Un penal, dos destins

marcosl34078892 gra658  mil n  italia   28 05 2016   el delantero 160530203841

marcosl34078892 gra658 mil n italia 28 05 2016 el delantero 160530203841 / JuanJo Martin

3
Es llegeix en minuts
David Torras
David Torras

Periodista

ver +

Cristiano va caminant cap al punt de penal. Juanfran acaba de xutar. La pilota ha tocat el pal. Un fugaç pensament li ha passat pel cap. «La glòria és meva», es diu. Ho sabia. L’hi havia xiuxiuejat a Zidane:  «He tingut una visió. Posa’m el cinquè que el marco». I aquí està. 'La undécima' als seus peus. Marcarà, es traurà la samarreta i exhibirà el seu bronzejat, clavarà un altre crit marcant abdominals i tots correran a abraçar-lo, tot el Madrid penjat del seu coll, com si hagués guanyat ell tot sol la final, com si hagués xutat els cinc penals, sense rastre de la trista actuació que ha tingut. Qui se’n recordarà d’això. La Pilota d’Or, impossible fins a aquell moment, tornarà a tenir-la a prop, acompanyat d’una campanya que s’iniciarà tan bon punt la pilota toqui la xarxa, qualsevol cosa per silenciar Messi... És el penal perfecte, sense la pressió d’haver de marcar per seguir endavant, i amb el premi de convertir-se en l’heroi. 

Però aquests fugaços pensaments han quedat enterrats inesperadament. Després de tocar el pal, la pilota ha rebotat a l’esquena de Keylor i... ¡Déu!: gol. Ronaldo sent un pessigolleig a l’estómac, mentre camina. Vaja, això ho canvia tot. Bufff... Adéu a tota aquella pel·lícula gloriosa. Planta la pilota i no canvia d’idea. Xutarà a la dreta, com els han dit, el punt feble d’Oblack. Però just llavors, el porter decideix llançar-se per una vegada al seu costat dolent. I, sí, l’ha encertat. Amb la punta dels dits... L’Atlètic, campió d’Europa. Finalment.

Cristiano vol morir-se. Ningú corre a abraçar-lo. Amb la samarreta posada, sense res a cridar, camina amb la mirada perduda, mentre se li acosten Marcelo i Pepe, i algun més, per consolar-lo. Té ganes de plorar. No ho farà. A la llotja, Florentino té la cara desencaixada. Darrere seu, sent un crit: «El Barça és el millor». Però no es gira. No sap què dir. Agafa el telèfon i repassa alguns missatges. N’hi ha un amb el nom d’Unai Emery. Li tornarà a trucar. A ell i a algun més. Un altre any en blanc i amb dos entrenadors.

Pensa en el que li ha dit a més d’un. Zidane no l’ha convençut mai. No li agrada l’equip, no hi ha un bon partit a recordar, han arribat a la final sense jugar contra ningú, Na­cho, sí , Nacho li va salvar la vida contra el PSG, quan es van salvar de miracle d’un 0-2, o un 0-3, o un 0-4, tres pals ni més ni menys, i va marcar sense voler. No li agrada la camaraderia amb els jugadors a l’estil Ancelotti i a sobre ha acabat fent de Casemiro una peça insubstituïble. Com Benítez. Alguna cosa caldrà fer, pensa, recordant els crits de dimissió que ha sentit unes quantes vegades al Bernabéu. El dia del 0-4, el més dolorós. Quin fracàs.

Molt a prop seu, Jorge Mendes també mira el telèfon. Busca un nom: Nasser Al-Khelaïfi, el propietari del PSG. Fa un dies va parlar amb Florentino de renovar a Cristiano, però ja no ho veu clar. És hora d’anar-se’n. En aquesta estranya relació que manté amb el Bernabéu, no serà fàcil tancar aquesta ferida. S’ha de buscar una bona sortida, i, si és possible, sense que ningú prengui mal. A la gespa, algun periodista busca Cristiano. No vol parlar. Ningú li preguntarà per la Pilota d’Or. No hi ha res a fer. Messi, una altra vegada. I, la de Plata, potser se l’emportarà Suárez.

Notícies relacionades

A Barcelona, milers de culers somriuen. El doblet els sembla glòria, com si aquell penal els hagués canviat la vida. Quina tonteria, pensen alguns. Sis Lligues en vuit anys, l’equip del nou segle. Un penal no canvia la vida. O no ho hauria de fer.

Vaja, sembla que Juanfran ha fallat. I li toca a Cristiano.