Els malvats del derbi

La tendència a convertir futbolistes en malvats deu resultar consubstancial a l’eterna rivalitat. Sigui per canviar de bàndol, per declaracions o per mil motius variats, la història de provocacions i desavinences protagonitzades entre jugadors del Barça i l’Espanyol ja arriba a centenària. En un llenguatge acostumat a la hipèrbole, la premsa d’abans resumia el transvasament entre clubs amb un deliciós eufemisme: travessar la Diagonal.

Anar de Sarrià a les Corts, o viceversa, es podia entendre com un delicte d’alta traïció. En descàrrec i consol de Gerard Piqué, el fenomen és tan vell com la tos. Al capdavall, segons confirma Manuel Tomàs des del Centre de Documentació del FC Barcelona, han sigut 103 els professionals que han canviat de samarreta i les han vestides totes dues.

Amb el 'Divino' va començar tot

Des de Gustavo Green el 1901, pioner en el salt, fins a Philippe Coutinho, l’últim per ara, hi ha hagut de tot en la història dels transvasaments. A més, s’hi poden sumar els set tècnics que han preparat els dos equips, amb Ernesto Valverde com a exemple vigent. 

Linealment, obre hostilitats Ricardo Zamora, el gran porter de la seva generació. Després d’arribar al Barça amb Samitier per inaugurar l’Edat d’Or blaugrana, al cap de tres temporades deixa les Corts i torna al club estimat. Sí, el Divino era periquito fins al moll de l’os, mai se’n va amagar. El va convèncer una suculenta oferta sota mà en temps d’amateurisme oficial. 

Ganes de fer sang

Als culers els va fer poca gràcia aquella devoció i la potent premsa satírica de l’època, liderada per ‘Xut!’, va treure el suc al tema, popularitzant el sobrenom de «periquitos». Ganes de fer sang amb els quatre gats que, segons la revista de Valentí Castanys, se citaven llavors a Sarrià. I el gat més famós de l’època era el cèlebre Gato Félix, llavors conegut aquí com a Gato Perico. Per tant, no hi ha ocells en la gènesi de l’àlies, dur, sarcàstic i llançat des de files adversàries. Igual que el de culer, sense anar més lluny.

Això de les pulles, queda comprovat, resulta inherent a la passió del futbol. Consti que el voltatge d’aquells dies ja és insuperable. El 18 de gener de 1920 es va viure l’Espanyol-Barça més violent de la història, amb quatre expulsats, 0-1 de penal i una altra pena màxima aturada per Zamora, llavors encara porter blaugrana. Quin devia ser l’ambient que Ricardo va declarar: «He viscut la satisfacció més gran de la meva vida esportiva». Impedir l’empat dels seus contra els altres que li tocava protegir.

Traïció de mercenari

Seguim en el merder. Quan Ladislao Kubala va decidir tornar a calçar-se les botes després d’haver sigut un mite del barcelonisme, l’opció que més convenia a una biografia nòmada com la seva consistia a arrelar la família a la seva estimada Barcelona i enfundar-se la samarreta blanc-i-blava, ja molt veterà.

La massa social del Barça va entendre la jugada com una absoluta traïció de mercenari i, esperonada des de la premsa afí, va posar la creu a l’hongarès revolucionari. No van voler entendre que aquell club en pràctica bancarrota presidit per Enric Llaudet havia frenat repetidament els desitjos de Laci. Primer, després de la debacle de la final de Berna, el va invitar a retirar-se per dirigir una escola de futbolistes, la proto-Masia, tancada poc després per retallades econòmiques. 

Més tard, encara que una clàusula del contracte ho impedia, va ser obligat a entrenar sense èxit els seus excompanys. I en el tercer cant del bíblic gall, quan Kubala va demanar tornar a l’equip com a futbolista, Llaudet l’hi va negar per vell, un lleig que el mite va encaixar fatal. No va acceptar l’oferta de Sarrià només per diners ni per fer la punyeta on més mal fes al cor culer, com van creure els nostres ancestres, sinó per orgull i no moure pertinences de la capital catalana.

En el primer partit de tornada al Camp Nou, la xiulada va resultar monumental, tot i que el va rescatar el detall del seu íntim amic César Rodríguez, una altra llegenda llavors a la banqueta local. Conscient de la seva veterania i limitacions, César li va posar Vergés a defensar-lo i així va salvar la imatge disminuïda de Kubala. El Barça va guanyar 4-0 i les aigües van semblar tornar al seu curs. Traïdor, potser, però derrotat, segur. 

Joguina trencada

El penúltim paradigma de vilesa, si ens movem en termes sanguinis, va ser el malaurat José Cano Canito, blanc-i-blau a ultrança traspassat al Barça gràcies a un formidable talent mai explotat. El sensacional defensa segueix sent paradigma de la joguina trencada, del caigut en desgràcia després de residir a l’Olimp, però la seva llegenda periquita es va engrandir per expressió de sentiment. 

«El Barça ja és història per a mi; esborraré problemes i mans negres» (Canito)

Era capaç de celebrar un gol blanc-i-blau en ple Camp Nou o de vestir la seva samarra preferida per sota de la distintiva del club que li pagava. Al tornar a Sarrià el 1981, la seva ingenuïtat va armar un bon enrenou al declarar: «Miro cap endavant i veig el panorama blanc-i-blau. El Barça ja és història per a mi, esborraré problemes i mans negres».

El clau dissimulat

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Si ens traslladem a terreny de la transgressió del reglament, també hi abunden referències. Per una part, el duríssim defensa Antoni Argilés, especialista a perseguir blaugranes als 50 i 60, tendència que el va convertir en avorrit pels rivals. O els argentins Torito Zuviría i Milonguita Heredia, a qui se’ls va acudir saltar a un derbi amb un clau dissimulat sota una bena al canell, punxó que van mostrar als rivals que els collaven a la primera meitat. A la represa, ja advertit el col·legiat de torn, les armes van desaparèixer d’escena.

Que Gerard Piqué parli avui d’«Espanyol de Cornellà» ha de ser només un més en la interminable llista de greuges entre eterns rivals. Al capdavall, va ser Joan Laporta qui va inventar la cita el juny del 2010, just abans d’estrenar el camp de Cornellà-el Prat, al declarar que «el derbi de Barcelona s’ha convertit en derbi metropolità», definició que va suscitar una tremenda polseguera. Ja en ple segle XXI, per continuar la tradició, cadascú s’ho pren o ho argumenta segons el color del vidre amb què es mira.