Montjuïc, la muntanya on va aparèixer Messi

En aquest estadi fa anys que ni es juga a futbol. També fa ja bastant temps que Deco, l’home que li va deixar el seu lloc sobre la gespa de Montjuïc, es va retirar. Fins i tot Frank Rijkaard, l’entrenador que va tutelar amb tacte i delicadesa la seva descomunal irrupció, va deixar les banquetes. I allà segueix ell, Leo Messi, 14 anys més tard del seu debut oficial, amb 33 títols reunits sota la samarreta blaugrana, com si fos aquell primer dia a la muntanya olímpica.

El partit no estava tancat del tot. El Barça de Rijkaard guanyava l’Espanyol de Lotina per 0-1, amb gol precisament de Deco (min. 9), un dels seus, un xut des de fora de l’àrea que rebota en un defensa i despista Kameni. Llavors, el tècnic holandès ordena un canvi que tindria un impacte brutal en el futbol mundial. Ningú s’ho va imaginar aleshores. Se’n va Deco i entra Messi, un jove argentí amb el 30 a l’esquena. Tot té lloc el 16 d’octubre del 2004.

👑 Avui fa 14 anys del debut oficial de Leo #Messi amb el primer equip 💙❤ pic.twitter.com/laLiKboqyq

— FC Barcelona (@FCBarcelona_cat) 16 de octubre de 2018

Va estar amb prou feines vuit minuts sobre la gespa de Montjuïc. Vuit minuts per galopar des de la banda dreta, llavors era extrem, extrem, sense anunciar aleshores el que arribaria més tard. Era un derbi insuls, sense gaire futbol, on va aparèixer primer Iniesta per suplir Eto’o i després Messi perquè Deco s’assegués. Just abans de trepitjar el camp, el davanter de Rosario va rebre el gest còmplice de Carles Naval, que era (i és), el delegat del Barça. L’únic que continua al mateix lloc 14 anys més tard. Ell i Leo Messi, clar.

Messi since his Barca debut 🔴🔵

⚽️ 563 goals
🅰️ 240 assists

Out of this world.#UCL pic.twitter.com/Rw3KNQqMVx

— UEFA Champions League (@ChampionsLeague) 16 de octubre de 2018

Rijkaard, el seu ajudant Ten Cate i Àngel Mur, el massatgista blaugrana de tota la vida, aplaudien asseguts a la banqueta de Montjuïc, mentre el Barça d’aquella època inicial del “cercle virtuós” vivia sota l’impacte dels genolls trencats: Motta, Edmílson, Gabri... Tan sols van ser vuit minuts, el pròleg d’una història sense fi, perquè no només va canviar el Barça, sinó també la història del futbol mundial.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Per començar, amb 17 anys, 3 mesos i 22 dies, Leo es va convertir en aquell moment en el segon jove més jove de la història del club a debutar, només superat per Paulino Alcántara, el mític davanter d’origen filipí, que ho va fer amb 15 anys, 4 mesos i 18 dies.

"No oblidaré mai aquests minuts. Mai", va encertar a dir un jove imberbe,que va arribar el 2000 de forma anònima a La Masia, mentre el Barcelona passava els seus pitjors anys en l’aspecte esportiu, incapaç d’intuir llavors el paradís que descobriria. I ell el faria descobrir. Però tot va començar a canviar aquell 16 d’octubre del 2004. "No, no em vaig posar nerviós", va explicar després Messi. Coincidia, a més, el seu debut oficial (l’amistós havia sigut a Porto el novembre del 2003) amb el Dia de la Mare a l’Argentina. Però va arribar tan tard a casa, que no va poder parlar amb la Celia. Li va guardar, això sí, la samarreta del debut. Un tresor.