Anar al contingut

VICTòRIA A L'ESTADI DE LA CERÀMICA

Luis Suárez salva el Barça en la seva visita a Vila-real (0-2)

El davanter encarrila un mal partit que no es va aclarir fins que el Vila-real es va quedar amb deu.

Joan Domènech

Luis Suárez salva el Barça en la seva visita a Vila-real (0-2)

Biel Alino

Els gols de Luis Suárez són valuosos aquesta temporada per escassos i el setè que va aportar a la Lliga (en 15 jornades) va servir per encarrilar un partit que feia mala pinta. Mala pinta d’empat, de tercer empat seguit que hauria encès algunes alarmes davant les victòries de tots els perseguidors. Messi, que ha marcat el doble de gols que el seu amic (va anotar el catorzè) va rematar el triomf blaugrana, necessari i imprescindible llavors perquè el Vila-real jugava amb deu.
    

El Barça anava madurant el partit, però no es va menjar la fruita fins que Raba, en una duríssima entrada a Busquets, va veure la targeta vermella. El Vila-real aguantava, però cada vegada més aculat, i al veure’s en inferioritat numèrica es va acovardir del tot. Messi, a sobre, ja s’havia apoderat del joc, convençut que l’assumpte quedava a les seves mans una altra vegada davant la inoperància dels altres.

L’APARICIÓ D’ALCÁCER

Tan crucial com el gol de Suárez i l’intervencionisme de Messi, juntament amb l’expulsió de Raba, va resultar l’aparició de Paco Alcácer. Va fer la passada que va deixar sol Suárez davant Asenjo, però la seva entrada al camp estava reforçant la presència ofensiva blaugrana, anecdòtica fins llavors, insuficient per merèixer la victòria, per més que l’equip va marxar amb dues rematades més al pal, de Piqué i Suárez, que haurien evitat patiments. Valverde va veure tan clars els defectes del seu equip que les substitucions que va decretar li van canviar la pinta: faltava intimidació i va col·locar un davanter (Alcácer); faltava profunditat i va fer entrar un carriler (Aleix Vidal).
    

Messi controla una pilota davant diversos jugadors del Vila-real / JOSE JORDÁN

Sempre ha costat batre el Vila-real, un equip combatiu que se sent protegit al seu petit estadi, amb pinta de ratera però que és tot al contrari, impecable, net i modern, i la visita d’ahir no en va ser una excepció. No és un lloc en el qual el Barça s’expressi amb desimboltura, ni encara menys amb comoditat, acostumat a escenaris de cinc estrelles. I, evidentment, tampoc aquest nou Barça, mundà i vulgar, sense atreviment ni gosadia, es passejaria presumint de liderat. No ho va fer, evidentment.

L’EMPREMTA DE PAULINHO

És un equip que es representa per Paulinho, el fitxatge de la temporada mentre Dembélé no torni a treure el cap per la gespa. Un brasiler industrial, millor en el robatori que en la construcció, en l’arribada que en la imaginació. Un peó abans que un artista que es va situar d’escuder de Busquets per alleujar-lo en la pressió però sense complementar-lo en el repartiment del joc. Aquesta faceta li havia de correspondre a Denis, el recanvi d’Iniesta, amb unes iniciatives individuals que es van acabar a l’hora de partit quan a Valverde se li acabava la paciència. 
    

Amb un quart centrecampista en lloc d’un davanter i amb Messi convertit en organitzador més que en finalitzador, la presència del Barça en atac va quedar reduïda a la mínima expressió. A la de Luis Suárez, a la de l’actual Luis Suárez, exigua, minúscula per a un equip del qual encara es recorda el seu aclaparador atac. Va jugar a Vila-real amb cinc centrecampistes i un punta. Van ser dos quan va aparèixer Alcácer, que al cap d’un minut va rematar al cos d’Asenjo, i van semblar quatre quan Aleix es va col·locar d’interior dret.

MESSI S’HUMANITZA

El Barça de Paulinho és el mateix de Messi, i l’empremta del brasiler se solapa amb la de Messi, una dinàmica preocupant perquè humanitza l’extraterrestre, a qui se li multiplica la feina: li toca jugar, organitzar, passar i rematar. Com més intervencions, més possibilitats de fallar, i el 10 va fallar passades insòlites. Amb tot, ningú com ell per assumir la responsabilitat –li van donar totes les pilotes– i resoldre el galimaties.
    

Messi és el final d’un grup ancorat ja en el 4-4-2, comú a tots els altres, de molt poca brillantor i carisma limitat a les genialitats de l’argentí, però que comença en les poderoses mans de Ter Stegen. El Barça va tirant perquè se sustenta amb un porteràs que no el deixa mai tirat i conserva el zero de la porteria, la prioritat d’aquest nou projecte. Per ara. 

0 Comentaris
cargando