La ruptura d'una tradició que era marca de la casa

El FC Barcelona ha obtingut el millor contracte en publicitat de la història del futbol, 30 milions d'euros a l'any per publicitar la Qatar Foundation a la samarreta i per un període de cinc anys. Les raons argüides pel club són la mala situació econòmica en què va deixar l'entitat l'anterior junta directiva. Sense entrar en consideracions sobre l'herència econòmica negativa, encara que tot sembla indicar que hi havia un cert malbaratament en certs aspectes (càtering de la llotja, sous d'alguns empleats d'alt rang, auditories de seguretat, despeses desorbitades poc justificades, etcètera), com a soci de l'entitat no em sembla oportú que, a més dels logotips de TV-3 i Nike i la propaganda de l'Unicef, s'hi afegeixi ara la de l'esmentada fundació qatariana. No és solament un problema de recursos econòmics -sens dubte, 30 mili­ons anuals no són gens menyspreables-, sinó que es renuncia a una imatge treballada durant els últims anys i que era el signe de distinció del club. No es pot comparar la propaganda gratuïta de l'Unicef, que engrandeix la imatge del club amb un acte solidari d'abast mundial, amb la propaganda d'una fundació que s'emmarca dins del marxandatge del club.

Tampoc entraré en el debat de si val la pena portar a la samarreta la propaganda d'una fundació que presideix la dona d'un emir d'un país no democràtic, encara que els seus objectius siguin lloables: millorar l'educació, la investigació científica i el desenvolupament comunitari en una regió del món on, com assenyala a la seva pàgina web, «la necessitat i el potencial per al desenvolupament humà són considerables». Ni si la fundació pot ser millor que altres opcions comercials. No fa gaire temps s'entreveien opcions encara menys recomanables relacionades amb un règim totalment impresentable com el d'Uzbekistan. Aquest, en tot cas, seria un debat que pertanyeria a la realpolitik del món dels negocis. El que em sembla desencertat de la decisió que s'ha adoptat és trencar amb una tradició que era marca de la casa.

Més que un club

Notícies relacionades

Un acord que no està a l'abast de cap altre club

El Barça trenca tabús amb la samarreta

Com diu el tòpic, el Barça és més que un club i això implica no ser una societat anònima i no portar propaganda remunerada a la samarreta, encara que, posats a elegir, sempre és millor una fundació dedicada a objectius lloables que una empresa d'apostes o una marca de preservatius.

En definitiva, si tan precària és l'economia del club, tampoc sembla que 30 milions d'euros a l'any hagin de solucionar els problemes econòmics. Si, a més, l'aposta és el planter, es pot reduir el dèficit i el deute amb un altre tipus d'ingressos. Si, finalement, no hi havia cap més remei perquè la situació és molt pitjor del que imaginàvem els socis, l'opció qatariana sembla solvent, la fundació es dedica a objectius lloables i el règim i el seu emir són prou ambigus (Doha, la capital de Qatar, és la seu principal d'Al-Jazira, que ha suposat una verdadera revolució de la comunicació en el món àrab i musulmà). La nostàlgia dels socis serà veure lluir una samarreta on serà difícil reconèixer els colors del club.