Ronaldinho, el somriure de la resurrecció

Ja se n’havia anat. Fa temps que Ronaldinho va marxar del futbol, per més que aquell somriure que va rescatar el Barça de la depressió sembli realment etern. Va arribar a un Camp Nou convertit en un desert, esgotat de tanta derrota i descontrol en els interminables anys finals del nuñisme culminats en el caòtic gaspartisme, i el va transformar en el Sambòdrom de Rio de Janeiro. De sobte, el trist i pusil·lànime temple blaugrana es va convertir en una diària oda a l’alegria guiada per aquell jove gautxo vingut de París que vivia tan bé de dia com de nit.

Un tipus transparent, amb un futbol tan màgic que va fer saltar els sismògrafs de Barcelona quan en una matinada va deixar anar una gardela des de gairebé 45 metres per despertar tot un club. Era el partit del gaspatxo i un gol al Sevilla per a la història. «Quan em van dir que es jugava a mitjanit, vaig pensar que era broma. Però quan vaig veure que era veritat, em vaig dir: ‘Perfecte, aquesta és la meva hora. Aquí és quan més despert estic», va confessar Ronaldinho recentment a la cadena SER.

I va bressolar Leo

Després d’una galopada que va iniciar Valdés passant-li la pilota amb la mà, que va durar 11 segons i en la qual va fer vuit tocs, un imponent xut amb la dreta va sacsejar la porteria andalusa agitant els sismògrafs del tranquil Observatori Fabra barceloní. A aquella intempestiva hora (1 de la matinada, 26 minuts i 28 segons), la ciutat dormia. Però ell estava més despert que mai, mentre els 80.237 espectadors que gairebé omplien el temple van sentir que estaven assistint al naixement d’una cosa realment transcendent. Així va ser. El Barça de Ronaldinho va ser, en realitat, el Barça de la resurrecció. Un equip que tenia una llavor de la casa prometedora (ja hi havia per allà Xavi, Puyol, Valdés i Iniesta), mentre en secret es construïa l’obra més potent i infal·lible mai coneguda en el futbol: Lionel Andrés Messi Cutticini. A Leo el va bressolar ell. El va bressolar literalment. Dins i fora.

«Com sempre vaig dir, vaig aprendre molt al teu costat», va escriure ahir l’astre argentí en el seu compte d’Instagram. «Sempre t’estaré agraït per com de fàcil m’ho vas fer tot quan vaig arribar al vestidor. A més d’un fenomen amb la pilota, ets una grandíssima persona i això és el més important», va afegir Messi conscient que sense el somriure de Ronnie res hauria existit després. 

En temps de misèria, ell va portar l’espectacle i l’abundància futbolística. Va deixar de ser una tortura anar a l’estadi, que estava desèrtic, per ser una benedicció. Només veure’l escalfar ja era una inoblidable classe de jogo bonito, mentre Rijkaard, a qui li va costar mig any trobar la tecla per activar el cercle virtuós de Laporta (encara que el seu fitxatge va ser obra de Rosell), tutelava tot des de la tranquil·litat. Semblava que Frank no feia res, però era mentida. A vegades, no intervenir i deixar fluir el talent és la millor obra d’un entrenador. 

Amb Ronaldinho va ser així. Més enllà dels seus gols impossibles –aquell a Stamford Bridge on va armar la cama dreta sense moure ni un sol múscul o aquell xutàs descomunal al Milan o l’eslàlom impossible contra el Chelsea– i de les seves passades galàctiques –¡com es pot oblidar la seva assistència a San Siro a Giuly!, pròleg de la final de París– queda un jugador que va canviar la mirada melancòlica i funesta d’un club autodestructiu. 

Ni tan sols posar dret el madridisme al Bernabéu perquè l’aplaudís, rendit i abatut, després de firmar un partit antològic és el seu màxim llegat. «¡¡Jo flipo, jo flipo!!», va remugar Casillas llavors. Ronnie no entenia de tristesa, disfrutant de la vida en tota la seva amplitud, inoculant aquell alegre esperit a un club desencantat. Ell era sempre feliç. Ja fos jugant a futbol, surfejant (d’aquí va treure aquell gest incorporat ja a la iconografia del Barça), a la platja per gaudir del futvòlei o a les pistes de ball de les discoteques de la ciutat, tocant, encara que fos camuflat, el tambor a Bikini.

Final autocomplaent

Fins i tot quan el brasiler, amb a penes 27 anys, va dimitir abans de temps, més atret pel que vivia fora del camp que pel seu idil·li amb la pilota, que besava diàriament. ¿Quant va durar? ¿Poc? Massa poc. ¿Dos anys? ¿Tres? TGant és. Va durar el que ell va voler. Ningú l’esperava (el pla inicial era Beckham) i tots van quedar desprevinguts al veure’l partir tan aviat. Però aquell viatge de la resurrecció a l’autocomplaença, amb dos anys finals en què vivia més a la llitera del vestidor que a la gespa, van valer la pena.

El Barça va viure un big bang. «Jo crec que va ser una conjunció màgica, totes les peces van encaixar en el moment just. Va ser màgic per a mi i màgic per al Barça», va revelar Ronaldinho a aquest diari quan ja no era Ronaldinho (2007). Ell va dimitir del futbol, però el futbol mai dimitirà d’ell. «Vostè deixa un llegat que difícilment serà superat en el futbol art», va explicar ahir Neymar just després que Roberto de Assis anunciés que el seu germà ho deixa. Ronnie té 37 anys i va envellir fa ja tant que ara no sent que se n’ha anat per sempre. Des del 2015, després de dos mesos amb el Fluminense, ja no jugava. «Encara que decideixis marxar, el futbol no s’oblidarà mai del teu somriure», va sentenciar Messi. 

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Com meu parceiro @vini11Oficial ! �������� pic.twitter.com/fQVmEJESCU

Com meu parceiro @vini11Oficial ! 👊🏾🤙🏾 pic.twitter.com/fQVmEJESCU

— Ronaldinho Gaúcho (@10Ronaldinho) 13 de enero de 2018

Messi Cutticini.

Messi Cutticini.

"Encara que decideixis anar-te, el futbol no s'oblidarà del teu somriure mai" (Messi)