Una altra final de reivindicacions

El FC Barcelona desplegarà al Wanda Metropolitano un tifo amb més significat històric del que pugui semblar a simple vista: «Barça, Barça, Barça», es llegirà avui sobre una senyera i els colors blaugrana. 

Evoca, com deu saber el lector més veterà, un cèlebre article del referencial Manuel Vázquez Montalbán a la revista Triunfo que va representar el txupinazo d’un extens catàleg d’articles sobre el club de la seva vida.

Vázquez Montalbán, recordat aquesta setmana per Josep Maria Bartomeu arran de la publicació d’un llibre que recorda el prolífic escriptor en el seu vessant barcelonista, va construir el cos teòric del que és el Barça. Això és una cosa ja comunament acceptada. Va vertebrar amb la seva prosa rica i irònica tota la complexitat de l’impacte social i la dimensió política de l’entitat.

El Barça viatja al Wanda per guanyar una Copa davant el Sevilla en unes condicions ambientals que excedeixen els contorns de l’esport, com tantes altres vegades en la història del club. Com tantes vegades en el passat recent de la Copa.

Bartomeu va apel·lar a aquesta circumstància –«el Barça és sobretot un senyal d’identitat», va deixar escrit l’escriptor»– per intervenir en el conflicte polític que no deixa de cremar entre Catalunya i Espanya. 

Aprofitant la caixa de ressonància de la Copa i la força representativa de la institució, el president del Barça va explicitar la seva voluntat de no mantenir el club com un mer espectador i va reclamar diàleg polític. També va denunciar la «insòlita» situació dels polítics empresonats. I va avisar –entrant ja en el moll de l’os del que s’acosta– que una esbroncada a l’himne no implica «un menyspreu als símbols», sinó una expressió d’un malestar.

Política i esport

Com era d’esperar, un bon nombre de polítics amb alguna cosa a guanyar en la discrepància van córrer a discrepar. I aquesta carrera de masclealfisme establerta durant la setmana la van guanyar de forma destacada Juan Ignacio Zoido, el ministre d’Interior, i Javier Tebas, el president de LaLiga, que van parlar de «violència verbal» i de mesures disciplinàries serioses en cas que l’himne o el cap d’Estat siguin sacsejats pel vent de l’esbroncada.

En aquest recurrent debat sobre els límits de la llibertat d’expressió hi va haver veus escassament imaginatives que van criticar que es barregés política i esport. Alan Bairner, un professor d’esport i política social a la universitat de Loughborough, d’Anglaterra, era citat ahir a The New York Times per indicar que «sovint, quan algú diu que la política no té cabuda en l’esport, vol dir en realitat que ‘la teva política no té lloc en l’esport’».

Curiosament, el Barça és el club que més ha fet per prestigiar el torneig de la Copa del Rei en els últims anys. Podria aixecar el sisè trofeu en deu anys. Perquè ho ha perseguit. Jugant amb molts futbolistes titulars en rondes prèvies. Ho admet el mateix Tebas, que segurament preferiria a aquestes altures que no estigués a la final.

"Tancar un desencant"

Aquest any a ningú li deu interessar més aquesta Copa que a Ernesto Valverde. Es diria més que als mateixos aficionats, que van trigar més que mai a comprar tota la quota d’entrades cedida al Barça. 

El tècnic blaugrana es va quedar sense trofeu quan va ser derrotat al Camp Nou la temporada 2014-2015, dirigint l’Athletic, per un Messi inspiradíssim que va firmar un d’aquells gols que ve de gust visualitzar periòdicament.

«És una gran oportunitat per a mi», va admetre contingut el preparador, que sospira que el seu primer títol a la banqueta blaugrana serveixi, si es guanya, per «tancar un desencant». Es referia al de la Champions, la desfeta davant el Roma.

«Els títols es valoren sobretot quan es perden, almenys als clubs grans. I almenys fora del vestidor; dins és una altra cosa, perquè sabem que ens ho hem guanyat amb treball», va reflexionar Valverde, com si temés que aquell entorn que va qualificar de «depressiu» donés per cantada la victòria.

Notícies relacionades

El partit de l'any per a Cillessen

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Valverde necessita d’alguna manera reivindicar-se després d’algunes crítiques al seu model de joc, no pas als seus resultats. Part dels seguidors, com la junta directiva, també necessita reivindicar el simbolisme identitari del qual parlava Vázquez Montalbán. Serà un dia de soroll.