Racing, de lluitar molt, lluitar, patir... I, de sobte, vam passar a jugar a futbol. Va fer que molts jugadors que ni sabíem que teníem aquesta qualitat dins la poguéssim treure. Volia sortir amb la pilota controlada des d’enrere, ens donava confiança perquè ho intentéssim sempre. Ens va fer créixer molt. A Segona és difícil, i més en aquella època. Estava tot més travat, on el físic s’imposava. Ens va venir fenomenal, tots vam créixer molt amb ell. Fins i tot vam lamentar que l’any següent no seguís amb nosaltres. Va decidir anar-se’n de secretari tècnic i va posar Manolo Preciado a la banqueta.

«Va ser un visionari, ens va canviar totalment el xip» (‘Sietes’)

Vam respectar la seva decisió perquè Quique quan decideix alguna cosa va a missa amb això. És una persona que no canvia res. Però nosaltres li dèiem: ‘¡Coi, Quique, et volem a la banqueta i més a Primera!’. Ens va canviar el xip. A mi em deia: ‘Atreveix-te a fer coses, fes-ho’. No sé si hi creia realment o no, però ell et feia creure. Vam començar perdent a Ferrol, fins i tot ens va eliminar de la Copa la Cultural Lleonesa, que era a Segona B. A partir d’aquí, ens va dir: ‘No us preocupeu, seguiu així, continueu jugant a la pilota’. Vam fer una temporada d’escàndol, va ser de bojos.

«Ens va agafar a baix, hi havia unes xiulades que fins i tot tremolaven els murs d’El Sardinero. Després, ens va fer pujar a Primera» (‘Sietes’)

Era la seva primera experiència d’entrenador. Em quedo amb la personalitat que va tenir quan va arribar d’enfrontar-se i apartar les vaques sagrades que no aportaven al vestuari i que ningú havia tingut els nassos de fer-ho i de parar-li una mica les peus. Em quedo amb la seva personalitat, sent un principiant, nouvingut, això és el que em va impactar. Va portar també un psicòleg amb ell. Ens va fer créixer en aquest aspecte. Va variar molt la qualitat dels entrenaments, sempre, això sí, amb pilota. Tot ho feia molt amè. Fins i tot en les concentracions. Va ser un visionari. Per nosaltres, va ser un avançat quant a la filosofia de joc que va portar a l’equip i després la mentalitat de grup que ens va inculcar a tots. Ens va canviar el xip totalment. Hi havia unes xiulades a El Sardinero que tremolaven fins als murs. Tremolava tot l’estadi, ¡Déu meu! Després, s’ho van passar d’allò més bé».

2.- POLI EJIDO, 2003-04

SALVA SEVILLA, EXJUGADOR, ARA AL MALLORCA

«Tenia 19 anys. Era juvenil i, alhora, jugava amb l’equip de Regional Preferent del Poli Ejido. Dissabte, amb els juvenils; diumenge, amb ells. Llavors, sí que es podia. I, de tant en tant, em trucaven per entrenar-me amb el primer equip. Resulta que en un partit de Copa em va convocar Quique Setién. Crec recordar que ell no me’n va dir res abans. Si potser que el seu ajudant em va avisar que estigués preparat, però res més. Llavors, donen la llista per anar a Lanzarote i veig el meu nom allà. Vaig debutar, vaig fer dos gols, vam perdre el partit (4-2), però personalment la meva estrena no va poder anar millor.

«Era juvenil i jugava a Regional Preferent. Em va fer debutar a la Copa, no m’ho podia creure» (Salva Sevilla)

Tot va ser una gran sorpresa. No esperava viatjar i molt menys sortir a l’onze titular. A partir d’aquí, Quique em va fer molta confiança. Vaig jugar a Segona A 16 partits. Vaig passar de juvenil a Segona, va ser un salt molt gran. No m’ho podia imaginar. No em creia que em donessin aquesta oportunitat sent tan jove. Costa creure-s’ho. És una cosa que no puc oblidar en la meva vida. És el que un somia i això em va obrir moltes portes. A partir d’aquí, va començar tot.

¿Com jugàvem? Doncs amb el seu segell. Des que va començar ha tingut una filosofia molt clara, li agrada jugar amb la pilota, possessions llargues, atacar, ser protagonista en els partits. No és un entrenador que especuli ni que canviï d’idea ni tan sols quan els resultats no són bons. Ell no té dubtes, és fidel al seu sistema, a la seva idea, mor amb aquesta. Ha demostrat que està capacitat per a qualsevol cosa, ho ha demostrat en equips que no tenen la categoria del Barcelona. Ha jugat molt bé a futbol amb equips de menys qualitat. Ara, ho farà la mar de bé perquè encaixa perfectament en aquesta filosofia.

«El Quique no especula ni dubta, ni canvia d’idea. Ens deia: ‘Si xutes la pilota cap amunt de mala manera l’hem perduda’» (Salva Sevilla)

Quique és una persona molt important en la meva carrera. Hi mantinc contacte i parlem. No només em va ajudar molt esportivament sinó que és una persona increïble, amb uns valors humans espectaculars. M’agrada envoltar-me de persones així. M’encanta com és. Senzill, humà, amb la passió que posa a tot, és un malalt del futbol. El que em va cridar molt l’atenció és que quan no van les coses bé, més ferm es manté en la seva idea. D’altres dubten o busquen canviar; ell, no. Sempre ens deia: ‘Si xutes la pilota cap amunt de mala manera, l’hem perduda’. Vol cuidar tots els detalls, que l’equip sigui protagonista i, sobretot, que s’atreveixi». 

3.- LOGRONYO, 2007-08

 ‘TATO’ ABADIA, EXDIRECTOR ESPORTIU

«Quique i jo vam coincidir en el primer curs de directors esportius que es va fer a Espanya. Havíem jugat junts al Logronyo. A partir d’allà vam parlar molt, tenim punts en comú, però també punts de discrepància. A ell li agrada molt parlar de futbol; a mi, també. Som dos pesats i d’això va sortir una relació per la qual vaig pensar que Quique podria ser el nostre entrenador. Venia de l’atur, tenia experiència al Racing, que va pujar a Primera, havia sigut un grandíssim jugador... Sabia que anava a ser un entrenador molt important en el futbol espanyol.

«És fonamentalista com el Pep o més» (‘Tato’ Abadía)

¿Com era llavors? Doncs, com ara. Quique no entén el joc si no tens la pilota. Això no significa que no es defensi. De vegades, la gent diu que si fas un joc combatiu estàs fent el ximple perquè t’oblides de defensar i et faran gols per un tub. Quan dius que t’agrada aquest estil, et deixen anar: ‘Va, a aquest no li agrada defensar res’. El gran èxit de Pep Guardiola va ser el seu aspecte defensiu, prémer a dalt, pressionar, recuperar a dalt... Després, tenia un gran maneig de l’aspecte ofensiu. Però s’obliden que feien quan no tenien la pilota. La clau és que va convèncer tothom que havia d’estrènyer. I ho feien.

Aquí, al Logronyo, ja jugava a l’atac, tot i que hagi anat corregint coses. En essència és el mateix. Té una idea molt clara del joc, amb una gran personalitat. Una de les alegries més grans que vaig tenir va ser veure el Betis jugar amb cinc. O amb tres centrals. ¿Per què? Hem discutit mil vegades que els sistemes de joc estan al servei de les idees. En els cursos d’entrenadors et pregunten: ‘¿Quin és el sistema més ofensiu?’ No existeix. Hi ha una actitud ofensiva. I hi ha una altra actitud defensiva. Atacar o defensar és qüestió de voluntat.

El que més m’agrada és la seva convicció. I em crida molt l’atenció la seva temperància» (‘Tato’ Abadía)

El que més m’agrada és la seva convicció. Tu ho veus i no hi ha cap dubte en les seves idees. És fonamentalista. Serà igual de fonamentalista que Guardiola, n’està convençut. O més. No t’explico les bronques de Quique quan era jugador i jo donava una passada llarga: ‘¡Passeu-me-la a mi, passeu-me-la a mi...! ¡A míííí...!’ I, a més, ¡com t’ho deia! Quique és... és càntabre, eh... Té una cosa que em crida molt l’atenció potser perquè jo soc molt nerviós. Té molta temperància».

4.- LUGO, 2009-2015

CARLOS PITA, JUGADOR

«Vaig arribar al Lugo un any després que ell. I el primer que em va sorprendre va ser la seva senzillesa. Em vaig trobar amb una persona absolutament senzilla, amb una manera molt clara d’entendre el futbol i que, a més, tracta els futbolistes d’una manera absolutament normal. Com si ell encara se sentís jugador. Tenia una senzillesa absoluta. Es ficava amb nosaltres en els rondos, les gresques, se sentia més pròxim al jugador que a un altre tipus d’entrenador. S’emportava puntades de peu, s’enfadava, no li agrada perdre. És molt competitiu. Té un caràcter bastant guanyador, es queixava molt, era rondinaire.

¿Què va canviar al Lugo? Abans de la seva arribada, i després de baixar a Tercera Divisió, amb l’aparició dels propietaris, el club era complidor, molt seriós, pagava al dia, quan tocava. Una cosa que no fan la majoria. Quan va arribar ell, li va donar una identitat. Més enllà d’aconseguir mèrits esportius es reconeixia el Lugo per la seva manera de jugar. I aquesta és una medalla que se l’ha de penjar el Quique. Ell va aconseguir que el Lugo s’identifiqués amb aquest estil i no és fàcil a Segona B. Per a mi, és la categoria més complexa.

«Al Lugo se’l reconeixia per la manera de jugar i aquesta és una medalla que se l’ha de penjar el Quique» (Pita)

Sabíem que tots creixeríem jugant d’aquesta manera i sabíem que aconseguiríem resultats. Aquí jugàvem amb el 4-2-3-1. Ell mai canvia la seva idea de joc. És fonamental. Després, pot canviar certes coses i matisos tàctics. Al jugador li fa confiança perquè faci coses. Ara, al Barça, no fa falta perquè hi ha moltíssima qualitat. Però a Segona B amb gent que venia de fer un altre futbol ell era molt rotund. Ens va dir que es podia jugar així i guanyar. Abans, era una cosa que ni es podia pensar.

«Ens deia: ‘¡Que et treguin la pilota! ¡No te la treguis de sobre! ¡Prefereixo que et prenguin la pilota abans que te’n desfacis!’ (Pita)

Ell va canviar la manera de pensar dels jugadors. Ens feia assumir riscos, probablement en excés. Però assumint ell els nostres errors. Jugaves amb molta més llibertat, amb molta més desimboltura. Si no ho feies, era molt pesat. ‘¡Que et treguin la pilota, no te la treguis de sobre! ¡Protegeix la pelota! ¡Prefereixo que te la prenguin abans que te’n desfacis!’ Ell et dona els mecanismes per jugar així creant espai, donant amplitud al camp. Ell està convençut d’aquesta idea i et convenç. No ho imposa, et convenç que és el millor per a l’equip, per a nosaltres. Al final, a tots els jugadors els agrada jugar amb la pilota».

5.- UD LAS PALMAS, 2015-2017

MANOLO MÁRQUEZ, TÈCNIC

«Vivíem al mateix bloc de pisos a Las Palmas. Tots érem allà. Quique, Eder, el seu ajudant, el doctor, Tana, el jugador, algun executiu del club... Llavors, jo estava entrenant el filial de Las Palmas. Hi havia, com és lògic, moltes converses de futbol. Recordo que en aquella plantilla hi havia 16 jugadors canaris. Més ben dit, 16 jugadors nascuts a la província de Gran Canària. Però ara que tothom, com és obvi, parla de Quique penso en el primer partit que va jugar amb Las Palmas.

«Té aquesta capacitat per inventar, per crear. Jo ho relaciono amb el seu amor pels escacs. El Quique sempre mou fitxa» (Márquez)

Va arribar després de la vuitena jornada, l’equip era antepenúltim, amb sis punts, però empatat amb Granada (penúltim) i Llevant (cuer). No, no vull parlar que van acabar onzens. No, no això. Va arribar a meitat de setmana i debutava contra el Vila-real a casa. El partit va acabar 0-0. Jo no hi era, ho veia per la tele. Vaig arribar l’any següent. L’equip no va tocar la pilota. Les va jugar totes. En tres dies d’entrenament va canviar molt. Ara, quan em pregunten si es veurà alguna cosa nova en el Barça davant del Granada, estic convençut que sí. Alguna cosa veurem. Van quedar 0-0, però el públic, al final del partit, va fer una gran ovació a l’equip.

A Las Palmas jugava gairebé sempre amb un 4-2-3-1, però va acabar sent un 4-1-4-1. Jugava amb doble pivot, però al gener, amb l’equip arribant lluny a la Copa, a quarts de final quan va ser eliminat pel València, es van lesionar els tres mig centres: Vicente Gómez, Hernán i Javi Castellanos. Llavors, es va inventar Roque Mesa en aquest rol donant un rendiment espectacular. Té aquesta capacitat per crear, per inventar, jo el relaciono molt amb el seu amor pels escacs. Ell sempre mou peça.

«És un boig del Barça, és culer, culer... A Las Palmas avançava els entrenaments per veure els partits del Barça» (Márquez)

El canvi en la defensa del Betis que va fer després de quatre defenses a tres centrals és perquè ell creu que ja han agafat una mica el truc a les sortides. Quan em pregunten per Setién, i no ara per això del Barça, dic que la paraula clau era «convicció». Si ara fa sol i ell creu que plou, tu no el convenceràs que fa sol. Ell creu que plou. És un boig del Barça, és culer, culer... A Las Palmas, com que estem a una hora menys, els partits de la Champions eren a les 19.45, i llavors el Quique canviava l’hora d’entrenament per veure el començament».

6.- BETIS, 2017-19

FLORENCIO ORDÓÑEZ, PERIODISTA

«El Quique va tenir un any molt bo portant l’equip a Europa amb una gran plantilla, tot i que després va tenir un segon any de fracàs. El joc va baixar molt de nivell, va ser avorrit a casa sobretot, on només va guanyar vuit partits. I la gent es va enfadar. És veritat que tot queda eclipsat per l’espectacle que va fer al Camp Nou amb aquella victòria (3-4), un dels millors partits que se li hagin vist al Betis en els últims anys, el triomf sonat a Milà i també al Bernabéu (0-2), però ja era un partit sense tant valor perquè era l’última jornada i no hi havia res en joc. Setién ha guanyat els dos partits allà sense encaixar-hi un gol.

El problema és que a casa no va reeixir ni un xoc rodó, tenint millor equip amb Lo Celso, Canales, Pau López, William Carvalho... D’aquí, els crits del Villamarín: ‘¡Quique, ves-te’n ja! ¡Quique, ves-te’n ja!’ Aquí molta gent li deia, amb certa gràcia, la ‘tàctica del parabrisa’. Pilota a la dreta, pilota al mig, pilota a l’esquerra...

«Si no marca Fekir en el minut 91 estaria aquí una altra vegada... El Betis el volia repescar» (Florencio Ordóñez)

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

¿La seva obra? Va deixar un estil de joc, un segell, una personalitat que el fa el primer any acabar sisè a la Lliga i tornar el Betis a Europa, una cosa que no es produïa des de Pepe Mel (2013). Al Betis, hi ha una divisió molt gran. Hi ha molts crítics amb Setién, però també hi ha gent que valora el seu treball. Fa 30 anys que segueixo el club, treballant a la SER, i Sevilla és una ciutat complexa. Després es va viure també una lluita política perquè Serra Ferrer ja exhibia les divergències amb ell, després de caure amb el Rennes a casa. Hi va empatar (3-3) i va perdre després al Villamarín (1-3). O vas 2-0 a casa a la semifinal de la Copa amb el València i encaixes dos gols al final. I no arribes a la final del Villamarín.

«Al Betis hi havia una divisió molt gran. D’aquí els crits de ‘¡Quique véte ya, Quique véte ya!’ Però molta gent també l’estimava» (Florencio Ordóñez)

Serra Ferrer mirava el futbol de manera molt diferent de Quique. I, ves per on, de forma incomprensible el club es queda al final sense Setién i sense Serra. Aquest any si no marca Fekir en el minut 91 contra el Celta i després Canales contra el València, tot i que va jugar bé, però va guanyar en el 93, Quique estava al Betis. El club desitjava fer el pas de prescindir de Rubi i posar-lo a ell. Ara té el millor de la història, que resoldrà moltes coses, sens dubte. El Betis que arriba a Europa encaixa un gol més dels que marca, és el tercer més golejat de Primera».