Portada

Actualitat

Esports

Cultura

Extra

Entre tots

Vídeos

Serveis

Vells, a punt per al combat

Els 'baby boomers', que són legió i estan menys disposats a l'abús, desembarquen aviat en la vellesa

periodico

La jubilació inaugura una etapa de violència simbòlica, primer atenuada, i a mesura que corre el calendari, sovint insuportable. Mentre la societat manteja els valors de la joventut –si és blanca, atlètica i influent, a més altura–, els vells són expulsats per via disciplinària del present. Un estudi de la facultat de Psicologia de la Universitat de Kent revela que «el 100% dels més grans de 65 anys afirmen haver patit algun tipus de discriminació per la seva edat», avançant així per l’esquerra les denúncies per sexisme i racisme.

A continuació, un ràpid repàs dels estigmes que passen la piconadora sobre la seva autoestima. Els vells no són productius ni reproductius. Col·leccionen radicals lliures i mutacions a l’ADN. Paguen rendes antigues per pisos cobejats pels fons d’inversió. No pugen al tren de l’alta velocitat digital. La seva sexualitat no existeix (o provoca aversió). Fins i tot són un «risc financer» per a l’economia global perquè «viuen massa», en boca de –sexagenària, atenció– Christine Lagarde, directora del Fons Monetari Internacional, que és el que marca el guió global.

"Qui va inventar la vellesa era un canalla; l'odio... ¡Cony!", diu Geraldine Chaplin

L’actriu Geraldine Chaplin (73 anys) va expressar amb ràbia el sentiment: «Qui va inventar la vellesa era un canalla; l’odio, ¡cony!». Abans, l’escriptora Susan Sontag ho va dibuixar com «l’equivalent a utilitzar malament el present». I abans encara, concretament el 1970, Simone de Beau­voir, la pionera a intentar «trencar la conspiració del silenci» sobre les persones grans, va consignar al llibre La vejez que «sembla una espècie de secret vergonyós del qual és indecent parlar». 

Sorprèn la magnitud de l’abús, perquè si la fortuna ens permet seguir respirant, tots passarem per l’adreçador (Beauvoir, convençuda que, també aquí, funciona la lògica de la lluita de classes, anota que els rics se salten el trago amarg). Sigui com sigui, l’Institut Nacional d’Estadística assenyala que els més grans de 65 anys sumen 8.657.705. Són el 18,4% de la població d’Espanya. ¿Tota aquesta gentada no té dret a l’espai públic, a aixecar la veu, a posar la seva llamborda al paviment social, a disfrutar de sexe del bo, a tenir uns ingressos decents i gastar-los com li vingui de gust?

Albert Calabuig (82 anys) gronxa Núria Mata (77) i Montserrat Pascual (81), tots residents al bloc municipal de vivendes Can Travi 30, a Horta-Guinardó. / DANNY CAMINAL

Mentre no s’impugna l’imaginari totalitari, els vells senten «ira i vergonya», explica la psicòloga Anna Freixas, professora jubilada de la Universitat de Còrdova que ha entrevistat més de 700 dones de més de 50 anys per al seu llibre Sin reglas. Erótica y libertad femenina en la madurez (2018). «Ira» per l’expulsió del cercle d’influència, per la vigilància dels altres, per certa classe mèdica que els parla amb diminutius («ensenyi’m el culet que li punxo l’Urbason») o es dirigeix a l’acompanyant quan la hipertensió és seva. I «vergonya» respecte al propi cos («són invisibles i, a la vegada, hipervisibles», assenyala Freixas). Però no els queda cap més remei que sepultar la pena i corejar que l’últim que volen és «molestar». «Els joves [productius] defineixen l’espai i els vells es resignen a ser-hi col·locats», es queixava Beauvoir.

"Som nosaltres, els grans, els que hem d'ocupar l'espai públic", anima la psicòloga Anna Freixas a la seva generació

No és res nou, doncs. A De senectute (44 aC), Ciceró donava la clau per esquivar el forat negre: «La vellesa és honorable si ella mateixa es defensa, manté el seu dret, no és dependent de ningú i governa el que és seu fins a l’últim alè». Però potser ha arribat el moment de plantar cara. 

¿Per què? Perquè les dones treballen i no en volen assumir en exclusiva l’atenció, perquè la política aixeca murs de contenció a la immigració –que té el dubtós honor del creixement demogràfic i l’atenció a les persones grans– i perquè la generació del baby boom, més il·lustrada i menys disposada a empassar-se gripaus, està desembarcant en la vellesa. «Som nosaltres, els grans, els que hem d’ocupar l’espai públic i exigir allò que ens reconciliï amb el nostre cos», considera la psicòloga Freixas (71 anys). 

Fins que no surtin ells sols dels quarters d’hivern, s’han d’afilar les cisalles per tallar uns quants grillons (socials) que impedeixen la seva emancipació. A continuació, un repàs.

¿MATERIAL FRÀGIL?

La societat interpreta l’envelliment com un problema mèdic. S’associa normalitat amb autonomia i patologia amb dependència, cosa que provoca el desapoderament gradual del vell. Per aquesta esquerda, fiuuu, es cola la indústria oferint una bateria de productes per apedaçar presumptes errors de sistema, de manera que els més grans de 65 presenten les xifres més altes de la taula de despesa farmacèutica mitjana per persona: 264,8 euros (299,18 euros en el cas de les dones). Sota aquesta lupa, són una càrrega per a la Seguretat Social.

"Els avis que no se senten útils tenen dues vegades més possibilitats de morir en els següents 6 anys, segons els gerontòlegs Okamoto i Tanaka

Però els gerontòlegs Kazushi Okamoto i Yuko Tanaka van demostrar el 2014 que les persones grans que no se senten útils a la societat «tenen dues vegades més possibilitats de morir en els següents sis anys». Al ser desplaçats del seu espai de valoració (només són matèria fràgil), «augmenta el seu sentiment d’indefensió i incompetència, que se sol associar a símptomes depressius», quan això li passa a l’aturat de llarga durada i a l’empleat precaritzat.

Per als que tenen una pensió decent –un 37% cobra 639 euros al mes o menys al mes–, la concessió és la promoció de la «cultura antiedat». Cremes antiarrugues, iogurts que mouen el trànsit intestinal, fixadors per devorar bocates amb els nets, audiòfons perquè no l’hi repeteixin tot… El missatge és: faci el possible per no ser vell o, almenys, per no semblar-ho. «¡Això no és resistència cultural!», va bramar Margaret Gullete, crítica nord-americana de l’edatisme, que així va definir «la discriminació per edat» Robert Butler, el primer director del National Institute on Aging dels Estats Units.

Beauvoir compartia la perspectiva. «Pensar-se vell és pensar-se un altre al que un és», va apuntar, al·ludint al desencaix entre «ser» i «haver de ser» que pauta el guió dels que venen darrere. Així s’explica que una nonagenària digui: «Quan em veig reflectida a l’aparador, penso: ‘¿Qui és aquesta vella?’». O que un home de 85 planti la seva reticència a viatjar amb l’Imserso «perquè tots són vells». 

EXASPERANT LENTITUD

Després hi ha el ritme de la ciutat, «pensada per a homes que van en cotxe», resumeix Francesc Muñoz, professor de Geografia Urbana de la UAB. Per als vells, encara que tinguin  el xassís en condicions, Barcelona, Madrid o Bilbao resulten hostils:

Hostilitat número 1: la mutació de l’entorn, impulsada per la renovació urbana i el turisme, dissol els seus referents. «Se senten  com si haguessin migrat sense moure’s», dibuixa el símil Muñoz. I això els passa «dins de l’immoble» –al 1r-1a hi viuen uns estudiants d’Erasmus, i al 5è-3a, una família del Panjab– com «fora d’ell» –el bar on prenien el tallat és una botiga de crocs i el colmado, una gelateria italiana–.  Res no  coincideix amb els seus records –explica Muñoz– i cada vegada tenen menys eines per respondre-hi».

"Se senten com si haguessin migrat sense
moure's de casa", apunta el geògraf urbà Francesc Muñoz

Hostilitat número 2: el traçat urbà està pensat en el seu oblit, començant per la regulació dels semàfors de les avingudes que «els obliguen a passar-los de manera miserable», i passant per l’escassetat de bancs i d’espais verds (que s’hauran d’habilitar sí o sí perquè el canvi climàtic portarà «onades de calor que multiplicaran les afeccions respiratòries», avui tercera causa de mortalitat entre la gent gran). 

Hostilitat número 3: la bretxa digital. «No és que no puguin aprendre a usar les noves tecnologies –el 35% utilitza internet–, és que estan basades en productes que no tenen permanència». Acostumats que el coneixement servia per a tota la vida –«cosa que els proporcionava respecte i identitat»–, ara veuen que quan en consoliden un, ja no els serveix.

I hostilitat número 4: els valors contemporanis de flexibilitat, mobilitat i ubiqüitat no lliguen amb els de tranquil·litat, experiència i temps mort que els són propis. «Això és  difícil de revertir perquè el lobby que convida a consumir coses no va en aquesta direcció», remata Muñoz. Són un target irrellevant.

Les institucions, pel seu costat, estan obligades a posar remei a aquest desajust més enllà d’instal·lar unes el·líptiques en una plaça o posar una pista de petanca en un solar. «S’ha d’ampliar l’espai en l’imaginari col·lectiu per donar cabuda als valors que representa la vellesa», diu Muñoz. I afegeix: «Ells tenen un temps lliure que la resta no tenim, i la nova generació, que arribarà educada, serà una mina que no podem desaprofitar». Segons la seva opinió, els vells poden ser green trainers –encarregats de registrar el consum elèctric dels blocs–, tutelar els camins escolars o gestionar equipaments municipals com biblioteques, escoles, mercats i centres de salut.

En aquest sentit, l’ajuntament d’Ada Colau, que posa al centre de la seva política la cura, ho té com a objectiu prioritari. «Volem una ciutat intergeneracional», subratlla Laia Ortiz, tinent d’alcalde de Drets Socials, que explora la creació d’un nou teixit urbà més inclusiu, amb proves pilot de superilles socials que podrien arribar a ser 225, mentre promou xarxes comunitàries per combatre la soledat (Radars i Baixem al carrer, per exemple) i agita consciències amb campanyes com Soc gran, i què?    

FANTASIES AMB TRIOS

Un altre grilló és el mantra que el desig sexual no només desapareix amb l’edat, sinó que HA de desaparèixer. Atenció menors de 50: els vells es masturben, s’acaricien, tenen coits. Ara bé, aquí els senders dels homes i les dones es bifurquen. «Ells maduren, elles envelleixen», va denunciar Susan Sontag.

"Les dones grans se senten legitimades a parlar del seu cos en relació a la malaltia, però no dels seus orgasmes", assenyala Freixas

El conte (hegemònic) diu que la clau dels afers de llit està en el manteniment del potencial per fer possible una relació amb penetració. Ells, des de l’aparició de la Viagra –Pfizer va facturar 1.600 milions d’euros el 2012, abans de competir amb Cialis–compten amb un temps de pròrroga de l’erecció. Elles, per començar, només se senten legitimades per parlar del seu cos en relació amb la malaltia. «Poden explicar les seves xacres sense ser mal vistes –explica la psicòloga Anna Freixas–, però no expressar que ahir s’ho van passar bé ‘follant’».

No hi afavoreix gens que, a partir de la menopausa, el cos femení es representi com «un cos mancat», faltat de fertilitat i atractiu sexual. La realitat, assenyala la psicòloga Anna Freixas, és que són subjectes sexuals. «Més del 50% de les persones més grans de 50 anys són actives sexualment, així com el 25% de les que se situen entre els 75 i 85 anys». Encara  més, apunta, un 30% reclama relacions més apassionades i freqüents (han superat «l’etapa en què el cansament, la por a l’embaràs i la passió sostinguda de la parella portaven a desitjar una treva»).

Naturalment, són molt lliures d’abstenir-se’n. Núria Mata (77) i María Camacho (78), les dues viudes i residents al bloc municipal de Can Travi 30 (Horta-Guinardó), coincideixen a «no haver trobat» candidats a l’altura dels seus marits, mentre que el seu veí Albert Calabuig (82) confessa que l’«emprenya» veure una dona guapa i que el cos  no li respongui. I Dolors Edo (89), viuda, admet haver tingut orgasmes en somnis, molt habituals, diu la psicòloga Anna Freixas, incloses «les fantasies amb tres participants». La majoria, fiquem-nos aquesta idea al cap, vol  «més embolic al llit».

DRET A LA INTIMITAT

Però una piconadora passa sobre el seu anhel d’intimitat. Famílies i institucions se centren en les necessitats mèdiques de la persona gran, procurant entorns segurs i terapèutics. Res de tancar les seves habitacions amb clau, fins i tot és millor instal·lar-hi una càmera IP de vigilància a distància.

«Les residències estan dissenyades per controlar els moviments de les persones –assenyala Freixas–. La família, de manera abusiva, anul·la o invalida les determinacions que prenen els seus parents grans». La psicòloga critica «la puritana prole», els fills al·lèrgics que els seus pares es vesteixin de jovenets o s’enamorin d’un altre iaio. «Darrere d’això hi ha una barreja de sentiment de protecció fatalment entès, la por a què diran i la por al que pugui passar amb l’herència», afegeix. Tant a casa d’un fill com en un centre, exigeix «sensibilitat a l’expressió sexual i respecte a les seves eleccions».

Encara més, el doctor Mannie Sher, septuagenari investigador del Tavistock Institute de Londres, un centre de referència dedicat a l’estudi de la psicologia de grups, acaba de reivindicar al diari The Guardian el dret de la gent gran a estar a casa seva. «Sembla que la nostra societat porta inconscientment els seus vells a les seves tombes per, potser, alleujar la càrrega financera i emocional de cuidar-los», va escriure, després d’entrevistar a Tavistock una legió de gent gran i sentir els seus temors d’emmalaltir i de morir sols en centres asèptics. «Potser seria millor aprendre d’ells, que creure que sabem millor que ells com cuidar-los», diu el doctor. «Jo prefereixo morir en unes golfes que ser desviat com un objecte», opina.

Outbrain