Portada

Actualitat

Esports

Cultura

Extra

Entre tots

Vídeos

Serveis

La polèmica dels idiomes

L'esquerra i la immersió lingüística

S'ha de perdre la por a ser acusat d'anticatalanista i revisar un model que no és tan bo

Si algun debat incomoda l'esquerra és el de la immersió lingüística. Fa la impressió que és presonera d'un relat que li impedeix fer-ne una anàlisi raonada. Fins i tot n'hi ha que deuen creure, escoltant la diputada Rocío Mar-tínez-Sampere, que la immersió actual és una herència de la pedagoga Marta Mata. Res més fals. Davant del model inicial que propugnava Jordi Pujol d'institucionalitzar un sistema de segregació lingüística, amb dues opcions escolars, en català i castellà separadament, el PSC i el PSUC van consensuar amb els altres grups del Parlament un model unificat. Se cita sempre la catalanista Mata i s'oblida sovint l'altre gran artífex, el també socialista Pepe González, que provenia de la federació catalana del PSOE. Davant el model basc, amb quatre opcions segregades, en la primera llei de normalització lingüística (1983) es va imposar la no separació per motius de llengua, incloent-se el dret del nen a rebre el primer ensenyament en llengua materna, l'obligació de l'Administració de fer-lo efectiu i el dret dels pares a exigir-lo.

Afortunadament, avui cap grup polític demana la segregació, tampoc el PP ni C's, contràriament al que afirma el nacionalisme per desqualificar les crítiques a la immersió actual. El debat és un altre. La pregunta que ens hem de fer és si el model actual que la consellera defensa és el mateix que van postular Mata i González. La resposta és negativa. Hem passat d'un model de conjunció lingüística, on es defensava encertadament que el català estigués primat a l'escola per potenciar-ne la normalització social, però sense excloure el castellà com a llengua d'aprenentatge, a un altre d'inequívoca voluntat monolingüe, que arracona el castellà. En la segona llei lingüística (1998) es va introduir per primer cop el concepte de llengua vehicular, però es va mantenir el dret a rebre el primer ensenyament en llengua materna i la garantia genèrica d'una presència adequada de les dues llengües en els plans d'estudi. Va ser a la llei d'educació de Catalunya (2009), que va liderar el llavors conseller socialista Ernest Maragall (convertit avui al secessionisme) i aprovada amb el suport d'ERC i CiU, on totes aquestes salvaguardes per al castellà van desaparèixer i, en canvi, es va incidir només en el caràcter del català com a llengua vehicular. Diguem que la LEC va ser la culminació del malaguanyat Estatut del 2006, que en aquest aspecte va merèixer una correcció del Tribunal Constitucional instant que el castellà fos també objecte d'«idèntic dret i gaudi».

La inacció del Govern català davant les peticions d'algunes famílies ha portat el TSJC a marcar una pauta raonable, avalada pel Suprem: un 25% de castellà per al grup-classe en aquests casos, cosa que significa la introducció d'una assignatura troncal en la llengua de Cervantes. En realitat, això no hauria de ser un problema tan enorme. N'hi hauria prou d'interpretar de manera flexible el precepte que el català sigui «normalment» la llengua vehicular (segons la LEC), en lloc de com ho fa la Generalitat, d'una manera excloent. En la recent campanya electoral va esclatar la polèmica amb el ministre Wert perquè el decret de matriculació de la conselleria no preguntava a les famílies sobre aquesta possibilitat, de manera que s'incomplia la normativa estatal. Arribats a aquest punt, l'esquerra en general, i concretament el PSC, hauria de perdre la por a ser acusada d'anticatalanista i examinar un model que ni és el seu ni és cert que tingui tantes bondats com es pregona.

Contra el que es diu, no és cert que la immersió disposi de cap aval internacional ni sigui reconeguda al món com un model d'èxit. Fixin-se que en els informes PISA Catalunya no apareix ni de lluny en els primers llocs, i presenta a més un abandonament escolar escandalós. Tampoc s'ha fet cap prova objectiva de qualitat que permeti afirmar que només dues hores setmanals de castellà són suficients per dominar-lo igual de bé (que no significa només parlar-lo) com els joves que estudien en territoris monolingües de la resta d'Espanya. Els dèficits en l'aprenentatge d'una llengua no es compensen per l'entorn social. Per tant, convé abordar un debat amb menys ideologia i més pedagogia, on l'escola no es converteixi en un instrument polític.

La immersió completa no es pot convertir en una veritat sacrosanta el qüestionament de la qual posaria en perill, com s'afirma sempre, la cohesió social. D'entrada, perquè hi ha una gran hipocresia. Les escoles privades d'elit aposten pel trilingüisme. Perquè és evident que totes les llengües que volem que els joves dominin de veritat han de ser vehiculars. I això no és contradictori amb seguir mimant el català, considerant-lo el centre de gravetat del sistema educatiu. Historiador.

Outbrain