Portada

Actualitat

Esports

Cultura

Extra

Entre tots

Vídeos

Serveis

GENT CORRENT

Leonor Gallardo: «Ens dolia que els nostres nens idolatressin 'el Vaquilla'»

Va ajudar al carrer les famílies de la Badalona dels anys 70, epicentre de droga i delinqüència

RICARD CUGAT

La història dels joves marginals que van créixer als anys 70 i els 80 a mercè de la droga i la delinqüència té una cara oculta. La cara de, per exemple, Leonor Gallardo (Còrdova, 1959), que ha treballat durant dècades ajudant els xavals del barri de Pomar, a Badalona. Va conviure amb populars delinqüents com el Vaquilla o el Torete, a qui van mitificar les pel·lícules mentre voluntaris com Gallardo lidiaven amb una realitat molt crua al carrer.

–Parli’m de la seva tasca.
–Des dels anys 70, estic implicada en l’ajuda a gent necessitada del barri de Pomar. La meva tasca ha sigut semblant a la d’una treballadora social, encara que no en tinc el títol i ho he fet voluntàriament al marge de la meva feina.

–¿Per què va començar?
–Quan tenia 15 anys, es va incendiar la fàbrica Haissa, on havia començat a treballar. Hi van morir sis persones; jo em vaig salvar per poc. Allà va començar la meva vida reivindicativa, ja que els treballadors vam haver de lluitar perquè ens paguessin el que ens devien i ajudessin les famílies de les víctimes.

–Un punt d’inflexió.
–Sí. Ens vam començar a ajuntar a la parròquia i parlàvem de com millorar el barri. L’església hi va tenir un paper fonamental: era molt respectada i la Policia no hi entrava.

–Expliqui’m la seva trajectòria.
–Vaig començar treballant a la cooperativa Convivencia Obrera a mitjans dels anys 70, després sempre he sigut voluntària. Assessorava sobre temes alimentaris les famílies: què havien de menjar i com havien de comprar per estalviar, perquè no tenien res. A finals dels anys 90 vaig ser regidora a Badalona i després vaig estar tres anys com a assessora a la Generalitat.

–Va començar molt jove.
–Sí, però em respectaven. La cooperativa s’ubicava on hi havia tots els delinqüents de l’època, com el Vaquilla o el Torete. Tots convivíem al carrer.

–¿Com els ajudaven?
–Per exemple, vam començar a organitzar excursions amb les famílies per fomentar el veïnatge. Recordo que en una sortida van venir El Vaquilla i El Torete. Va ser emotiu perquè van veure una altra realitat: les famílies es van bolcar amb ells i van quedar impactats. Ningú els havia tractat mai tan bé.

–¿Com va viure el barri les pel·lícules sobre els nois?
–El cine de Perros callejeros va ser molt perjudicial per a nosaltres perquè va convertir en déus xavals que eren pobra gent. Feia mal veure com els nostres nens idolatraven el Vaquilla i volien ser com ell arran d’haver-lo vist en pel·lícules. Amb els mateixos delinqüents va començar a ser més difícil tractar.

–¿A quina mena de casos s’ha enfrontat?
–Al principi eren robatoris. Després, en el 76, va arribar la droga al barri. Primer, els porros; després, l’heroïna, que va fer estralls. Es va popularitzar tant que s’utilitzava com a moneda: «A veure si pots acostar-me a tal lloc i t’ho pago amb heroïna».

–Quina barbaritat.
–El més impactant que he vist era quan es corria la veu que havien trobat algú mort per sobredosi. Veia famílies senceres corrent en estampida  per identificar el cos. A la cara de les mares hi havia una contradicció: volien que fos el seu fill per poder-se'n acomiadar dignament i que el dolor s'acabés, però si no ho era es quedaven alleujades.

–¿Què destaca del canvi de Pomar des dels anys 70?
–Avui Pomar és un altre. Ha evolucionat molt. Ara és un barri de protecció oficial, amb equipaments, i hi ve fins i tot gent de fora, cosa impensable fa anys. L’estigma sempre hi ha sigut i jo he arrossegat tota la vida el fet de ser una noia de Pomar, però les coses, per sort, han canviat. 

Temes: Joves · Drogues · Gent corrent · Pobresa

Outbrain