Anar al contingut

EL DIA MUNDIAL CONTRA EL CÀNCER

Abidal: "Hauríem d'ajudar a aconseguir la pastilleta que ho curi tot"

"Tots hem tingut o tenim algú al costat que ha patit càncer. És una garrotada i, quan ho vius, et canvia el xip"

Emilio Pérez de Rozas

La seva filla gran, Meliana, que llavors tenia 7 anys, es va entestar a anar-lo a veure a la clínica on l’acabaven d’operar. I Éric Abidal (Saint-Genis-Laval, França, 1979) ho va organitzar tot amb el seu cosí Gerard, el mateix que li havia cedit un tros del seu fetge perquè l’hi trasplantessin, perquè la nena no s’espantés al veure el seu pare amb diversos tubs al voltant del llit. «Aquest és per menjar, aquest és per beure i aquest, ¡mira! ¡mira!, aquest és per apagar el llum de l’habitació. ¿Veus? Jo l’estiro i el llum s’apaga». I així va passar, una vegada i una altra. I el Gerard era allà, recolzat a la paret, amb la mà prement l’interruptor del llum cada vegada que el seu cosí Éric acariciava un dels tubs.

El despatx de l’Éric 22 Abidal Foundation és immaculat, espaiós, blanc, envidriat. Abidal està com una rosa. Podria sortir a jugar demà mateix. Acaba una reunió amb el seu amic Emili Ricart, exfisioterapeuta del Barça, home de confiança d’Andrés Iniesta i col·laborador de la fundació. «Si no hagués sigut per ell, que m’animava cada dia a fer exercici, a recuperar-me bé, potser aquesta foto hauria sigut impossible de fer». La foto és la portada de 'Més Esport', d’EL PERIÓDICO, en què Abidal aixeca la Champions de Wembley.

–Li he sentit dir, en més d’una ocasió, que la seva malaltia no va ser per accident, sinó que va ser Déu qui li va plantejar aquest desafiament.
–Si creus en Déu, i jo hi crec molt, hi ha etapes en la teva vida que has de superar, són tanques que has de saltar. Són proves que Déu et posa en el camí. Pot ser una malaltia greu, com la que vaig patir jo, o temes defeina, familiars, d’amics... Hi ha gent que es queda pel camí i gent, per sort, que no. Aquesta malaltia m’ha ensenyat molt sobre mi mateix, però també sobre els altres.

–I, és clar, vostè devia resar molt.
–Sí, resava cada dia perquè Déu em donés forces per tirar endavant, tenint tota la meva família i molts amics al costat, que em van ajudar moltíssim i encara em segueixen ajudant.

–Quan es produeix una situació així, tremenda, incerta, és vital tenir gent al costat que et recolzi, et mimi, et demostri el seu afecte ¿oi?
–Li hauria de dir que sí, no ho sé, però no tinc resposta per a això. Jo vaig tenir la sort d’haver jugat a futbol a un nivell altíssim i tant la meva mentalitat com la meva ment estaven molt preparades per a una notícia així. Quan et diuen que tens càncer, és vital ser fort de cap, ser mentalment dur i dir «vinga, vinga traieu-me això de dins el meu cos ¡ja!» Volia oblidar-ho com més aviat millor. I quan et treuen la part dolenta del cos has de començar a recuperar-te.

Éric Abidal

EXJUGADOR DEL BARça

"La gent no és conscient de la sort que té d'estar sana. Tots naixem amb alguna cosa al cos que tant de bo que no es desperti"

–¿Fins a pensar que està curat?
–¿Curat? No, no, mai penses que estàs curat. Jo crec que cap de nosaltres pensa que està curat del tot. Aquesta cicatriu m’ho recorda cada dia. Si em va passar una vegada, si em va passar dues vegades, segurament em passarà una tercera. Però hem de ser positius i seguir disfrutant, en la mesura que puguem, de la nostra vida en família i amb els amics. I, sobretot, animar els altres. S’ha de viure el dia a dia amb intensitat i enviar sempre el missatge de ‘si jo ho he superat, tu ho pots superar’. No és fàcil, però hem d’estar amb la gent que pateix.

–¿Va sentir que algú li fallava?
–Ni parlar-ne, no pots perdre el temps en aquestes petiteses. Els que estan al teu costat ho estan perquè t’estimen, perquè confien en tu, perquè saben que tiraràs endavant. Fa molt temps em van dir: «Éric, vas néixer sol». Algú et va ajudar a néixer, però vas néixer sol. Això significa que la vida te l’has de forjar tu sol, amb la teva personalitat, amb el teu aprenentatge, amb el teu treball. Jo volia jugar a futbol, doncs jugava sol, al carrer, m’esforçava tant com podia; ara tinc la Fundació, doncs he d’aprendre a treballar a la Fundació i per a la Fundació, amb l’objectiu d’ajudar el màxim nombre de gent possible.

–¿Quin és l’objectiu, el repte, de la seva Éric 22 Abidal Foundation?
–Ajudar, ajudar i ajudar. Amb els nostres principals patrocinadors (Adidas, Barça, Orange, Ricoh i Zenith) preparem projectes per ajudar nens i joves a recuperar-se, a través de la pràctica esportiva i, sobretot, ajudem a investigar la curació del càncer. Només hi ha una cosa que no fem: ajudar individualment els malalts, pacient per pacient. És impossible, no tenim ni prou gent ni prou diners. Però en investigació sí que sabem on van els diners, per a què serveixen, què s’investiga, com progressa l’estudi i, si som capaços d’aconseguir el nostre objectiu, sabem que podem ajudar 'mooooolta' gent.

–Nens, joves, esport, Fundació, tot va molt unit ¿oi?
–No tots els nens o joves malalts, pateixin el càncer o ja l’hagin superat, estan en condicions de practicar esport. N’hi ha que amb prou feines es poden moure, però aquells que poden i, fins i tot, els seus germans, han d’intentar-ho, han de moure’s, exercitar-se, perquè això els ajudarà a no quedar-se a casa menjant-se el coco amb la malaltia que van patir o de la qual s’estan recuperant. ¡Eh, xaval, que la vida segueix, vinga, anima’t, fes esport, juga amb els teus amics! Aquest és el missatge que intentem enviar. És, ni més ni menys, el que vaig fer jo.

–La seva recuperació va ser sorprenent.
–Miri, gràcies al 'Màquina' (i assenyala Emili Ricart) i als físios de l’hospital, que cada dia venien a buscar-me a l’habitació i m’aixecaven del llit, encara que tingués mandra, molta mandra. ¡Vinga, vinga, 'Abi'! Avui dret, avui a caminar, avui a córrer, avui a pujar a la terrassa. No tenia forces, ni ganes, però ho feia perquè ells m’animaven. Perquè, al marge de Déu, són ells els que manen.

–¿No té la sensació que som molt reticents a ajudar, a ser esplèndids, que som uns egoistes?
–A la vida hi ha de tot, amics, de tot. Hi ha gent que és egoista i gent que no. Gent que és generosa i gent que no. Gent que té més sensibilitat i gent que no. Tots hem tingut o tenim algú al nostre costat que ha patit càncer. És un cop i, quan ho vius tan a prop, quan t’afecta a tu o un dels teus, et canvia el xip. Tots coneixem algú que necessita ajuda. I ja no diguem si el que el pateix és un nen. Llavors, deixes de ser egoista, augmenta la teva sensibilitat amb els altres, ets més generós. Comparteixes més, segur.

–¿No creu que els Estats, els governs, les grans multinacionals, els rics de veritat, haurien d’aportar més fons per investigar aquestes malalties tan cruels?
–Sí, potser sí, no ho sé. Miri, jo crec que el discurs és l’invers. Vegem. Quan caus malalt i tens la pastilleta, estàs content de tenir la medicació adequada per intentar curar-te ¿oi? Doncs fes-me un favor, pregunta’t què pots fer per poder salvar més vides, pregunta’t com va arribar aquesta pastilleta a les teves mans i que dur, difícil i costós que ha sigut el procés fins a aconseguir que arribi al mercat. Tothom qui vol ajudar sap perfectament el que ha de fer. No llencis els diners i ajuda a investigar aquesta o aquella malaltia, aquesta és la mentalitat de la nostra Fundació i moltes altres. Hauríem d’ajudar a aconseguir la pastilleta que ho curi tot. Junts podríem, segur.

Éric Abidal

       

"Quan tenim càncer, ens alegra tenir aquesta pastilleta. Doncs pregunta't què pots fer per poder salvar més vides"

–Insisteixo, som uns egoistes.
–No, no, ¿sap què passa? Que la gent no és conscient de la sort que té de tenir salut. La gent es castiga cada cap de setmana, surt de festa, fuma, beu. No ho critico, ¡compte!, no ho critico. Però quan, de sobte, arriba la malaltia, dius ¡hòstia, tan bé que estava la setmana passada...! La gent s’ha de cuidar. Jo em vaig cuidar molt, molt, i em va tocar. ¿Per què? Perquè és Déu qui mana, i ningú més. Tots naixem amb alguna cosa al cos. Que es desperti o no és una altra cosa, ¡tant de bo que no! Però la tenim.

–¿Té la sensació d’estar tornant l’afecte, l’ajuda o l’ànim que li van donar a vostè?
–Tornar no és la paraula. Estic ajudant. Abans ajudàvem a fer que la gent no es morís de fam. Segueixo ajudant en aquesta direcció, però ja menys. Ara prefereixo fer-ho en un tema que conec. Ajudar o no depèn només de tu. Hi ets tu i Déu. I tu decideixes si ajudes o no. Després, pot ser que et passi el que em va succeir a mi la setmana passada, quan li vaig donar un bitllet de 20 euros a un captaire, jove, i ¿sap què va fer? Va agafar el bitllet, el va estirar, el va tensar fort entre les dues mans, el va elevar al cel i va mirar a contraclaror tement, dic jo, que fos fals. ¡Increïble! ¿Oi que sí? Es moria de fam i no es va fiar de mi. Ja s’ho farà. Hauríem de confiar més els uns en els altres.

–Donada la seva experiència, ¿quin missatge li agradaria enviar a la gent?
–Insisteixo, la gent, si vol, sap perfectament el que pot fer. La gent ha d’ajudar. Com sigui, com vulgui, però ha d’ajudar. Hi ha moltes maneres. A mi em va ajudar el meu cosí Gerard donant-me un tros del seu fetge. La gent ha d’entendre que ha de donar un cop de mà. I més si ho fem entre familiars, que és un gest meravellós, perquè la complicitat és estupenda, inoblidable, uneix molt. Si no ajudo amb el fetge, ajudo amb un altre òrgan o amb sang. No saps a qui ajudes, però, això segur, salves vides. I pot ser que la donació d’un altre et salvi a tu.

Éric Abidal

       

"Tots hem tingut o tenim algú al costat que ha patit càncer. És una garrotada i, quan ho vius, et canvia el xip"

–Vostè sol dir que tot comença avui, tot comença avui.
–És una manera d’expressar-me, però sí: tot comença avui, tot. Tu estàs bé avui, però, quan t’aixeques demà, tornes a començar. Parlo de disfrutar del dia a dia. Si un dia et despertes amb càncer ¿quan comences a superar-ho? ¡Avui! ¿Quan comença la teva lluita? ¡Avui! Et prepares per a la marató d’Emili [Ricard], que és el 13 de juliol ¿oi?, però comences a preparar-te ¡avui!, no demà, demà ja no té sentit. Vols arribar a ser cap, ¡comença avui! I demà torna a ser ¡avui! I avui, avui, avui. En l’esport és igual. ¿En el futbol? Igual. Partit contra el Reial Madrid, sí, sí, sabem que és el 23 d’abril, però comença ¡avui! No dos dies abans de viatjar a Madrid. La vida és igual. T’aixeques cada matí i tot comença ¡ara! ¡avui! ¿Vols ajudar a la investigació del càncer? Doncs comença ¡avui! 'Now, right now'. Ara mateix.