El dia que Vázquez Montalbán va rebre el premi Michael Robinson

D’aquí poc, ¡ja!, algú agafarà el relleu com a premi Manuel Vázquez Montalbán de periodisme. Però, de moment, avui, aquest honor continua corresponent a Michael Robinson, que no sabem gaire bé què és perquè ens agrada, ens encanta, ens atreu i ens encomana de totes les seves facetes, començant per la d’amic, tertulià, conversador, futbolista, ¡és clar que sí!, quan va aterrar a Pamplona (o a Osasuna, no sé si algú va dir que existia com a ciutat), com a periodista, o comunicador o, millor encara, com a creador de programes tan, tan, especials i contagiosos com ‘El día después’ i, per descomptat, ‘Informe Robinson’.

Ara que el Robinson més proper, tot i que sempre ha sigut tremendament pròxim i fins i tot et ve de gust abraçar-lo, tot i com n’és de grossot, ha tingut la valentia d’explicar-nos que està lluitant contra un càncer (jo ho vaig sentir en directe i em vaig posar a plorar ¡merda!), és quan voldria recordar el meravellós acte que vam viure, fa exactament un any, en el qual aquest exemple de futbolista reciclat a comunicador (l’únic, el més gran, el més atractiu) ens va posar “gallina de pell”, que diria l’immens i admirat per ell, Johan Cruyff, en l’acte celebrat a 'can Barça'.

Poques paraules i molts renecs

I no pel que va dir, que també, sinó com ho va dir, com ho va narrar, com va tractar (i va aconseguir) encomanar-nos amb el seu verb, ara pletòric, llavors, va explicar “ple de renecs, jo sabia 100 paraules en espanyol i 90 eren renecs”, de les seves vivències lluny de la gespa i aquesta mirada decantada que tant i tant admirava de l’immens, del tremend, del millor Manuel Vázquez Montalbán.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Tot això va explicar Robinson aquell dia de desembre de l’any passat quan tots, tots, embadalits, més que això, atordits, atrets, conquerits, abduïts, insisteixo no pel seu discurs sinó per la seva pura improvisació i sinceritat, pel seu humor anglès reciclat a l’espanyol, va convertir el dia del seu homenatge en un homenatge meravellós al gran Manolo, que també professava la religió del Barça i acudia a l’església blaugrana.

En honor de Manolo

Ramón Besa, periodista, mestre, d’El País i portaveu del jurat, havia comentat dies abans que Robinson era “un periodista de saló". I sí és veritablement cert fins a l’extrem que el dia que li van entregar el premi Vázquez Montalbán, aquest britànic de Leicester va fer que l’homenatjat fos Manolo, que va rebre, davant de la seva família, els seus amics, la professió, el premi Michael Robinson. Perquè, com va afegir Besa, en aquella exposició, Robinson és un d’aquests periodistes “amb qui Manolo se n’aniria a sopar o a prendre un whisky després d’un partit".