Portada

Actualitat

Esports

Cultura

Extra

Entre tots

Vídeos

Serveis

DISTINCIÓ LITERÀRIA

Quim Monzó guanya el 50 Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

L'escriptor assegura que des del 2010 Catalunya ha viscut en una "faramalla d'il·lusió independentista"

JULIO CARBO

L’any passat, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Isabel-Clara Simó va generar  controvèrsia. Per alguns, el lema de l’organitzador del guardó, Òmnium Cultural, «llengua, cultura, país», s’escorava pronunciadament cap al terreny polític i mantenia un perfil més baix en els aspectes més creatius. Així que aquest any, un dels més estranys de l’entitat –amb el seu president, Jordi Cuixart, a la presó–, s’ha optat per algú més indiscutible en els tres conceptes i més enllà.

Quim Monzó, possiblement el valor més ecumènic de les lletres catalanes i un dels més llegits, ha sigut el guanyador de la 50a edició d’aquest guardó. Als seus 65 anys, l’antic enfant terrible de les aleshores noves veus catalanes és el segon més jove a obtenir-lo, darrere de Jaume Cabré, fet que va servir a l’autor per afilar el seu habitual humor i preguntar-se si el jurat, que no havia esperat a una edat més provecta per distingir-lo, sabia alguna cosa que ell ignorava de si mateix, una malaltia fulminant, per exemple: «Potser la palmo d’aquí dos dies».

Però això va ser després de la seva contundent manifestació en pro de Jordi Cuixart (Òmnium obliga), el més solemne de la seva compareixença i que va mostrar un Monzó estrany, un Monzó sense paraules: «Al llarg de 49 anys no havia passat mai que el guanyador d’aquest premi se n’assabentés a través d’una carta manuscrita i no d’una trucada telefònica. Davant d’aquest paper datat a Soto del Real no vaig saber què contestar i allà es va quedar l’esborrany».

Pere Calders d'avui 

L’autor d’Uf va dir ell La magnitud de la tragèdia no creu en els premis –«per poc que t’hagis mogut en el món editorial, saps que estan manipulats», va dir en relació amb els que proposen les editorials–, incloent-hi el Nobel: «Bé, el Nobel és qüestió de gustos personals, d’aquella colla d’escandinaus que un dia l’hi donen a John Motherfucker i no a Sara Smith». I aleshores va aprofitar per repassar els noms il·lustres honrats i constatar que a Joan Brossa, un altre amant del surrealisme com ell, el Premi d’Honor el va deixar oblidat.

Amb aquesta distinció a Monzó es premia el contista enginyós –la seva millor aportació–, el novel·lista costumista reflex del seu temps, la versió posada al dia de Pere Calders i l’escriptor que als anys 70 va portar a Catalunya el realisme brut de Raymond Carver. I, com en altres ocasions, també es premia el periodista. 

Escriure i publicar 

Hàbil estrateg a l’hora d’escapolir-se davant els periodistes, Monzó, que no publica narrativa des de fa deu anys –quan va aparèixer el llibre de relats Mil cretins–, va ratificar un jurament. «No publicaré res perquè estic fart que em pirategin», va dir i segueix dient, però això no vol dir que no segueixi escrivint. De l’art d’escriure memòries també en va parlar molt. Se li va preguntar si hi estava mans a l’obra i es va deixar arrossegar per l’entusiasme del que suposa fer-ho, si hi expliques més o menys la veritat, i quan semblava que anava a confessar, es va fer enrere i va tirar la seva galleda d’aigua freda. «No, no estic escrivint les meves memòries». Si aquest llibre aparegués finalment, perquè la literatura és la més verdadera de les mentides, Monzó tampoc deixarà que es digitalitzi.

És un apocalíptic convençut, i no només en el terreny tecnològic: fa anys que porta una campanya contra el que considera la dissolució de la llengua catalana, a la qual augura el mateix destí que al gaèlic irlandès o a l’occità, dues llengües avui gairebé inexistents malgrat comptar amb un Estat. «La llengua catalana segueix sota mínims acceptables. Des del 2010, Catalunya ha viscut en una faramalla d’il·lusió independentista que ha deixat arraconada la llengua», va acusar. Per a aquells que no estiguin gaire familiaritzats amb l’expressió, cal dir que faramalla al·ludeix a un conjunt de coses de certa aparença però de poca importància. Però la paraula, i la cosa té el seu què, també té el seu significat en castellà: «Xerrada artificiosa encaminada a enganyar», diu la RAE. I és que, com explica Monzó: «Si no sabés castellà no entendria molts textos en català». 

Outbrain