Portada

Actualitat

Esports

Cultura

Extra

Entre tots

Vídeos

Serveis

UNA PLAGA PER RESOLDRE

¿Insults? No, gràcies

El debat sobre la violència verbal als estadis es reobre arran del pols de Piqué amb l'Espanyol i Tebas

Els experts destaquen un repunt del problema, sobretot en els pares, en categories inferiors del futbol

JORDI COTRINA

La grada escup el futbolista que respon amb un sarcasme que s’interpreta xenòfob i és replicat per un dirigent excessiu que li fica el dit a l’ull al mateix futbolista desbordat pel crit d’aquella grada a la qual cap autoritat és capaç de fer callar. ¿És possible desterrar els insults dels estadis? ¿Espanya és un territori mal educat, insolidari i revengista com el que es viu en els dies de futbol? ¿La politització es reflecteix en la rivalitat esportiva? ¿Arribarà un dia en què per fi es pugui celebrar un partit sense que rebenti el costat més salvatge de la graderia? 

La pancarta que es va penjar a l'estadi de l'Espanyol el gener del 2016. / REUTERS

La Lliga està esquitxada d’històries escrites amb traç gruixut per seguidors i futbolistes. La més recent va començar amb el rugit grotesc dels ultres de l’Espanyol sobre la família de Gerard Piqué, el nus es va enredar amb la ironia perversa del jugador del Barça davant la denúncia del club blanc-i-blau i arriba a un desenllaç incert amb un dels habituals cops de colze de Javier Tebas, el president de la Lliga del Futbol Professional. Segons denuncia aquesta entitat al Comitè de Competició, exactament 450 aficionats de l’Espanyol van bramar sota la pluja «Piqué cabrón, Shakira tiene rabo, tu hijo es de Wakaso y tú eres maricón». La culpa, segons Tebas, va ser de Piqué per fer el gest de callar després de marcar el gol de l’empat.

La responsabilitat de Piqué

En aquests incidents és fonamental l’actitud del futbolista que pateix els atacs. «Piqué i molts altres professionals han de ser conscients de la responsabilitat que tenen i no han de fomentar la tensió», diagnostica Esteban Ibarra, president del Moviment contra la Intolerància. No és fàcil. Vint-i-dos anys després d’un Crystal Palace-Manchester United encara avui es recorda el cop de kung-fu que Éric Cantona li va clavar a un seguidor que li va cridar «ves-te’n al teu país, bastard». En cada aniversari de l’agressió, que li va suposar nou mesos sense jugar, l’exfutbolista diu que no n’està penedit.

La temporada 1982-1983, els 14.000 aficionats d’El Sadar van repetir insistentment el càntic «indi, indi, indi» dirigit al davanter centre de l’Atlètic de Madrid Hugo Sánchez. La bronca racista no va afectar el mexicà, segons li va aclarir al periodista que li va preguntar als vestidors fins a quin punt l’ofenia el fals insult. «No m’he adonat de res. Jo, al camp contrari, mai faig cas dels crits, dels insults», va dir amb somriure dentífric el futbolista que estudiava per a dentista. Convenia fer-se el sord. A Hugo Sánchez les paraules de la grada no el van afectar fins al desembre del 1990 al Camp Nou. A l’acabar el Barça-Madrid (0-1) de la Supercopa, camí del vestidor, va dedicar un gest testicular a la culerada que encara es recorda en els temps 2.0. 

«M’estava acomodant les parts», va aclarir arran de l’estupor de Josep Lluís Núñez. «S’ha posat les mans en un lloc molt poc confortable. És un provocador», va clamar el president d’aquell Barça. Vint-i-vuit anys després, com Éric Cantona, Hugo Sánchez segueix sense penedir-se’n. Aquella provocació va tenir lloc en el mateix partit en què l’astre blaugrana Stóitxkov va clavar una trepitjada a l’àrbitre Urizar Azpitarte. El búlgar ho va purgar amb 12 partits fora dels terrenys de joc. El mexicà, amb dos i una multa de 139.000 pessetes (849 euros).

Violència verbal i física

Aquells comportaments, al camp i a la graderia, no han desaparegut. «Assistim a un rebrot de violència, insults i expressions denigrants. El problema no ha desaparegut mai del tot», adverteix Esteban Ibarra. Segons la seva opinió, «els càntics i expressions que se senten semblen reflectir la tensió política que es viu ara mateix a Espanya. La polarització sempre fa que aflori la violència, verbal i física».

Els seguidors més radicals del València durant la semifinal de Copa contra el Barça. / MIGUEL LORENZO

El catedràtic de Filosofia de l’Esport Antonio Sánchez Pato també ha detectat «un repunt» de la violència. «Sobretot en categories inferiors del futbol. Ens hem acostumat a veure pares que es passen el partit pressionant l’àrbitre, l’entrenador, els mateixos jugadors, cridant, insultant». «Encara que ens sembli increïble, ser dona o pertànyer a una raça diferent de la blanca i exercir de futbolista, àrbitre o linier a Espanya comporta que t’insultin quan fas la teva feina», avisa Ibarra. 

Moviment contra la Intolerància va néixer fa 25 anys per alçar la veu contra el crim racista de Lucrecia Pérez, els autors del qual tenien vincles amb els Ultrasur, el grup d’aficionats d’inspiració neonazi que animava el Madrid al Bernabéu fins que l’equip els va retallar els privilegis. Ibarra va participar en la redacció de la Llei Antiviolència que es va aprovar el 2007 per acabar amb aquestes situacions.

Segons la seva opinió, la solució no passa per canviar el reglament, sinó per aplicar-lo. «L’article 2 de la llei prohibeix expressament els càntics que incitin a la violència, el racisme, i els missatges vexatoris i intimidatoris. Cridar negre fill de puta està prohibit, amb sancions que van entre els 150 i els 600.000 euros, però es permet», assenyala.

Més educació i multes

¿S’ha de castigar els malànimes? «Sí, però sense tornar-nos bojos, perquè aquesta no pot ser l’única mesura», intervé Sánchez Pato, autor de diversos llibres sobre violència i esport. «Si la gent no va educada de casa, posar multes no solucionarà el problema, sempre n’hi haurà que se saltaran les normes. És més útil educar que sancionar. Hem d’aprendre a resoldre conflictes, respectar les normes, canalitzar la frustració. Se n’aprèn de petit, després resulta molt difícil». 

Pocs pares entenen el missatge, avisa l’expert. «Creuen que el seu fill serà el nou Messi. Insulten, criden, donen mal exemple i transmeten aquesta ansietat als menors. El fill que veu el seu pare cridant, veu normal que s’insulti a l’estadi».

¿S’hauria de multar cada insult que se sent? Reflexiona Ibarra: «El que és greu no és una paraulota que se li escapa a un aficionat, sinó els grups que d’una manera orquestrada es dediquen a corejar càntics denigrants perquè els senti tot l’estadi. Això és el que s’ha d’atacar, i en canvi no es fa».

Marea amb banderes del RCD Espanyol en un derbi . / JORDI COTRINA

Tradicionalment, els clubs de futbol al·leguen dificultats tècniques per controlar aquestes situacions. «Això servia en el passat. Ara hi ha càmeres que llegeixen els llavis d’algú que parla a 200 metres. ¿Com vol que sigui impossible identificar els insults que coregen grups sencers a les graderies? Si es vol acabar amb els càntics denigrants dels ultres, es pot», planteja l’activista.

Control de les emocions

Sobre l’episodi de l’Espanyol, Piqué i Tebas, el catedràtic Sánchez Pato analitza: «Els jugadors no són robots i quan tenen les pulsacions disparades i senten que els insulten, és comprensible que tinguin l’impuls de voler contestar. S’ha d’apel·lar a la professionalitat. No són aficionats, són esportistes d’elit. I així com s’entrenen per controlar la pilota com ningú, han d’aprendre a controlar les seves emocions i no respondre a les provocacions, ni d’adversaris ni d’aficionats. Estan obligats a mantenir el seny».

 
 

Outbrain