Anar al contingut

la biografia d'un veïnat

Sant Roc, de tot menys ignífug

Construït sobre un aiguamoll per posar fi al barraquisme a Barcelona, el barri compleix mig segle d'aluminosi social sense que s'entrevegi un remei

El Periódico

Sant Roc, de tot menys ignífug

JOSEP GARCIA

L’estigmatitzat barri en el qual la vigília de Reis s’ha produït un terrible incendi amb tres víctimes mortals i desenes de ferits és un barri aluminós, no només arquitectònicament, que també ho va ser, sinó socialment, per com va néixer, un clar exemple de barraquisme vertical, i per com cap administració política competent en la matèria ha donat encara amb la tecla que reverteixi la situació. No ha sigut per falta de ganes. Sant Roc té metro, tramvia, bus i fins i tot carril bici, junt davant de l’edifici sinistrat. No és un suburbi a les vores de l’àrea metropolitana. No és un barri de carrers estrets, mal ventilats i més mal il·luminats. Fins i tot es podria dir que geogràficament té avantatges envejables. Però des dels seus orígens és un lloc amb estigmes.

Té metro, tramvia, bus i fins i tot carril bici. No és un suburbi en extraradi. Però ningú ha donat amb la tecla de la solució

Abans de ser un barri, allò era un terreny poc menys que pantanós, amarat per la proximitat del Besòs, una terra de cultiu fèrtil, però els anys 60 van ser molt bèsties en aquest país. Barcelona tenia la urgència de posar fi al barraquisme del Somorrostro i dels pendents de Montjuïc, i les autoritats, entre altres terrenys, van triar aquell aiguamoll per aixecar barraques de vuit i 10 pisos.

Que aquella decisió tenia alguna cosa de disbarat ja s’hauria d’intuir llavors. Mireu amb lupa les fotos de l’edifici incendiat. Té una cosa comuna amb els del seu entorn. Si s’hi fixen amb atenció, a la part més baixa de la façana, gairebé arran de terra, hi ha unes petites finestres amb reixes. No corresponen a cap soterrani habitable. Bona part dels edificis de Sant Roc s’aixequen sobre una higienista cambra d’aire per evitar que la vida als pisos sigui més freda del que ja és, perquè, això sí, els pisos, les escales i la resta de zona comuns es van construir amb l’estalvi com a premissa.

Allà van anar a viure primer els barraquistes de Barcelona i, de forma accidental, algunes de les víctimes de la riuada del Vallès de l’any 1962. Els pioners de Sant Roc, vaja, van ser gent que o no tenien res o ho acabaven de perdre tot. No és el millor començament per a un barri, cert, però així va passar en altres parts de l’àrea metropolitana, de vegades amb més penes, com Bellvitge, lluny de tot, amb carrers enfangats i cap equipament, i, en canvi, mig segle després aquests altres llocs són paradigmes de la vida de barri. Al Sant Roc dur, allà on s’ha produït l’incendi, aquest miracle urbanístic no els ha sigut revelat als veïns. Ha sigut una veritable llàstima.

Les intuïcions de Maragall

L’onada migratòria de principis del segle XXI és un altre punt d’inflexió en la història de Sant Roc. Quan va tenir lloc, l’esperança que s’entreveia en l’horitzó era que pressupostàriament era sobre la taula el pla de barris de la Generalitat, un d’aquells encerts intuïtius de Pasqual Maragall, de la seva etapa com a president. Va decidir que l’època de bonança econòmica, la que atreia desenes de milers d’immigrants, fos compassada amb importants inversions integrals en els barris més necessitats de Catalunya, per evitar una banlieuització de conseqüències imprevisibles. Sant Roc era en la llista. No pot dir-se que ningú se’n recordés. El problema va ser que amb l’esclat de la crisi van començar les retallades i la tisora es va carregar el pla de barris.

El 2001, Sant Roc es va fer un lloc en els titulars. El PP va treure més del 50% del vot en les municipals amb la seva singular recepta per a la convivència

Sant Roc va tenir el seu racó en els titulars de les eleccions municipals del 2011. Vist ara, amb perspectiva, queda clar que s’ho mereixia, com a avançament del que està per venir. Van ser aquelles les eleccions en les quals Xavier García Albiol va atropellar els seus rivals a les urnes. Per voluminosa, la seva victòria va requerir una mirada minuciosa dels resultats. A Sant Roc, el candidat del PP va superar el 50% del vot, cosa mai vista. García Albiol va buscar el vot del Sant Roc gitano i del que no ho és, però que té dret a vot. Va prometre mà dura amb els nouvinguts, els que no poden votar. Va mostrar una especial obsessió amb els romanesos. Curiosa manera de fomentar la convivència per part de qui volia ser alcalde. En el seu descàrrec cal reconèixer que, una vegada investit, no es va oblidar de Sant Roc. Això sí, a la seva manera. L’octubre del 2013, per exemple, va ser sonada la seva visita just on aquest dissabte s’ha produït l’incendi mortal, no al mateix edifici, sinó als de davant. Ell en persona encapçalava una brigada de neteja. ¿Recorden aquestes cambres d’aire situades sota els immobles? Alguns veïns les utilitzaven per llançar les escombraries. No tot és culpa sempre de les administracions.

Potser el problema essencial del barri és l’autoestima, molt baixa. La convivència no és fàcil. Ni tan sols és fàcil de vegades parlar de Sant Roc, per allò de les coses políticament incorrectes. L’hivern passat, amb l’arribada del fred, els veïns del barri van sortir al carrer. Havien patit una cadena de talls de llum. Ells van tallar el carrer. L’ajuntament, llavors ja en mà de la cupaire Dolors Sabater, va abordar la qüestió com un cas més de pobresa energètica. La companyia es va defensar com va poder, amb el vent dels esdeveniments en contra. Va explicar que el problema era que massa veïns es connectaven irregularment a la xarxa i que literalment hi saltaven espurnes. Així de malament estan les coses, en aquest barri.

Temes: Bombers Incendis