D'acord, tres punts, d'acord

Itàlia té una orografia particular. Els Alps i sobretot els Apenins vertebren la península i donen lloc a un país de valls i muntanyes, muntanyes i depressions, sovint amb pobles escarpats. ¿Per què els explico això?, diran. Doncs perquè fa anys vaig passar una temporada en un d’aquells pobles, Olevano Romano. La majoria dels seus carrers eren pendents pronunciats. Un dia em vaig fixar en un grup de nois que jugava a futbol en una plaça. Era un espai ample i pla, però quan la pilota es desviava o sortia del camp, algú havia de córrer carrer avall per recollir-la, de manera que el partit es parava i era un empipament. Els vaig estar observant una bona estona. Per evitar que la pilota es perdés, jugaven tots amb molt de compte, gairebé amb por. Els defenses havien après a refusar amb criteri, sempre cap a un company. Gairebé no hi havia pilotes llargues, que haurien sigut un conyàs, i vaig pensar: «En llocs com aquest és on va néixer el catenaccio».

El futbol globalitzat i el mercat de fitxatges ha anat eliminant els trets de molts equips i seleccions, però la personalitat futbolística es forja sovint en aquest entorn inicial, a través de detalls extraesportius. Agafem el partit d’ahir, per exemple. La política de l’Athletic Club, fitxant només jugadors d’origen basc, segur que influeix en el seu caràcter com a equip. He estat unes quantes vegades a Bilbao, i gairebé sempre em trobo pel carrer amb algun exjugador de l’Athletic: en un restaurant, posant gasolina al cotxe, fent running a la Campa de Los Ingleses. Creixen allà, juguen allà i després s’hi queden. El tracte amb els aficionats és familiar, gairebé veïnal, amb una proximitat que ajuda al compromís del jugador.

UN CANVI D'ESTIL

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

En el cas del Barça, ja es veu, aquesta relació tan pròxima és gairebé impossible per la magnitud del club. En part per aquesta raó es va crear La Masia: per donar als nois un entorn pròxim i on es visqués una idea del futbol conjunta. En un dels seus textos sobre futbol, Ángel Cappa recordava una història de l’Athletic als anys 80. Abans de jugar una final de la Copa del Rei, li van preguntar al defensa Liceranzu què esperava del partit: «Tant de bo que plogui», va dir. És el mateix que haurien dit molts aficionats, formava part de l’essència d’aquell Athletic lluitador i amb aires anglesos. Avui, per sort per a tots, després del pas de Bielsa i ara amb Valverde, juga millor i té un estil clar, com si s’hagués modernitzat al mateix ritme que la ciutat de Bilbao.

En el partit d’ahir, però, els bascos es van obsessionar tant amb la pressió al Barça que, quan recuperaven la pilota, perdien les idees. Encara que aquella pressió els havia funcionat abans, només va ser una concessió inútil. Com a màxim, al buscar la pressió alta, va fer que el Barça  fos un equip més simple. Entre rotacions, lesions i errors, els aficionats vam veure més gols que futbol. Ni l’Athletic va ser l’Athletic ni el Barça va poder ser el Barça (excepte per la genialitat de Messi en la falta). D’acord, tres punts, vam veure un gol d’Alcácer amb aires de normalitat i un Aleix Vidal desfermat, però s’agrairia una tornada a l’estil que ens defineix com a equip des d’una tradició. ¿Potser amb el retorn d’Iniesta i Busquets?