Opinió

El temor de Puigdemont

En política, la fidelitat al superior dura tant com la superioritat del superior

YVES HERMAN

Just abans de perdre la corona Ricard III va udolar el seu famós «un cavall, el meu regne per un cavall». En comptes de desprendre’s del seu cavall, Artur Mas va fer el famós pas al costat, va designar successor per sorpresa i es va dedicar a fortificar el seu poder a través de la reconversió de CDC en PDECat. Tants esforços, tanta tenacitat, només li van servir per mantenir unes minses expectatives que el mateix Puigdemont ha contribuït a arruïnar del tot. En política, la fidelitat al superior dura tant com la superioritat del superior. Si cau del cavall, tururut. Si no es manté ferm dalt del cavall, acabarà caient del cavall. Per molt que dissimulin, les organitzacions polítiques són feudals. Olla de grills o feudalisme. Un polític que no s’infeuda és un trèmul vers lliure.

Els diputats de Puigdemont li són fidels. Sobretot els que no tenen lligams amb el PDECat, que no són precisament gats vells de la política. La incògnita, i d’aquí el temor, és saber quant durarà. Els que, fins i tot sense proves, concloguin que Mas va ser fidel a Pujol, i als Pujol, perquè no tenia més remei, i ho va ser fins que van caure i el van mig arrossegar en la caiguda, estan en condicions de predir que, per molt que es desfacin en propòsits de lleialtat eterna al que per ells és l’únic president legítim, l’abandonaran a poc a poc, impulsats no tant per les carnerianes llunyanies com per l’absència de poder. 

Com més el segueixen i l’aplaudeixen ara en les incomprensibles giragonses que protagonitza per mantenir-se dalt d’un cavall que no sigui un puríssim símbol d’albat, més aviat deixaran de fer-li cas. I Puigdemont ho sap, ho sap per experiència, perquè es va negar a ser el titella d’Artur Mas.

Un cop acceptat l’essencial, que entre plantar cara sense forces o mirar de refer-les un cop sotmesos a les condicions imposades pels vencedors de la batalla de l’octubre, val més escollir el menor dels mals, el cavall comença a sofrir espasmes i el cavaller vertigen. Sí, en qüestions de poder, com més amunt, més vertigen, i qui en tingui algun dubte és que ni ha tastat mai poder, ni comprèn la seva naturalesa ni es pot explicar el comportament dels polítics.

Més que poder efectiu davant dels seus un cop s’instal·lin a les conselleries, que no en tindrà per gaire que el reclami, Puigdemont s’hi juga l’autoritat, el lideratge moral. Si no vol caure del cavall simbòlic (de l’altre ja en va caure el dia de la DUI) això hauria de gestionar i consolidar en comptes d’encaparrar-se en la persecució de quimeres. En política no existeixen ni les assegurances d’incendi ni les pòlisses de fidelitat. Per això és tan difícil. Per això el del poder és el més apassionant dels jocs de rol. 

Si es deixa d’històries i permet fer govern d’una vegada, Carles Puigdemont conservarà l’aura, o si volen la marca que li permetrà ser l’àrbitre de les candidatures municipals independentistes de l’any vinent. No és poca cosa. Posats a forjar un partit que lideri un moviment, ho té molt millor que Mas. Si no és que ho espatlla ara. 

Outbrain