Portada

Actualitat

Esports

Cultura

Extra

Entre tots

Vídeos

Serveis

barcelonejant

La National Gallery de l'Aerosol

El projecte Murs Lliures compleix cinc anys, ja s'ha exportat a quatre continents i es mereix tres hurres

periodico

periodico

periodico

periodico

periodico

periodico

El projecte Murs Lliures. O sigui, aquells disseminats tres quilòmetres i mig de parets de Barcelona on està permesa la barra lliure de grafiti, acaba de complir cinc anys, que potser sembla poc temps, però prou perquè en aquesta ciutat s’hagi assaborit encara que sigui efímerament el talent d’uns 3.100 artistes, ni més ni menys que la National Gallery de l’Aerosol. El primer és el primer. Feliç aniversari, Marc Garcia, pare de la criatura, que tant encert va tenir en la concepció que passats els primers cinc anys ha aconseguit que aquest idea cent per cent made in Barcelona s’hagi exportat a 14 països de quatre continents, ja que a la llista hi figuren el Canadà, Mèxic, Bolívia, Tailàndia, les Filipines, el Camerun, Moçambic, Suècia, Holanda, Portugal… Wallspot, per si algú en vol saber més, és la marca internacional amb què es coneix aquesta finestra oberta a la creativitat al carrer sense persecució policial, ja que d’això va la cosa, d’un pacte entre les autoritats i els grafiters, que es diu aviat. No va ser fàcil. Fins i tot té la seva conya com es va arribar a l’acord. Aquesta festa d’aniversari és una bona ocasió per recordar batalletes.

Breument. Telegràficament, fins i tot. El 1975, mor Franco. Es destapa una llibertària etapa de creativitat a Barcelona i voltants que dura fins a les primeres eleccions municipals democràtiques. A saber, se celebren quatre edicions del Canet Rock. Es convoca el 1976 un diversió teatral majúscul al Born amb el Tenorio com a excusa. El còmic underground barceloní causa més d’un cobriment de cor a alguna mare que encara creia que el seu fill llegia el TBO i resulta que no. Hi ha més coses, però amb això n’hi ha prou per situar el moment. Narcís Serra arriba a l’alcaldia el 1979. Els socialistes agafen les regnes de la cultura, que fins a aquell moment era una desbocada quadriga, talment com si la pilotés el pobre Messala, i la converteixen en una calessa tirada per una mula. Trot lent però segur.

Un ocell del brasiler L7M / JUAN CARLOS DEL ESTAL

La pax sociata dura més de 20 anys. En la seva agonia final, l’Ajuntament de Barcelona de Joan Clos aprova el novembre del 2005 la controvertida ordenança cívica, tota una declaració de guerra, entre altres coses, contra el grafiti, intermitentment tolerat fins llavors. És en aquell ambient bèl·lic en què s’inicien les converses sobre Murs Lliures i, vet aquí el que resulta graciós, hi intervé l’Institut del Paisatge Urbà, que posa una condició sobre la taula, saber per endavant què farà l’artista de torn, que presenti primer un esbós, vaja, censura prèvia. Marc Garcia no ho va acceptar, una llàstima, segons es miri, ja que la censura ha donat peu a ridículs colossals per part de qui la pretén. Recordem que a Espanya Mogambo va ser una història d’incest i que Viridiana va acabar en un velat ménage à trois gràcies a la mirada tranquil·la de les autoritats del moment.

Finalment va ser Xavier Trias qui (diuen que després d’una vetllada al Kimera de Gràcia, amb un quinto a la mà) va donar sortida al projecte al ser elegit alcalde. Bé per ell, almenys aquesta vegada. Va obrir les portes de bat a bat a una primavera grafitera que encara dura, que ha permès disfrutar –encara que a vegades les obres sobreviuen només un parell de dies– d’artistes com el talentós belga Bart Smates, l’hispanosuec Miquel Wert, el brasiler L7m, cèlebre pels seus acolorits ocells, el colossal Rodríguez Gerada, els autòctons i internacionals Pez i Xupet Negre, Javier de Riba, és clar, i així fins a 3.100 firmes més, amb, això sí, només el 3% de dones, tot i que quan hi són es fan notar. Com La Castillo, que val la pena destacar per una singularitat. És provocadora.

Un inequívoc treball de Pez / fernando alcalá

La majoria de grafiters de Murs Lliures, tot i els seus aires de dolentots, són uns beneïts. Fins i tot ofèn la seva neutralitat, per exemple, als murs de les Tres Xemeneies, més que res perquè allà hi havia La Canadenca, epicentre de l’espaterrant vaga del 1919 a la qual tant deuen els treballadors espanyols. A la majoria els perd l’estètica. La Castillo té més flama. Com mostra aquell Jordi Pujol com un cartell d’El Padrí amb què va obsequiar els transeünts mentre es va respectar la seva obra. Hauria d’estar en un museu. No hi és. La National Gallery de l’Aerosol és així. Efímera. Vibrant. Feliç aniversari. 

Outbrain