Portada

Actualitat

Esports

Cultura

Extra

Entre tots

Vídeos

Serveis

"Si m'ho haguessis demanat t'hauria ajudat"

Qui dirigeix a l'empresa cobra més que qui executa. L'organització de la casa -pensar i preveure tot el que es necessita- és una feina invisible i estressant que els especialistes anomenen «càrrega mental» i que recau en les dones.

RICARD FADRIQUE

La Sonia tira endavant una start-up i la criança de dos nens. «Una cosa molt més complicada que una empresa, que al cap i a la fi requereix que li dediquis hores», afirma. Juntament amb el Rafa, la seva parella, es reparteixen les tasques, però és ella qui lluita amb aquesta «roda infernal de pensaments» que suposa organitzar la casa, i que van des de preveure que la llet s’està acabant, que el gran un dia té natació i a l’altre li toca esmorzar fruita a l’escola, que falten bolquers i galetes, que la petita necessita un xandall i que potser hauria de recollir una mica el menjador i estar una mica més pendent de les picabaralles entre els nens. Així que poden entendre que, quan la Sonia va ensopegar per primera vegada amb el terme «càrrega mental», va tenir alguna cosa així com una revelació, la confirmació d’«un malestar, un estrès difús» que, de sobte, es podia resumir en aquestes dues paraules, i que fins i tot ha inspirat un còmic titulat amb un eloqüent M’ho podries haver demanat, de la il·lustradora francesa Emma Clit, que s’ha fet viral i que ha explotat als nassos de moltes parelles, i ha provocat converses més o menys ciclòniques, segons el cas. 

Cal dir que en el de la Sonia (85% de càrrega mental estimada) i el Rafa (15% «i sent generós»), la conversa és tranquil·la. «Fins fa molt poc, no ens ho havíem plantejat. I costa verbalizar-ho, perquè és injust, però hem funcionat així fins ara. Ella, a casa, és molt més ràpida i eficaç que jo. Però suposo que totes aquestes teories que mantenen que les dones estan més alerta o són més efectives no tenen gaire sentit, quan jo treballo cooordinant un equip i no se’m sol escapar res. ¿Deu seu el romanent que perviu en els homes i que hem heretat dels pares? El meu, per exemple, no feia res a casa. I encara avui en dia, si la meva mare se’n va de viatge amb les amigues, li deixa preparats tots els àpats».

"Costa verbalizar-ho i no n'estic orgullós, però és cert: ella és qui porta la casa al cap"

Rafa Baena

Pare de dos nens, matemàtic i analista de dades

Delegar, responsabilizar-se

La Sonia va assentint. I encara que damunt les seves espatlles sent la sobrecàrrega, admet que li costarà deixar anar llast. «No delegues res», diu ell. «¿Deu ser perquè no me’n fio?», es pregunta ella. El Rafa –i els deu sonar la tornada, si viuen en parella– té la impressió que la Sonia és molt exigent i dona massa importància a les badades, i ella sent que cada oblit provoca un caos que en el seu dia a dia, que ja penja d’un fil, no es poden permetre; que darrere seu no hi ha xarxa, i que on ella no arriba possiblement ningú ho farà. Així que planifica, organitza, i la seva parella executa. ¿Volen una anècdota? Van sortir de cap de setmana amb altres famílies amigues i, un matí, les mares se’n van anar, soles, a esmorzar. Els pares es van emportar els nens a fer un volt sense preveure que, al cap de poca estona, necessitarien aigua, bolquers, tovalloletes. Quan va començar el festival d’urgències, un d’ells va haver de tornar a la casa a buscar tot el que s’havien deixat. «Vam desaparèixer nosaltres i va desaparèixer la logística», recorda la Sonia. «Sí, però no va passar res. Vam tornar i ja està», afegeix el Rafa.
 

Erika Pardo i Lluís Gargallo, amb els seus fills Roger i Albert. / Joan Revillas

"Al meu cap hi ha una 'check list' permanent"

Erika Pardo

Mare de dos nens i experta en comunicació

A Vila-seca, a més de 100 quilòmetres al sud del barri de Gràcia, on viuen el Rafa i la Sonia, l’Erika (80%) i el Lluís (50%: no és un error, poden entendre que cadascú ho estima a la seva manera) surfegen l’onada familiar d’aquesta manera: sobre ell carrega la compra, l’ordre i la neteja, i ella posa especial zel en els nens. I encara que el cervell de l’Erika –que treballa i estudia Comunicació a la UOC– està en estat permanent de check list –motxilles-deures-extraescolars-excursions-pediatre-tutories– no se sent representada en aquest infern que es desferma quan un home arriba de l’oficina buscant tranquil·litat i es troba davant d’ell una control freak, que potser ha treballat tantes hores com ell, demanant-li explicacions. ¿Per què has posat la rentadora i no l’has estès? ¿No havies de comprar tu la fruita per al sopar? ¿Com és possible que a la feina no se t’escapi res i que la casa te la prenguis a la lleugera?
 

Negar-se a assumir la càrrega

Les preguntes no són gens retòriques. «Quan les nostres parelles ens demanen que els diguem què han de fer, en el fons s’estan negant a assumir la càrrega mental –escriu Emma Clit al còmic que ha portat al gran públic aquest concepte fins ara circumscrit als estudis de gènere–, una responsabilitat que t’obliga a estar sempre alerta i recordar-te’n de tot; una feina constant, esgotadora i, a més, invisible». De fet, molts homes s’han anat incorporant –sovint a mitges– a les tasques més gratificants i reconegudes, com la cura dels fills i la cuina. Però en el management 
–igual que la neteja del lavabo o la planxa– es lliura la gran resistència. «Tant la logística, aquest check list permanent, com el suport emocional –la importància de posar límits, fomentar la seva autoestima i esperit crític, i estar pendents del seu dia a dia escolar– és una feina ingent i important que no té ni un temps ni un resultat concrets, i que evidentment no compta amb la corresponsabilitat dels homes, encara que no ho solen reconèixer», apunta la psicòloga social Gemma Altell.

"Estic aprenent a acceptar que no es facin les coses a la meva manera"

Mònica Arch

Mare de tres nens, administrativa i estudia Comunicació

El miratge de la igualtat

««El miratge de la igualtat es trenca al tenir fills», afegeix l’especialista, en al·lusió al vell mite, persistent, que de cop i volta es cola a casa després del part i que, amb recordatoris més o menys intensos, diu que els homes són els proveïdors econòmics de la llar, i les dones, les encarregades de procurar benestar quotidià i fabricar disponibilitat laboral per als altres, sovint a costa de la pròpia i del temps personal d’oci i de descans. Les atencions, les feines que fan sostenible la vida, són vitals i aporten profundes satisfaccions, i cada vegada el clam és més gran perquè siguin font de recursos, drets i reconeixement. De tota manera, amb massa freqüència, es fan en solitari i ballant un tango ferotge amb la feina, encara més precaritzada en el cas de les dones. Així que la psicòloga anima les mares a treure’s la culpa del damunt, a renunciar al control i a aprendre a assumir «els riscos i  les conseqüències» de transferir responsabilitats. O sigui, que si la parella s’oblida que tocava anar al dentista, n’hi ha prou que torni a demanar hora.
  

Parelles i fills

Mònica Arch, amb la seva família a casa. / CARLOS MONTAÑÉS

És el tema precisament de Mònica Arch (80% de càrrega mental), que té tres fills que ja són grans –de 21, 17 i 13 anys–, estudia Comunicació a la UOC i torna a treballar des de fa un any, després de quedar-se a l’atur i dedicar-se durant un temps a la família. «Com que no arribo a tot, estic aprenent a acceptar que facin les coses a la seva manera», explica, tot i que revela que aquest reequilibri de la càrrega amb la parella i els fills a vegades té una mica de lluita contra si mateixa. «No li agrada que pleguis les tovalloles o els mitjons de manera diferent de com ho fa ella. Així que prefereixo esperar que em doni instruccions», diu la seva parella, el Xavi, que a vegades envia whatsaps correctius als seus fills amb la foto del llit rebregat i el peu: «Sou una mica marrans».

La Mònica riu, però admet que li agradaria que els seus fills reconeguessin el gran esforç que suposa tirar endavant una casa «estenent la roba quan, per exemple, sona la rentadora o recollint sense que els diguis que ho facin –explica–. És important per a la casa i per a la seva vida futura saber que ningú s’ha d’agenollar per recollir la roba que deixes a terra». Cal dir que l’equació domèstica, a casa seva, té una quarta variable: tres matins a la setmana una dona els ajuda amb aquestes feines.

Externalizar el conflicte


De fet, les estadístiques apunten que, sovint, les famílies són més igualitàries –o sigui, que la dona queda descarregada– quan es contracta algú. És el que, en l’argot del gremi, es diu «salaritzar tasques» o «externalitzar el conflicte». Però ¿qui organitza, cuida i neteja a casa de les dones que es dediquen a les tasques domèstiques remunerades?

Doncs, en el cas d’Ana Pérez, ella. I, a més, totalment sola. Mare de quatre fills –la petita de 16 anys–, s’aixeca de matinada i, després de treure a passejar el gos, se’n va a treballar tot el matí. Després passa per casa dels seus pares, que estan impedits i, un cop els ha donat el menjar i les medecines prescrites, compra quatre coses, prepara el dinar, frega els plats i recull la casa abans de ser arrossegada pel frenesí de la tarda: una estona amb el net, el sopar, els plats, el gos... «El meu marit creu que ja fa bastant arreglant les coses que s’espatllen, i amb els meus fills és impossible. Deixo les escombraries a la porta i ni les veuen i encara menys se’ls acut abaixar-les. El meu moment preferit del dia és quan m’estiro al llit i tanco els ulls. ¿Sabeu què? A vegades crido o dic que em declaro en vaga, però al final em pot el  malestar de veure les coses per fer. Hi ha dies que entro  a casa i em poso a plorar».  ¿A qui no li passaria? La sobrecàrrega, el malestar derivat del fet «de no poder-te relaxar mai», diu Altell, arriba sovint amb la simptomatologia de l’estrès: ansietat; depressió; migranya; insomni, i problemes articulars, gàstrics i dèrmics.

Famílies homoparentals

Enric Castelló i Pep Orra, amb el seu fill Noel, a Sant Celoni. / Anna Mas

"Ens repartim les responsabilitats segons l'horarii les preferències de cada un"

Pep Orra

Pare d'un nen i productor de doblatge

¿I què passa a les famílieshomoparentals? Doncs aquí arriba la (bona) notícia: «Les investigacions apunten que tant les parelles gais com les lesbianes són més igualitàries que les heterosexuals perquè no hi opera el gènere», explica Vicent Borràs, sociòleg i vicepresident de l’Associació de Famílies Lesbianes i Gais. Així, a l’altre costat de la tàpia dels mandats i els estereotips, no hi ha aquesta «construcció social» amb la qual ens formategen des de molt petits i que presenta els homes com els «subministradors», i  les dones com les «housekeepers», les «supermares» que porten com poden –sovint fins al divorci– això d’anar corrent per casa mentre la parella diu que sí, que ja deixa el Twitter i que ja para la taula. 

En el cas d’Enric Castelló (60% de càrrega mental) i Pep Orra (40%) la inclinació de la balança, expliquen, ve marcada per la disposició horària. I el repartiment de tasques, per les preferències de cada un. L’Enric és funcionari i té les tardes lliures. Així que està més pendent del dia a dia de Noel. «I el cap de setmana, intento portar més la batuta», intervé el Pep, que amb freqüència arriba just a l’hora de sopar. Un s’ocupa de la roba. L’altre, del bricolatge. Tots dos cuinen –encara que el Pep té més mà per al «xup-xup»–, fan dissabte i van a comprar, no planxen i es desentenen de les obligacions de l’altre. ¿Saben un fet diferencial d’aquesta llar homoparental? Que «no se sent mai això de‘estimat, si m’ho haguessis demanat ho hauria fet’».  

Privilegis inconscients

I aquí toquem os. ¿Què passa llavors amb els homes heterosexuals? Doncs segons l’educador social Amat Molero, del projecte d’investigació i formació Ulleres per Esquerrans, les normes tradicionals que marquen com ha de ser «un home» fan que «ens aïllem i siguem brutalment inconscients de les atencions i les corresponsabilitats». «El patró  diu que hem de ser herois i això fa que a casa estem més disposats a solucionar grans problemes que a estar pendents de les tasques quotidianes i constants, de preguntar això de: ‘Com estàs, com ha anat el col·le?’».

A més a més, manté Molero, als homes se’ls educa perquè siguin independents, «i es nega de forma claríssima que, a la vegada, depenem de la feina d’altres persones per viure. A més a més, quan ens demanen explicacions, solem armar-nos de raons i justificacions. I com que es prima l’esfera pública, es dona la paradoxa que pots ser un gran defensor dels drets socials i un gran irresponsable amb el que passa a casa teva». Aquest investigador apunta que, quan un trenca la norma, també es pot trobar amb sancions –«ui, aquest s’abaixa els pantalons»–, però recorda que l’impacte físic i psicològic de la sobrecàrrega es pot qualificar de «microviolències». «Els homes tenim molts privilegis, que generen una enorme inconsciència i una gran resistència a perdre’ls, i un d’aquests és poder escollir responsabilitzar-nos o no de la nostra llar».   

Un nou pacte de ciutadania

 La gran degana de tot aquest pantanós assumpte, la sociòloga Teresa Torns, arriba al final d’aquest recorregut amb galledes d’aigua freda. Ho explica: un estudi dut a terme a 30 països apunta que, malgrat que els països nòrdics són més corresponsables, «amb el management, la pressió d’haver de pensar en tot, no hi ha manera, les dones fan més i se segueixen sentint les responsables».

¿Alguna sortida d’emergència? L’especialista –que admet que és «molt fàcil fer polítiques i molt difícil canviar mentalitats»– apunta  cap a un nou contracte de ciutadania que revisi drets i deures per fer visible i abordar el que va ignorar el pacte que va fundar l’Estat del benestar: «Les atencions i la interdependència». El temps laboral, reflexiona, està marcant la vida de les persones, de les ciutats i de les empreses, i no hi ha manera d’escapar-se’n. «Per tant, a més a més de batallar perquè hi hagi serveis d’atencions durant tot el cicle vital, hem de lluitar també per regular, per escurçar, la jornada diària. ¿Quant haurien de pagar-nos per dedicar a la feina les millors hores i els millors anys de la nostra vida? ¿Ho hem pensat? No tenir horari és invivible, així no és possible cap benestar quotidià, de manera que hem de repartir la poca feina que hi ha i, col·lectivament, organitzar una altra manera de viure». 

Outbrain