ENTREVISTA AMB LA CAPITANA

Vicky Losada, capitana del Barça: "És el partit de les nostres vides"

La centrecampista blaugrana rememora el seu camí en una entrevista amb EL PERIÓDICO abans de la final de la Champions contra el Lió

rpaniagua48147336 barcelona 14 05 2019 deportes  entrevista con vicky losada  190515224654

rpaniagua48147336 barcelona 14 05 2019 deportes entrevista con vicky losada 190515224654 / JOAN CORTADELLAS

10
Es llegeix en minuts
Raúl Paniagua
Raúl Paniagua

Periodista

ver +

Respectada i volguda per tot el vestidor,Vicky Losada(Terrassa, 28 anys) és la capitana d’un Barça que somia a conquerir aquest dissabte davant el poderós Lió la seva primera Champions. Ningú com la centrecampista catalana coneix la dura travessia d’una secció que toca la glòria després de molts vaivens. Losada va entrar amb 14 anys en el club blaugrana i ara viu la seva quarta etapa amb experiències incloses en l’Espanyol, els Estats Units i Anglaterra. L’admirada capitana disfruta del moment, però no oblida el seu llarg camí. 

–¿Com es troba el vestidor davant la gran cita de Budapest? És un moment molt bonic. Per fi ha arribat. És una cosa històrica, fantàstica, molt esperada pel club. Imagina’t per a mi, que ho espero des de fa moltíssims anys. Sempre he dit que el meu gran repte era guanyar una Champions amb el Barça i, almenys, l’oportunitat la tenim ja. Estem preparades, amb confiança, en una dinàmica bona. Podem vèncer. 

–El Lió ha guanyat les tres últimes Champions i té moltes estrelles. ¿És tan favorit com sembla? –L’any passat ens vam enfrontar amb elles a doble partit a quarts i vam competir bé. Ara és una final; un sol partit. Pot passar de tot. Elles tenen molt bones jugadores, però jo crec que en conjunt som millors. Si ens ajudem totes, tindrem possibilitats d’emportar-nos el títol. La pressió la té el Lió. Aquesta és la realitat. Nosaltres estem creixent; la nostra responsabilitat és anar a guanyar. Si ho aconseguíssim, seria històric; marcaria un abans i un després en el futbol espanyol. És el partit de les nostres vides per a totes. 

Vicky Losada, després de l’entrevista amb EL PERIÓDICO / JOAN CORTADELLAS

–¿Es veu aixecant la Copa al Ferencváros Stadium? Sí, ho he somiat diverses vegades. També abans d’arribar a la final. Com que somiar és gratis, t’ho imagines tot molt bonic. Des dels 14 anys que estic en aquest club i, amb 28, el futbol m’ha donat aquesta oportunitat. És veritat que he viscut moltíssims moments bonics en el Barça, com ara les quatre Lligues seguides i un triomf inoblidable a San Mamés que ens va donar un títol que ningú esperava. També recordo amb afecte la Copa que vaig guanyar amb l’Arsenal a Wembley davant el Chelsea, però això seria molt gran. 

“La pressió la té el Lió. Si guanyéssim, seria una cosa històrica; marcaria un abans i un després en el futbol espanyol”

¿Li hauria agradat jugar al Metropolitano com la final masculina? Hauria sigut molt bo per a nosaltres. L’estadi hauria sigut més espanyol que francès. A Budapest crec que predominarà l’afició del Lió. Tant de bo hagués sigut a Madrid.

–¿Qui l’acompanya a Hongria? Aquí hi ha els meus millors amics i tota la meva família pròxima. Els meus dos germans, el meu pare, la meva mare, la meva neboda... A casa estan tots molt emocionats i sorpresos amb aquesta Champions. Sempre em recorden quan entrenàvem en camps de terra, a les onze de la nit... El que vam viure al Mini contra el Bayern ja va ser increïble. Per a les que fa molt temps que estem en el futbol femení és molt emocionant. 

“Ho vaig tenir sempre clar. Porto el futbol molt dins. A casa només hi havia pilotes, pilotes i pilotes. Es desgastaven. Cada mes hi havia una pilota nova”

–¿Ha rebut algun missatge aquesta setmana dels jugadors del Barça? Últimament, no ens els hem trobat gaire, però en les semis va venir Aleñá al Mini i també Valverde, que està molt implicat en el futbol femení. Piqué va escriure a Facebook, Messi ens ha animat quan he coincidit amb ell en esdeveniments... La distància s’està escurçant amb els nois. Ja no els veus com si fossin a un altre món.

Vicky Losada, juntament amb Messi, en una promoció del Barça / FCB

–¿Com va ser la seva infància com a futbolista? ¿Quina és la seva primera imatge? El meu primer record és de petita amb la pilota a la mà, com si fos el meu gosset. Vaig començar jugant amb els nens al carrer i en camps de terra. Van ser anys molt bonics. A mi m’estimaven moltíssim i això no era gaire normal en aquella societat. Tinc altres companyes que no ho van passar tan bé. El Can Parellada de Terrassa va ser el meu primer equip a benjamins, però abans ja li havia donat puntades de peu a la pilota als jardins i als carrers. Amb 10 anys, me’n vaig anar al Sabadell i després ja al Barça. Ho vaig tenir sempre clar. Porto el futbol molt dins. A casa només hi havia pilotes, pilotes i pilotes. Es desgastaven. Cada mes hi havia una pilota nova.

“La distància s’està escurçant amb l’equip masculí. Ja no els veus com si fossin a un altre món”

–Al Barça arriba amb només 14 anys i la seva evolució és vertiginosa. Així és. Vaig començar amb 14 anys en l’equip de futbol-7. Vaig passar de la Tercera Catalana a la Primera Nacional i Xavi Llorens em va pujar al primer equip amb només 15 anys. Tot va ser molt ràpid. En aquella temporada, vam descendir; perdíem tots els partits; ara som en una final de Champions. Jo ho he viscut tot. L’Espanyol ens guanyava 7-0 tots els derbis, després es va anar igualant; la balança va començar a canviar i en els últims anys ja els hem guanyat 5-0 o 7-0.

La capitana blaugrana, a les instal·lacions del Miniestadi / JOAN CORTADELLAS

–¿En quins aspectes nota més l’avenç extraordinari de la secció? Una paraula ho defineix tot: professionalització. Ara tens un ‘staff’ de 15 persones, entrenes en un camp de gespa natural, esmorzes i dines al club, té uns serveis mèdics excel·lents... Hi ha coses que fins i tot no existeixen en equips de nois. El Barça ens dona de tot. A nivell de noies no hi ha un club igual. Enrere queden desplaçaments amb autobús de 14 hores, aquells partits els diumenges a les dotze (sempre es jugava al migdia) amb viatges de tornada inacabables... Ningú ens coneixia. 

–¿Li va costar prendre la decisió de deixar-ho tot per marxar a l’estranger? Me’n vaig anar als EUA amb 22 anys a buscar-me la vida. Em va costar molt, sobretot a l’inici, però per sort vaig aguantar. Vaig marxar després d’haver-ho guanyat tot amb el Barça. Havíem sigut campiones de Lliga quatre vegades seguides, però necessitava alguna cosa més i va sorgir la possibilitat de jugar a l’estranger, al país amb més rellevància del futbol femení. I me’n vaig anar. En la meva família tampoc va sonar com una cosa estranya. El meu pare és de Ponferrada, la meva mare és malaguenya i es van conèixer en una festa d’espanyols a Alemanya. Els meus germans van néixer a Stuttgart. Amb la gran crisi, els meus pares se’n van anar cap allà, després van tornar i jo vaig néixer aquí de miracle. Per poc no tinc la doble nacionalitat germano-espanyola. 

“Me’n vaig anar als EUA amb 22 anys a buscar-me la vida. Em va costar a l’inici, però volia un repte de veritat. Allà vaig créixer com a futbolista i persona”

–¿Què va aprendre en les seves experiències en el Western New York i l’Arsenal? Volia alguna cosa més difícil, un repte de veritat, i va aparèixer l’interès dels EUA. Me’n vaig anar a jugar a la ciutat de Buffalo, a sis hores de Nova York. Físicament, jo era dèbil per a una lliga tan potent i el meu nivell d’anglès tampoc era el millor, però allà vaig créixer com a futbolista i com a persona. Al camp les coses em van acompanyar. Estrelles com Carli Lloyd i Abby Wambach em van ajudar. Als EUA hi ha molta cultura esportiva. El futbol és el primer esport femení del país. Es viu d’una altra manera al que es veu aquí. És un espectacle, la gent va amb les famílies a passar-s’ho bé. Es planten a l’estadi una hora abans, estan fora, mengen, hi ha focs artificials, es porten un cor per cantar l’himne nord-americà... Tot es fa en gran i el futbol és molt atlètic. Vaig arribar a jugar en estadis amb 20.000 espectadors i mai amb menys de 5.000. Aquí hi ha estadis amb 80 o 100 persones. A l’Arsenal tot va ser més fàcil; només era a dues hores de casa i no a l’altre costat de l’oceà. Va ser una altra gran experiència. Pur futbol. 

–¿Era coneguda pels carrers als EUA? Era molt jove. És veritat que firmàvem autògrafs, però pels esdeveniments que organitzava el club. Les més famoses eren les jugadores de la selecció americana, que mou moltíssim. El futbol masculí i femení és exactament igual allà. No hi ha diferències. Entrenava tres vegades al dia en pretemporada. Només et quedava temps per arribar a casa, tirar-te al llit i descansar. A més, es juga a l’estiu i en aquella època no hi ha l’NBA ni futbol americà, que són els esports estrella. 

–¿Quin va ser el seu primer ídol futbolístic? Des de petita tenia la samarreta de Pep Guardiola amb el número 4. Era la samarreta del centenari. La duia posada per casa, tota contenta. Quan ell se’n va anar del Barça, jo devia tenir uns 10 anyets. Sempre el vaig admirar. A més, jugava en la mateixa posició que jo, una miqueta més enrere, però era un jugador de toc com jo. Després també va venir Xavi, que, a més, és de la meva terra. 

–¿Com ha canviat en la societat la percepció del futbol femení? Si m’arribes a preguntar això fa un any, hauria dit que les coses estan canviant, però amb la boca petita. Ara puc dir que es nota moltíssim. Estem aconseguint resultats, les teles s’estan interessant, però crec que s’ha d’arribar a un acord en el tema del conveni col·lectiu. En la nostra Lliga hi ha moltes noies que continuen treballant, que continuen desplaçant-se sempre amb autocar... Encara s’ha de millorar.

“Des de petita tenia la samarreta de Guardiola amb el 4. La duia posada per casa, tota contenta. L’admirava”

–¿Hi continua havent insults masclistes als camps? Aquest tema ha canviat molt per a bé. Hi continua havent llocs complicats o gent gran a qui li dius que jugues a futbol i et miren amb cara rara. Soc de Terrassa i allà va passar fa poc el conflicte entre els veterans del club i les noies. Queda bastant camí encara.

–¿Les hores que dedica al futbol cada dia? ¿Com és la seva jornada habitual? Ara no visc a Terrassa; tant de bo fos així, perquè soc molt del Vallès. Visc a Barcelona, a la Gran Via. Quedem a les 8.30 amb la resta de l’equip, esmorzem, entrenem, gimnàs i dinar a la una. Després pujo a tractar-me, faig una mica més de gimnàs... Em cuido molt. Arribo a casa a les tres de la tarda o així. Allà m’esperen els meus dos animalets. La Lolita, una gosseta adoptada, i el Saki, un gos. A la tarda descanso o vaig a Terrassa a veure la meva família. M’agradaria tornar a reprendre els estudis, però ho he de pensar bé. Abans de deixar-ho, vaig estudiar Laboratori; ara canviaria completament.

Vicky Losada celebra un gol amb la selecció espanyola.

Notícies relacionades

–¿Quin és el sou mitjà de les jugadores de la plantilla del Barça? No ho sé exactament. Ara cobren totes les futbolistes; fins i tot les noies del B perceben uns 300 o 400 euros. La mitjana pot situar-se entorn dels 2.000 euros bruts al mes. L’any passat hi havia 3,5 milions de pressupost. Ara s’arriba a prop dels set amb l’aportació de Stanley. 

–Va marcar el primer gol de la història d’Espanya en un Mundial fa quatre anys al Canadà. Ara s’aproxima una altra nova edició a França. ¿És l’any més intens de la seva carrera? És una temporada molt bonica. He jugat un Mundial i dos Europeus. Són experiències inoblidables. Espero estar dilluns en la llista. Tothom et diu que hi seràs, però fins que no senti el meu nom no estaré tranquil·la. Els dic a les més petites que un Mundial és el més gran que existeix. Els encreuaments són complicats, amb els EUA en l’horitzó. Amb el Barça també ens va passar això en altres edicions i ara som en una final. Tard o d’hora Espanya serà on es mereix.