Anar al contingut

El cercle hermètic

La relació entre l'actual Barça i la premsa s'ha caracteritzat pel distanciament i l'opacitat

Els jugadors prefereixen expressar-se a les xarxes socials i el president només es prodiga a l'exterior

Albert Guasch

El cercle hermètic

Quan Gil Carrasco cobria la informació periodística del Barça per a la Revista Barcelonista, als primers anys 70, quedava de forma natural a casa dels jugadors blaugrana per fer entrevistes. «Hi predominaven la senzillesa, l’educació, les ganes d’ajudar», assegura.

Quan César López Rosell cobria el Barça per a Catalunya Express, ja a finals dels 70, es podia citar el porter Artola a la mateixa gespa del Camp Nou i cinc redactors de la secció d’esports li xutaven una pregunta i un penal cada un. «Hi havia molta proximitat i tot era molt fàcil», explica.

Quan Xavier Valls retratava amb la seva càmera l’actualitat blaugrana podia acompanyar Cruyff i fer-li un reportatge patinant sobre gel amb la seva família; o anar al pis de Neeskens i fer-li unes fotos afaitant-se. «Abans es podia fer de tot», diu.

És la prehistòria en la relació entre la premsa i el FC Barcelona. El camp estava obert. De mica en mica es van aixecar tanques. Tot i així, es van anar forjant sòlides relacions entre periodistes i jugadors durant molts anys més. Fins a la fortalesa actual. És el que es coneix a les redaccions com «la bunquerització del club». No hi ha accés als futbolistes. Tampoc als directius. Mana el silenci. «Opacitat màxima», sintetitza Ernest Folch, director de Sport. És el cicle hermètic.

RELACIÓ TALLADA

En aquesta època hiperprofessionalitzada i de nodrits departaments de comunicació, de canals digitals i contacte directe amb els seus fans globals, els clubs han acceptat el gota a gota de les compareixences mediàtiques dels futbolistes. No obstant, es diria que al Barça ha arrelat la versió més extrema. «En dos o tres anys el club s’ha anat tancant en si mateix fins a tallar la relació amb la premsa. I a tots els nivells, no tan sols els jugadors. La seva manera de protegir-se és guardant silenci. I al final no arriba cap missatge», afegeix Folch.

De facto, el tancament ja gairebé existeix. L’aixeta goteja molt poc. Aquest diari, per exemple, encara no ha tingut la sort de poder entrevistar Suárez Neymar. No és que no s’hagi intentat. Tampoc a Bartomeu des que és president, que es prodiga en canvi davant micròfons de l’exterior. No és mai el moment adequat.

Va estar a punt d’aplicar-se a finals del 2016 una política encara més restrictiva: jugadors i directius només havien de parlar per als mitjans oficials. Un parell d’hores després de difondre’s el pla, es va fer marxa enrere. Però va ser com llegir el pensament dels governants: com més lluny estigui la premsa, millor; excepte quan s’acostin eleccions, se suposa.

I tot i així, no ha sigut el foc de l’empipament periodístic el que ha fulminat cinc directors de comunicació en sis anys. L’últim, aquesta setmana, Albert Roura. La majoria s’han cremat per les exigències interiors del càrrec, sacsejats per l’efecte corrosiu de la vanitat i l’agenda pròpia d’alguns directius.

Però la guerra de la premsa barcelonista és una altra. És senzillament la falta d’accessibilitat i informació, caldo de cultiu de l’especulació. Gerard Piqué va posar recentment el dit a la ferida en unes reflexions molt sonades a la revista Panenka. «Podria no concedir una entrevista mai més i no passaria res», va dir. «El jugador té cada vegada més poder i fa servir menys la premsa. Alguns tenim més seguidors a les xarxes socials que el diari més llegit a Espanya».

SENSE INTERMEDIARIS

Certament els jugadors ara es poden relacionar amb els seus seguidors sense intermediaris, en treuen un rendiment econòmic i a sobre s’estalvien preguntes incòmodes. El trident resulta paradigmàtic: flueixen els seus selfies per lnstagram o Twitter, però només se’ls pot sentir en actes publicitaris i en alguns postpartits. Menys pegues sembla que posin davant mitjans dels seus respectius països, com si mantinguessin allà una guerra d’imatge sempre pendent de guanyar.

Bernat Soler, responsable d’esports de TV-3, entén els nous temps de l’esport professional. «Cada vegada les estrelles veuen menys necessària la nostra participació. No és fàcil entrevistar els jugadors del Barça, ni els del Madrid. I no sé què poden fer els clubs perquè Messi o Cristiano Ronaldo ens atenguin. És una situació que els mitjans hem d’afrontar perquè sembla que l’esport professional va per aquest camí i no sé si es pot aturar».
    
Xavi Martín, que va ser director de comunicació del Barça, creu que si als jugadors se’ls explica bé el benefici que comporta obrir-se als mitjans, ho entenen. «Un futbolista pot tenir molts seguidors fora, i és perfecte per a la seva marca personal i obtenir tota mena de contractes. Però el que t’aplaudeix o et xiula és el que va al Camp Nou, i li asseguro que la majoria no sap què és el Periscope. En aquest sentit Piqué ho té claríssim, i la prova és que ell és dels que concedeixen més entrevistes».

Martín explica que en la seva època, amb Sandro Rosell en el càrrec presidencial, molts jugadors es morien de ganes d’aparèixer a El Hormiguero. «¿Per què? Perquè sabien que s’ho passarien bé, que no corrien riscos. En canvi, si havien d’anar a una entrevista a respondre sobre nòvies, sobre la independència de Catalunya o polèmiques del moment, pensaven: ‘Quin embolic’. I intentaven evitar-ho. Però per parlar de futbol, tot era més fàcil, encara que sí, sempre hi ha jugadors que creuen que algun mitjà determinat els tracta injustament i no volen ni veure’l».

CUIDAR LA COMPETICIÓ

El que ja no entén tant Martín és l’hermetisme local de Josep Maria Bartomeu i els seus directius. «¿Què és això de parlar només en mitjans exteriors i no en els d’aquí? No té sentit. La NBA es vol expandir per Europa i els jugadors dels Lakers no deixen per això d’atendre els diaris de Los Angeles. Si els acabaràs necessitant quan s’acostin les eleccions...».

A la NBA, com en altres esports professionals dels Estats Units, els diners donen prioritat davant les estrelles, no exclusivitat. La mateixa competició imposa regles clares d’atenció mediàtica àmplia. És la seva manera de cuidar-se. Potser el futbol no necessita aquesta mena de concessions. El Barça, a la vista està, creu que tampoc. Ha reinventat el nom i l’estructura del Departament de Comunicació. Queda per veure si reinventa o relaxa la seva política actual.