Portada

Actualitat

Esports

Cultura

Extra

Entre tots

Vídeos

Serveis

HORROR A LA PANTALLA

El 'dream team' del cine dolent

Amb motiu de la seva estrena de 'The disaster artist', repassem altres títols que ostenten aquest estrany honor

periodico


Reconeguem-ho: ens agraden les males pel·lícules. ¿Per què? Potser pel mateix interès que ens fa contemplar amb fascinació els xocs de trens o els edificis demolits: ens fascinen els desastres. Per descomptat, de pel·lícules dolentes n’hi ha moltes, però només unes quantes de privilegiades aconsegueixen ser desastroses i erigir-se en obres tan increïblement ineptes que per algun motiu misteriós, per més que ho intenti, un no pot apartar-ne la mirada. Com si, de sobte, per art de màgia, el seu argument esbojarrat es convertís en plausible, les seves terribles interpretacions adquirissin matisos shakespearians i els seus efectes especials matussers fossin l’enveja del cine de James Cameron. 

El catàleg de les anomenades  «pel·lícules tan dolentes que són bones» és extensíssim. A la llista que proposem a continuació, que consti, no hi són totes. Hi falten 'El meu amic Mac' (1988) i 'Manos: The hands of fate' (1966) i 'Yo, el Halcón' (1987) i 'Robot monster' (1953)… 

Però les que hi són destaquen, començant per la que durant molt temps va ser considerada oficialment la millor pel·lícula dolenta del món, 'Plan 9 from outer space' (1959) –encara que el cert és que qualsevol pel·lícula del seu director, 'Ed Wood', podria haver ostentat aquest infame títol–, i acabant per 'The room', l’opera prima i obra magna de Tommy Wiseau. El rodatge d’aquesta última és recreat en detall a 'The disaster artist', hilarant comèdia dirigida i protagonitzada per James Franco.

Dona per fet que sortiràs de la projecció amb la mandíbula adolorida de tant riure.

Xanadú (1980)

Es van gastar una fortuna a fer-la, malgrat que no tenien ni idea de què pretenien. Transcorre en un antre on la gent patina, i els seus grandiosos números musicals alternen gèneres dispars com el swing, el rock’n’roll i el country. És molt tonta, però la gent l’adora.

Plan 9 from outer space (1959)

Ed Wood va crear els decorats amb cartrons i cortines de dutxa i va utilitzar carmanyoles a manera d’ovnis. L’actor Bela Lugosi va recórrer al quiropràctic de la seva dona perquè rodés les escenes restants. La incompetència que exhibeix la cinta a cada segon la fa més divertida que el 90% de les comèdies intencionades.

Troll 2 (1990)

La història d’uns monstres vegetarians que intenten convertir una família en plantes per menjar-se-la. Els seus productors la van titular així per fer-la semblar la seqüela de Troll (1986), tot i que no hi tenia relació. Veure-la ennuvola la raó. Segurament per això és inevitable enamorar-se’n.

Howard, un nuevo héroe (1986)

Un ànec extraterrestre arriba a la Terra i, mentre salva el món, fa amistat amb una cantant. En una escena, l’ànec toca la guitarra i imita el famós pas de l’ànec de Chuck Berry. En una altra, la cantant convida Howard al seu llit. ¿Hi ha res més hilarant que la zoofília? La va produir George Lucas.

Sharknado (2013)

La seva premissa ho diu tot: un tornado ple de taurons. Dit d’una altra manera, que ningú n’esperi ni un mínim respecte a la ciència, la lògica o el sentit comú. A la seva seqüència més memorable, l’heroi combat un esqual volador amb una motoserra. És molt dolenta, però va tenir tant èxit que ja van per Sharknado 5.

Superman 4 (1987)

Semblava impossible caure més baix que Superman 3, però va arribar aquesta pel·lícula. Els productors, els gurus del trash Menahem Golan i Yoram Globus, es van quedar sense diners per als efectes especials, així que 45 minuts de metratge van morir a la sala de muntatge. És normal que al veure-la no s’entengui res.

Wicker man (2006)

És un disbarat des del principi però arriba al seu apogeu quan Nicolas Cage li clava una pallissa a una dona gran disfressat d’os i en llança una altra contra una paret d’una puntada de peu, com faria Jet Li. Finalment, un grup de bruixes el fiquen dins d’una estàtua de vímet i el cremen viu. Es pensen  que així obtindran mel.

The room  (2003) / The disaster artist (2017)

'The room' és extraordinària. Potser el crític que la va definir com «la Ciutadà Kane de les males pel·lícules» exagerava, però tot i així és un dels millors pitjors films que hi ha. I la seva presència en aquesta llista té doble mèrit considerant que no és cine de terror ni ciència-ficció –els gèneres més propicis al nyap–, sinó un drama intimista sobre un home en crisi conjugal i existencial.

La incompetència del seu director i protagonista, Tommy Wiseau, és tan gran que veure-la hauria de resultar insuportable. No obstant, 15 anys després de l’estrena, el llargmetratge segueix omplint sessions golfes a tot el món. Mentre traça l’origen d’un fenomen pop tan improbable, 'The disaster artist' se situa a la fina línia que separa la burla de la celebració i, des d’allà, resulta divertida al màxim. La cinta l’ha produït i dirigit James Franco. Això sí, res com l’original per partir-se de riure.

Temes: Cine

Outbrain