El Barcelona trenca el malefici davant la Reial Societat (2-4)

La maledicció d’Anoeta se’n va anar a fer punyetes. El Barça de Valverde és tan indestructible que ha superat el modern malefici davant del qual van sucumbir els millors entrenadors del club i va tancar una sèrie de set visites (dos empats i cinc derrotes) sense guanyar. La demostració de poder en un camp tan advers convida a pronosticar que el campió d’hivern ho serà a la primavera.

    

No només va guanyar el Barça de Valverde, cosa que ja era quasi una heroïcitat, sinó que va remuntar un marcador advers. Perdia per 2-0 al cap de mitja hora en un primer temps horrible i en tres demolidores aparicions va capgirar el partit fins a acomplexar la Reial, que encara no s’explica com se li va escapar un partit tan ben encarrilat i ben jugat per la seva part. Messi va posar la guinda a un espectacular triomf que arruïnarà les esperances dels rivals de veure caure el Barça on sempre ensopegava. 

PRIMERA VOLTA INVICTES

El líder tanca una primera volta meravellosa, pròxima a la perfecció. La tercera millor de la història en punts i la tercera invicte (en totes dues per darrere de Tito Vilanova i Pep Guardiola), cosa que situa Valverde al paradís. Molt lluny d’on s’aventurava a l’agost quan es va enfonsar a la Supercopa davant el Madrid, que ja se situa a 19 punts, una distància mai vista.

    

Valverde va voler trencar la negra ratxa dels seus predecessors amb una fórmula molt diferent. Va fer sortir l’onze més desnaturalitzat i de menys toc dels últims anys respecte al que s’entendria per comú en el Barça del segle XXI. 

    

Que coincideixin André Gomes i Paulinho al centre del camp, juntament amb Rakitic i Busquets, i Iniesta estigui absent ho diu tot. El 4-4-2, habitual últimament, va remetre la faceta del gol al poder de Messi i Suárez.

DESCOL·LOCATS

El Barça va buscar un camí més curt i ràpid amb futbolistes estalviadors de passades, àgils no obstant en les transicions. Vuit defensaven, dos atacaven. Tot i així, la Reial va ser capaç d’enxampar els blaugranes descol·locats per obrir el marcador: una centrada llunyana de Xabi Prieto i picada de cap per Willian José, el davanter centre, sense que cap dels dos centrals (Piqué i Vermaelen) fossin a prop, només ombrejada per Paulinho, que retrocedia tard.  

    

L’equip va voler ser fidel, no obstant, a la màxima de construir amb paciència, però, mancat d’imaginació, va ser previsible. Messi va retrocedir per donar un cop de mà però es perdia presència en atac. Ho va compensar l’imprevisible Paulinho, un mal interior dret i un perfecte finalitzador de segona línia que va col·locar una bena a l’hemorràgia de l’equip, una calamitat a l’inici, abduït encara pel mal d’Anoeta.

    

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Si davant el Celta l’equip va fer el millor primer temps de la temporada, davant la Reial va firmar el pitjor en una estranya i imprevista mutació. A expenses de la Reial i del singular embruix del seu estadi, va naufragar al camp. La pluja hi va tenir a veure ben poc o gens. La pèrdua blaugrana es va gestar al centre del camp, cosa que va impedir que l’equip seguís un rumb estable. La Reial i la seva pressió avançada, més la vivacitat per moure la pilota, va participar de la inquietud barcelonista, tan habitual a Donosti.

RECUPERACIÓ AMB GOLS

L’equip es va reposar amb gols, el millor per recuperar el color. Gràcies a dues fugaces aparicions. De lluny va arribar Paulinho i de lluny va rematar Luis Suárez. La Reial va perdre el fil, commocionada per la bestial eficàcia del Barça, que es va sentir rearmat al recuperar l’empat. Més que rearmat, se sent indemne, a tot i a tothom, invencible i amb raó: ningú ha pogut amb ell després de passar pel Bernabéu, el Metropolità, Mestalla, El Madrigal i San Mamés. També per Anoeta.