Més Periódico

¿Què passa amb les actrius porno?

La mort de cinc estrelles en els dos últims mesos ha encès les alarmes sobre les treballadores de la indústria. Tres 'performers' espanyoles descorren aquí les cortines d'un sector precaritzat i molt estigmatitzat

Núria Marrón

Primer, les presentacions. Silvia Rubí, Anneke Necro i Irina Vega són actrius, productores i directores en el gremi del porno. I, en una conversa triangular, s’avenen a descórrer les cortines d’un sector amb una mascaró de proa –l’anomenada Vall del Porno, a Califòrnia– que ha vist com en els dos últims mesos morien cinc de les seves estrelles. Com sabeu, un suïcidi, dues sobredosis i dues morts més que encara són investigades han encès als EUA els llums d’emergència sobre les osques emocionals d’una indústria inestable, devoradora i precaritzada que arrossega un estigma social que no ha fet més que endimoniar-se amb les xarxes socials. «Sí, això potser és una professió d’alt risc», admet Silvia Rubí. «Sobretot si ets molt jove, vas sense cuirassa i no ets conscient del món en què t’estàs ficant».

I continua: «Aquestes noies, joveníssimes, segurament van gravar 100 escenes en un any, mentre que jo les he fet en 10. I quan la cosa va tan ràpid, quan ho fas tot en tan poc temps, la patacada pot ser enorme». La Silvia, de 30 anys, va començar en el porno en fa 10. Aquí, doncs, una «veterana». Cursava batxillerat científic i volia estudiar imatge. Per a això, recorda, havia de desfer el camí, i ja portava dos cursos repetits. «Llavors ja havia treballat de caixera –explica–. Era sexualment activa i sempre m’ha agradat exhibir-me, així que em vaig presentar a un càsting per a una pel·lícula eròtica i em van agafar». Després d’un temps de prova, va decidir que allò que en principi s’havia pres com «un divertimento passatger, li podia donar recorregut».

Anneke Necro / JOSÉ LUIS ROCA

Precarietat i abusos

Però, quan mira enrere, més que una dècada, sembla que hagi passat un segle. En aquest temps, explica, el sector ha viscut el declivi de les pel·lícules –«ara es graven escenes»– i les vendes de DVD, i ha assistit a la furiosa eclosió de les càmeres web que permeten el sexe inter-actiu i de les plataformes de porno main­­s­tream gratuït que, segons la seva companya Anneke, «han destrossat la indústria». «Abans, era mitjanament rendible, però els primers perjudicats –afirma– han sigut les actrius i els actors». Es cobra menys –entre 200 i 700 euros l’escena– i les tarifes van augmentant segons el «nivell de requeriments físics». I cadascú, coincideixen, se les apanya pel seu compte, tant pel que fa al caixet com a les «situacions de desemparament».

"Treballant d'estilista, vaig intentar parar un rodatge en què una noia plorava. El director em va engegar a passeig, em va dir que allò 'vendria molt'"

Anneke Necro

Actriu, directora i productora

«Estem absolutament desprotegides –segueix l’Anneke–. No tenim cap conveni que reguli ni el salari mínim ni el que es podria considerar o no legal, ni abusiu o no. A més, tampoc comptem amb cap organització que ens pugui representar ni davant la que puguem acudir en cas d’abús». És clar que no en totes les productores oneja la bandera pirata. Tot i així, la llista de greuges que amb el temps ha anat recopilant el sector és llarga. Per exemple. Massa sovint, no són donades d’alta; els drets d’imatge se cedeixen «a perpetuïtat» per contracte, i, en ocasions, quan arriben al set de rodatge, hi ha un canvi de plans.

'Canvi de plans'

«Estem absolutament desprotegides –segueix l’Anneke–. No tenim cap conveni que reguli ni el salari mínim ni el que es podria considerar o no legal, ni abusiu o no. A més, tampoc comptem amb cap organització que ens pugui representar ni davant la que puguem acudir en cas d’abús». És clar que no en totes les productores oneja la bandera pirata. Tot i així, la llista de greuges que amb el temps ha anat recopilant el sector és llarga. Per exemple. Massa sovint, no són donades d’alta; els drets d’imatge se cedeixen «a perpetuïtat» per contracte, i, en ocasions, quan arriben al set de rodatge, hi ha un canvi de plans.

Irina Vega / Miguel Lorenzo

¿Han viscut alguna situació denunciable? Irina Vega sí. Les explica: l’encarregat a Espanya d’una plataforma de webcams en què va treballar l’assetjava i, quan el va denunciar a la companyia, la van expulsar a ella, encara que finalment van acabar traient al carrer l’empleat i l’empresa va fer un training antiabusos –així mateix– per als seus treballadors. «Jo una vegada –afegeix l’Anneke–, treballant d’estilista en un rodatge, vaig voler parar una gravació. Era una noia molt jove, de l’Est, que devia estar rodant per primera o segona vegada. Primer havia de gravar només amb un noi i, després, va aparèixer una segona actriu que es va sumar a l’escena. En un moment donat, va augmentar l’agressivitat, la van agafar pel coll i la noia va començar a plorar. ‘¡Talla això!’, vaig cridar. Però el director em va engegar a passeig. Allò, em va dir, ‘ vendria molt’. Em vaig sentir fatal. No vaig saber què fer. No vaig tornar a treballar amb ells. De fet, des d’aleshores, vigilo molt amb qui treballo».

«L’encarregat d’una plataforma de ‘webcams’ m’assetjava. I quan el vaig denunciar, em van fer fora a mi»

Actriu, directora i productora

Preservatiu i MTS

Que ningú pensi, diuen totes tres, que es pot viure de les escenes.Almenys, no elles. «Com a actriu, no tindria ni per a baguets», diu l’Anneke. Però treballant davant i darrere de la pantalla, en el seu cas combinant amb la producció, la direcció i els estilismes, «es pot sobreviure». Un mal mes pot ser que no guanyis res. Un altre pots emportar-te 1.500 euros. Si hi ha sort –molta, de mida  gegant– pots arribar fins a 6.000 euros. La inestabilitat, doncs, és un motiu d’«estrès». I també la salut, i per això la Silvia afegeix a la llista de canvis urgents l’ús del preservatiu. «L’acord és que als rodatges s’exigeixen anàlisis amb una caducitat de 15 dies. Però en dues setmanes poden haver passat moltes coses, i les MTS són una preocupació constant».

Assetjament i estigma

A la Silvia, dèiem abans, li agrada treballar en el porno. Des que ho fa, diu, s’ha tornat més amable i pacient. La Irina, per la seva part, també se sent còmoda treballant amb la sexualitat. Viatja. Coneix gent. I aconsegueix recursos per finançar els seus propis projectes. La seva web. Les seves produccions. Però ¿saben què? Totes tres estan d’acord que l’assetjament a les xarxes –que per un altre costat s’han convertit en un fabulós aparador– pot ser asfixiant. A vegades, expliquen, els seus comptes es converteixen en escopidores de mida XXL. Les insulten. Els envien fotos de penis. Desenes de fotos de penis. I comentaris –«fins i tot de nens de 13 anys», diu la Irina–a propòsit de tot el que els agradaria fer-los. La Irina i la Silvia ho van «aguantant». Fins i tot repliquen customitzant els penis remitents. Però a l’Anneke l’afecta més. «La paraula clau és consentiment. Jo he accedit a gravar una escena en lloc d’estar plegant samarretes al Zara, però això no li dona dret a ningú a no tractar-me com una persona, a no entendre que tinc una vida més enllà del porno. La pantalla encoratja i molta gent es creu amb dret a tot. A ficar-se amb tu. A vexar-te. Internet és la vida real. I tot això ho acabes portant tot el dia a sobre».

Silvia Rubí. 

"Tu t'ho has buscat"

L’estigma, convenen, és una càrrega pesada. Algunes mirades a l’entrar en un bar. Mares que se senten les empestades del col·legi. Si eleven alguna queixa laboral, la resposta més generalitzada és: «Tu t’ho has buscat, haver-t’ho pensat abans». O: «¿Per què no ho deixes ara mateix?». Sovint també encaixen les crítiques de la facció del feminisme favorable a abolir el treball sexual perquè, argumenten, mercantilitza el cos de les dones, i s’aprofiten de la precarietat, i el projecta com a accessible i disponible sempre. Elles, per la seva part, insisteixen que treballen en el que volen o poden. I que la clau és el consentiment. El debat és complex i intens. «L’assumpte de l’estigma –admet l’Anneke– m’ha portat a tenir un petit cercle d’amistats. I també ha creat moments de tensió en la meva família, que és molt d’esquerres. Ara tot està més tranquil, però algun cop em van dir que treballava per a l’enemic».

«A vegades, a l’arribar al set, el que  havia de ser sexe amb un noi es torna un trio o una orgia, i moltes no volen queixar-se»

Un refugi misògin

L’Anneke, de fet, només treballa en l’anomenat porno feminista, gènere que «paga de forma acceptable» i que ha aflorat en els últims anys com una esmena a la totalitat a aquest imaginari «fal·locèntric», violent i denigrant per a les dones que massa vegades representa el mainstream, cada vegada més endimoniat. Ara, i coincideixen en el diagnòstic, el que es porta en el gènere convencional són noies molt joves, «que acaben sent altament reemplaçables», amb cara acriaturada i sense tatuatges que apareixen en actitud submisa amb individus, sovint en grup, de mida armari. «¿Significatiu, oi?». Coincideixen totes tres que aquest tipus de porno s’ha convertit en una espècie de refugi on molts homes consumeixen misogínia i «fantasies de dominació». «Els estereotips no els crea el porno, sinó que el porno és reflex del masclisme», opina la Irina. Ella i la Silvia, que militen sobretot en l’escena del porno alternatiu, no roden, per exemple, escenes amb rols o imaginaris que els desagradin. «Si proposo canvis i no els accepten, no treballo. No vull participar en una cosa que critico», afegeix la Silvia.
    

Canviar el consum

Però una altra cosa que també és necessari canviar, segons l’Anneke, és la forma de consum. «S’hauria de deixar de mirar pornografia de manera compulsiva i buscant l’efecte immediat, i optar per un porno més ètic. Si t’adones que darrere d’una escena hi pot haver abús o dolor, denuncia-ho, explica-ho. També  resultaria molt saludable que s’expliquessin les escenes i que, per exemple, abans i després de la gravació, poguéssim veure els actors dient què els agrada i què no, i com han viscut el rodatge».

Cap al porno 

El porno, subratlla la performer, és ficció i la seva vocació no és educar. «Ningú pensa que han tornat els dinosaures per veure Jurassic world, ¿oi?».No obstant, sí que considera que els seus missatges van introduint i normalitzant rols i pràctiques tòxiques. «I així t’acaben agafant pel coll sense previ avís i sense acordar res, i pensen que és una cosa normal, que a totes ens agrada». Ella, que creu que molt sovint els que veuen més porno després ho fan pitjor en el sexe, també assegura que es dedica a aquest gènere perquè pot ser «una eina molt transformadora». I ho explica en aquestes coordenades: «Jo crec en el poder de la pornografia per canviar la societat. La consumim en moments d’oci, quan hem abaixat la guàrdia, i així és molt més fàcil que cali el missatge. Per això és un perill, quan els imaginaris són perjudicials. No obstant, crec que si el feminisme s’acosta més al porno, a un porno ètic, en termes de sexualitat hi haurà grans canvis». Ja veuen que les batalles polítiques també es lliuren en aquest punt cec que és el desig. 

 

Outbrain