Portada

Actualitat

Esports

Cultura

Extra

Entre tots

Vídeos

Serveis

LA 'RENTRÉE' LITERÀRIA

El que llegirem el 2018

John Le Carré, J. K. Rowling i Fernando Aramburu firmen algunes de les novetats que ens seduiran

Les lletres catalanes, amb Albert Villaró, Joan-Lluís Lluís i Màrius Serra, escalfaran motors per a Sant Jordi

periodico

Si alguna cosa ens ha ensenyat el liquidat 2017 és que una bona part dels millors descobriments editorials s’han hagut d’anar a buscar en els segells independents, que han trepitjat els talons (i fins i tot els han passat la mà per la cara pel que fa a qualitat) als gegants editorials. Així que s’haurà de mirar també amb molta atenció en aquests prestatges per preveure quins seran els llibres que s’han de llegir aquest 2018. Perquè se suposa que una bona part de les tendències de l’any passat es mantindran. A saber: la consolidació de les dones i dels llibres que les pensen en el món, la pluriculturalitat, la puixança dels joves escriptors en català, a més de la recuperació d’algunes joies ocultes en el passat. Aquí teniu les nostres propostes. 

FICCIONS PEL MÓN 

Valors segurs. S’haurà d’esperar a l’abril per poder llegir un dels títols més esperats de l’any, Lincoln en el Bardo (Seix Barral), en el qual el gran George Saunders deixa de banda el seu provat magisteri com a autor de relats per dedicar-se a una novel·la que explora el dol del famós president per la mort del seu fill. Va guanyar el Man Booker, serà publicada per Seix Barral i promet ser un dels plats forts de la temporada. Però abans arribarà un altre clàssic viu nord-americà, Richard Ford, que a Entre ells dos (Empúries / Anagrama, el dia 17) evocarà la història dels seus pares, que sens dubte serà tan rodona com la que va dedicar només a la mare. En l’àmbit italià destaquen dos noms: un de molt jove, Paolo Cognetti, que amb Las ocho montañas s’ha endut el Premi Strega (Random House, març), i el veterà Gianni Celati, que amb Lunario del paraíso (Periférica, febrer) es mereix tenir més sort lectora en aquest país.

Passions diverses. El premi Nobel turc Orhan Pamuk compon, amb La mujer del pelo rojo, una història apassionada que beu del clàssic Èdip Rei de Sòfocles sobre el parricidi i, viceversa, i també d’un conte persa sobre l’assassinat d’un fill. Serà el març de la mà de Random House.

Algunes dames com Edith Pearlman i els seus contes recollits a Visión binocular, una joia contística (Anagrama, gener), i Edna O’Brien i Objeto de amor (Lumen) ens deixaran sense resposta a la pregunta de per què diantre no han sigut molt més reconegudes fins ara. I se’ls uneix algú molt més jove però amb el mateix talent, la irlandesa Maggie O’Farrell, que torna amb La primera mà que va sostenir la meva (L’altra / Asteroide), dues visions diferents de la maternitat. I s’haurà de tenir en compte Días sin final (Adn), del també irlandès Sebastian Barry, una història d’amor homosexual en el marc de la guerra de secessió.

Éric Vuillard. / JOËL SAGET

De França arribarà al març l’últim Goncourt, amb L’ordre del dia (Edicions 62 / Tusquets), d’Éric Vuillard, una novel·la que furga en la connivència burgesa que va facilitar l’arribada al poder d’Adolf Hitler. I Petit país (Empúries / Salamandra, al febrer) del franc-ruandès i raper Gäel Faye, que va ser la sensació a França fa dos anys.

EN CASTELLÀ D'AQUÍ I D'ALLÀ  

Els pesos pesants. Hi ha vida després de Patria. Fernando Aramburu torna amb un llibre memorialístic que promet també ser el més personal: Autorretrato sin mí (Tusquets, febrer). Intenta mostrar un perfil esquerp de l’autor però és molt més que això. I un altre gran de les lletres espanyoles, l’asturià Ricardo Menéndez Salmón, s’endinsarà en el territori del thriller per parlar-nos de la complexitat del món contemporani amb Homo Lubitz (Seix Barral). Antonio Muñoz Molina s’esplaiarà amb les seves tendències literàries a Un andar solitario entre la gente (Seix Barral, febrer), la que potser és la seva novel·la més experimental: un passeig literari que li serveix per seguir els passos dels grans flaneurs de la literatura. Mario Vargas Llosa promet amb La llamada de la tribu (Alfaguara), les seves memòries intel·lectuals. Javier Marías (Cuando los tontos mandan, Alfaguara, març) no deixarà canya dreta a les seves incendiàries i emmurriades columnes periodístiques. I completa el planter Que nadie duerma (Alfaguara), la nova novel·la de Juan José Millás, una història d’amor i venjança. 

 

Fernando Aramburu. / DANNY CAMINAL

Ultramarins i renovadors. Atenció a Este es el mar, de l’excel·lent contista argentina Mariana Enríquez (Anagrama, febrer), una proposta del tot original: una aproximació al fenomen fans trufada d’elements fantàstics. De Patricio Pron, Lo que está y no se usa nos fulminará, un altre dels seus títols complexos per a una recopilació de contes. I, per descomptat, també als assajos literaris de Juan Gabriel Vásquez, Viajes con un mapa en blanco (Alfaguara, febrer); Fractura, d’Andrés Neuman (Alfaguara, febrer), i Mírame (Anagrama), la nova novel·la carregada de soroll i de fúria del també colombià Antonio Ungar.

Veus renovadores. Caldrà estar atents a Manuel Vilas i Ordesa (Alfaguara), una crònica personal i un diagnòstic melancòlic d’Espanya, i a Jon Bilbao, que amb El silencio y los crujidos (Impedimenta, febrer) intentarà ratificar l’èxit de Stromboli.

EN CATALÀ

Una altra història podria haver sigut possible. L’última literatura catalana arriba marcada per una tirada pels temps alternatius: és el cas de Jo sóc aquell que va matar Franco (Proa), guanyador del Sant Jordi, en el qual Joan-Lluís Lluís inventa el magnicidi del títol, i Els ambaixadors (Columna), segona entrega de la trilogia en la qual Albert Villaró imagina un passat independent per a Catalunya.

Joan-Lluís Lluís. / JORDI COTRINA

Al març i escalfant motors per a la diada, Màrius Serra publicarà La novel.la de Sant Jordi (Amsterdam), en la qual promet llançar una andanada contra el món literari català i la seva relació amb aquestes dates. Promet i molt Treure una marededeu a ballar, en la qual el poeta i artista Perejaume explica com va traslladar una talla religiosa des de Barcelona fins a Vic i viceversa.

Premis. Mentre es desvela, dissabte que ve, el guanyador del premi Pla, caldrà fixar-se en Els romanets de Victor Garcia Tur (Empúries), que va guanyar el Just Casero, i en Clara Queraltó, que es va endur el Mercè Rodoreda. I ratificar amb Els metecs (Empúries) per què Pep Puig va guanyar el Sant Jordi la penúltima edició. Najat el Hachmi, que es va donar a conèixer gràcies al Ramon Llull, dirigeix ara la mirada cap a la generació de la seva mare a Mare de llet i mel (Edicions 62) seguint una dona musulmana que abandona el Rif per emigrar a Catalunya amb la seva filla. El Hachmi sap de què parla. Mentre, Irene Solà, guanyadora del Documenta, amb Els dics (L’altra) reconstrueix la vida d’una dona feta miques en un exercici que té molt de mosaic.

ELS MÉS LLEGITS 

D'espies i noies dolentes. Indiscutiblement, El llegat dels espies (Edicions 62 / Planeta), la primera novel·la de John Le Carré en 25 anys, serà una de les grans fites de l’any. S’haurà de veure si el gran autor britànic manté el tipus en aquesta història protagonitzada per Peter Guillam, company de l’inoblidable Smiley i que tanca el cercle del cicle que l’autor va iniciar el 1962 amb Trucada per al mort. També té molts números a l’hora de connectar amb els lectors Boja de Chloé Esposito (Columna / Planeta), primera entrega d’una trilogia que es completa amb Mala Peligrosa i que es podria definir com una Bridget Jones amb mala bava.

REAL COM LA VIDA

Pensar el món. Marina Garcés, una filòsofa imprescindible per a aquests temps confusos, publicarà al març Ciudad Princesa (Galaxia Gutenberg), una reflexió sobre l’ona expansiva dels moviments antisistema oposats a les conseqüències de la inflada bombolla barcelonina del 92. També caldrà estar atents a Viure bé la vida (Empúries / Salamandra), un text confessional de J. K. Rowling que neix d’una conferència que va dictar a Harvard sobre l’experiència del fracàs i el poder de la imaginació. 

 

 

 

Outbrain