El Museu Hergé a Lovaina la Nova es troba enfangat per les obres a 20 dies de la inauguració

Als 80 hi va haver a Espanya una polèmica entre la línia clara, agrupada al voltant del tebeo Cairo, i la línia xunga, atrinxerada a El Víbora. A 20 dies de la inauguració el 2 de juny a Lovaina la Nova (Bèlgica), el museu dedicat a Hergé (1907-1983), el patriarca de la línia clara, sembla la capital de la línia xunga. Fang a l’exterior, pendent de pavimentar i sembrar, i fang al terra de l’interior, pendent de detalls i de la instal·lació de la col·lecció. Tic, tac. Treball a marxes forçades perquè l’edifici de Christian de Portzamparc deixi de ser del gust de Makoki, el campió de la línia xunga, per a la data fixada.

«Hergé va ser un artista essencial del segle XX –diu Laurent de Froberville, el director del Museu Hergé–. A través de dibuixos de línies simples va mostrar moltes coses d’ell i del món en què va viure i, sobretot, ens va emocionar i ens emociona fortament. El museu vol descobrir Hergé com a persona i en totes les seves facetes creatives més enllà de les seves criatures més cèlebres». Tintín i companyia, és clar.

Fanny Vlaminck, la segona dona d’Hergé, i el seu marit Nick Rodwell, gelosos guardians del llegat de l’autor a través de la societat sense ànim de lucre Studios Hergé i del seu braç comercial Éditions Moulinsart, van encarregar el Museu Hergé el 2001 a De Portzamparc, guanyador del premi Pritzker el 1994. El pressupost ha estat de 15 milions d’euros.

L’arquitecte ha entregat un prisma allargat en què abunden les referències més o menys velades a Hergé i la seva obra. Les línies són netes. El volum transmet lleugeresa. Des de fora els grans finestrals actuen com a vinyetes que permeten veure el colorista interior i des de dins integren en l’espai la vegetació circumdant. El boy scout Georges Remi, nom real d’Hergé, estimava la naturalesa.

L’escenografia de l’interior és de Joost Swarte i Winston Spriet. El primer, dissenyador i dibuixant, va encunyar l’etiqueta línia clara per a l’estil d’Hergé. El segon, arquitecte, va col·laborar amb Hergé en el muntatge d’exposicions del seu treball.

El Museu Hergé té 3.600 metres quadrats. La col·lecció permanent està dividida en vuit espais. El primer és una presentació de l’home. El segon repassa la seva tasca en la dècada de 1930 i destaca la seva faceta de dissenyador gràfic i il·lustrador publicitari. El tercer se centra en els personatges. El quart analitza la relació de l’autor amb el cine, del qual era un seguidor. El cinquè, el Laboratori, aprofundeix en el seu interès per la ciència i en com el traslladava a la historieta. El sisè el mostra com a humanista. El setè, com a cap. I el vuitè, la Gloria d’Hergé, ensenya la seva empremta al món.

Exorcitzar la puresa

Hergé és un paradigma d’artista devorat per la seva creació estrella, l’immaculat univers Tintín. Conèixer la seva vida afegeix densitat a la seva obra. Per exemple l’enamorament d’Hergé de Vlaminck, una empleada del seu estudi, el va sumir en una crisi que el va portar a fer teràpia amb un seguidor de Jung. El psiquiatre li va dir que el turmentava el seu elevat ideal de puresa al sentir que traïa Germaine Kieckiens, la seva dona, i que no el podia ajudar. Hergé va exorcitzar el fantasma de la puresa en Tintín al Tibet, àlbum dominat pel blanc de la neu (la puresa).

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

«Hergé solia dir que Tintín era ell, o que el personatge era com li agradaria ser. Però en ocasions, i Tintín al Tibet n’és una, es desdoblava en el més imperfecte Capità Haddock», exposa De Froberville.

Tintinòfils i no diguem tintinòlegs, prepareu la motxilla.