Aspiazu, els ulls fidels (i anònims) de Valverde

Amb nou anys, el petit Jon Aspiazu, bilbaí nascut a Indautxu i criat a Basurto, anava fins al peu del vell San Mamés, a San Miguel de Basauri. Hi anava cada setmana per complir la paraula donada a un amic, que acabava de muntar un equip de futbol en aquell poble biscaí. Anava al camp en tren i bus des del col·legi. Sí, només tenia nou anys, potser massa petit per a aquell viatge darrere de la pilota, però eren uns altres temps. Hi anava sol.

Aspiazu va estar gairebé tres anys fent aquest recorregut, sense oblidar en cap moment els estudis, feliç de retrobar-se amb els amics i amb la pilota. Al final, al seu Basurto, un barri perifèric de Bilbao, s’hi va muntar un equip. Llavors, el nen ja no va haver d’agafar més ni el bus ni el tren. Jugava al carrer amb la colla de tota la vida al mateix temps que el Danok Bat, un club referent en el futbol formatiu basc (d’on han sortit recentment Yeray, Lekue, Sabin Merino) va descobrir una cosa especial en aquell jove que es movia creativament pel camp exercint de mitjapunta.

Un curiós viatge futbolístic

L’Athletic tampoc va trigar a sentir coses bones de Jon, a qui va reclutar per a Lezama. Deixava, per tant, de jugar al carrer i en aquell camp de terra, ara és de gespa artificial, a tocar del santuari de Begoña en aquella muntanya on fumejaven sense parar les antigues xemeneies de l’acereria d’Echevarría. Jon va emprendre llavors un curiós viatge futbolístic. Va arribar a la llar de l’Athletic i el van col·locar de central en l’equip juvenil. Però van pujar Patxi Bolaños al filial blanc-i-vermell i llavors el van destinar al lateral.

Va arribar a ser internacional juvenil en un lloc en el qual també va brillar al Bilbao Athletic amb Iribar, el Chopoqui li va donar l’alternativa al filial. Aquells cadells (Andrinúa, Julio Salinas, Aspiazu) van dominar a Segona (curs 83-84) juntament amb el Castella de Butragueño, Michel, Pardeza, Martín Vázquez i Sanchís. O sigui, la incipient Quinta del Buitre.

Jon va arribar a ser convocat fins i tot per Luis Suárez per a la selecció espanyola de Zubizarreta, Butragueño, Roberto (avui Robert), Michel. Tots eren jugadors de Primera. Jon, l’únic de Segona. Va aconseguir treure el cap al vell San Mamés, ja transformat en migcentre, jugant dos partits oficials de la Copa de la Lliga en els anys més brillants de la història de l’Athletic amb la gavarra passejant orgullosa per la ria després de conquistar la Lliga i la Copa. Va ser convocat en dos partits de Lliga: un a Sarrià i un altre al Calderón. Jon estudiava periodisme, una carrera que va començar al mateix temps del debut al Bilbao Athletic. Al matí, entrenament; al migdia, dinar i petita migdiada, i a la tarda a la facultat. De tres de la tarda a set o vuit del vespre, depenent de les classes.

A Sestao va començar tot

Futbol i llibres. Llibres i futbol, la vida de Jon. Després de recórrer tots els estrats inferiors de Lezama no hi va haver lloc per a ell i va ser cedit a l’Hèrcules dirigit per Toni Torres, sogre precisament de Guillermo Amor. Va viatjar sol a Alacant, amb els apunts de periodisme a la motxilla, ajudat en la distància per Susana, periodista també, que després es convertiria en la seva dona. El primer dia va arribar el drama. Estava fent un rondo i el van trepitjar. Doble esquinç de turmell, guix i tornada cap a Bilbao per començar una lenta recuperació. Només va jugar sis partits de Lliga en aquell Hèrcules, reforçat al desembre per Mario Kempes, que es va salvar del descens en l’última jornada guanyant el Madrid de Molowny amb un agònic gol de Dante Sanabria.

A punt de complir els 22 anys, Jon va voler tornar al seu ecosistema futbolístic. El Sestao d’Irureta és l’aparador ideal. Allà coneix Ernesto i disfruta de la força del futbol basc a inicis dels anys 80, hegemònic a Espanya: la Reial guanya dues Lligues (1981 i 82) i l’Athletic, dues més (1983 i 84). Viu una temporada increïble a Segona, arribant fins als quarts de final de l’extinta Copa de la Lliga: triomf a Las Llanas contra l’Atlètic de Luis (3-2, Jon va marcar un gol) i derrota al Calderón (2-0). Cau el maig del 1986. 

Pausa i calma a la pilota

Caps de setmana de bus, una altra vegada, recorrent la península de punta a punta en un equip que es converteix, sense saber-ho ells llavors, en un laboratori de futurs entrenadors. «En aquell equip hi havia molta matèria grisa. Ja es veia que Jon tenia entesa i coneixement del joc. Tenia criteri amb la pilota», recorda Alberto Albístegui, company seu al Sestao i després al Deportivo. «Veia el que hi havia a l’interior del joc, sabia llegir l’interlineat de les jugades», diu l’exdefensa rememorant uns anys feliços a Segona.

"Hi havia molta matèria grisa en aquell Sestao. Ja es veia que Joan tenia entesa i coneixement del joc" (Albístegui, excompany al Sestao i Deportivo)

«A Las Llanas, com passa a Ipurua, tens la tanca a sobre, a un metre de la línia de banda. O sigui, has de frenar vuit metres abans per no passar-te de la ratlla. En aquells espais reduïts, Jon ens donava molta tranquil·litat. No era ràpid de moviments, però sí que era ràpid de cap», diu Albístegui sobre un jugador capital en aquell excitant Sestao d’Irureta on convivien estudiants i treballadors. Cada dilluns, a les sis del matí, mentre Primi treballava com a soldador, Jon repassava els seus apunts de publicitat i les poques assignatures que li quedaven de periodisme. ¡Com pots oblidar aquelles didàctiques i extenses xerrades d’Irureta! «Jon, calla sisplau. No facis més preguntes que si no...», li deixava anar Ernesto al seu amic, entossudit a debatre qualsevol detall tàctic.

"Una part d'Arsenio"

En públic, Jabo no li donava la raó. Després, passats uns dies, s’acostava discretament a Jon. «Allò que em deies l’altre dia era veritat», li deia a cau d’orella el tècnic del Sestao, que va ser una rampa de llançament per a aquella generació de jugadors. Ernesto se’n va anar a l’Espanyol de Clemente i Jon, un any més tard, al Deportivo on coincidiria amb el gat vell Arsenio Iglesias. «Jo jugava de central; ell, de migcentre», explica Martín Lasarte, l’exjugador uruguaià, el primer que li va obrir la porta a Luis Suárez al Nacional de Montevideo, exentrenador, entre altres clubs, de la Reial Societat.

"Jon era molt generós. Era bo per donar ordres, però també per aplicar-se-les a si mateix. Ja el veia com a entrenador" (Martín Lasarte, excompany al Deportivo)

«Era molt generós. Quan se’n va anar Gil, el capità del Depor, li va tocar a ell, però al lesionar-se durant alguns partits vaig portar jo el braçal. Quan va tornar, li vaig dir: ‘Té, Jon, això és teu’. Però no va voler. ‘No, no, segueix tu de capità’», revela Martín Lasarte, que ja va detectar una cosa especial en el seu amic. «Era bo per donar ordres, però també per aplicar-se-les a si mateix. Ja el veia com a entrenador. No abandonava el futbol després de la dutxa, crec que tots els que vam jugar en aquell Deportivo tenim una part d’Arsenio amb nosaltres, un tècnic paternalista que ens cuidava com fills», diu l’uruguaià.

Fills de Zubizarreta

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

A Riazor, Jon va disfrutar molt del futbol professional abans d’esgotar els seus últims dies a l’Amurrio, el pròleg del seu viatge a la banqueta. Va acabar de jugador al juny i a l’agost ja feia d’entrenador. Hi va ser dos anys, amb ascens a Segona B inclòs. Després, uns mesos a l’Aurrera, cessat a mitja temporada, després dues temporades més a la Cultural Durango fins que Zubizarreta, llavors director esportiu de l’Athletic, recluta Ernesto per al seu grup de treball. «Vens amb nosaltres», li va indicar a Jon. I se n’hi va anar com a observador. Era el 2001.

"A Jon el recordo com una persona amb una gran intel·ligència emocional, com Ernesto. Saben en quin moment s'han de dir les coses i, sobretot, com s'han de dir" (Asier Ormázabal, exjugador del Bilbao Athletic)

A partir d’aquell moment, sempre junts. «¿M’han ofert el Bilbao Athletic? ¿Vens?», va tornar a preguntar-li Ernesto un any després. Jon no ho va dubtar. En el primer partit, Valverde es va quedar a la banqueta i ell el va veure des de dalt. Era el camp dos de Lezama. Va pujar a l’aula d’estudis dels jugadors amb Iñaki Bergara, entrenador de porters, avui a la Bèlgica de Bob Martínez. «El recordo com una persona amb una gran intel·ligència emocional, com Ernesto. Saben en quin moment s’han de dir les coses i, sobretot, com s’han de dir. No eren el típic poli bo i poli dolent», explica Asier Ormázabal, cadell d’aquell Bilbao Athletic. Des d’aleshores, aquella rutina no ha canviat. Jon ara té 55 anys i ha sigut en els últims 15 anys de la seva vida la mirada, fidel i anònima, que observa el panorama des de lluny per a Ernesto.