L’unicorn al jardí

El president Sánchez, que no ha desaprofitat per presentar fins a tres vegades aquests fons, els ha definit com «l’oportunitat econòmica més important del nostre país des del seu ingrés a la UE». D’altra banda, el líder de l’oposició s’ha centrat a exigir transparència i control sobre el destí dels fons, tot i que també ha insinuat, al caliu del debat sobre els indults, que el Govern els utilitzarà per comprar voluntats empresarials. Poca cosa més.

Ja sé que alguns pensen que l’oposició està per oposar-se a tot el que fa el Govern. D’altres pensem que no. Sobretot, quan es tracta d’un partit que ha governat Espanya molt temps, que aspira a tornar a governar-la, i quan parlem d’uns recursos europeus que ens han d’ajudar a modernitzar el nostre teixit productiu, acompanyats, de manera condicional, d’un important paquet de reformes estructurals, tot això sota l’estricta vigilància dels òrgans de control de què disfruta Espanya, més la supervisió última de la Comissió Europea. Un pla que agrupa 110 inversions i 102 reformes, en quatre eixos, deu polítiques palanca i 30 components als quals es destinaran 70.000 milions, que mobilitzaran el doble d’inversió privada fins al 2023, i que compta amb les comunitats autònomes com a part essencial per aplicar-lo, no pot despatxar-se amb consignes enllaunades. 

Malgrat el desert parlamentari sobre una iniciativa transcendental de modernització d’Espanya, una altra vegada sota l’impuls d’Europa, el nostre sector privat s’ha posat les piles. A analitzar-lo, a ajudar el Govern, a plantejar projectes transformadors i, també, en el control sobre la gestió. En aquest últim punt destaca la creació d’un observatori sobre aquests fons, posat en marxa per EsadeEcPol i EY Insighits, la presentació del qual es va fer aquesta setmana a Madrid fent públic un manifest per un veritable pla-país, en un acte en què vaig tenir l’honor de participar.

Amb l’aprovació dels fons Next Generation, la UE se situa en el que es diu «moment hamiltonià» en la seva versió social i no de la física. Fa menció a quan, el 1790, Hamilton, el primer secretari del Tresor dels EUA, va aconseguir donar un pas decisiu en la integració dels diferents Estats a l’acordar la primera emissió conjunta i mancomunada de deute públic per finançar la seva rebel·lió contra els britànics. En aquesta ocasió, i casualment després del Brexit, la UE accepta portar a terme la primera emissió conjunta de deute destinat, precisament, a finançar els 750.000 milions d’euros, que és l’import total dels nous fons el període dels quals coincideix amb el Marc Financer 2021-2027. Això representa, sens dubte, l’avenç més gran cap a la integració econòmica des de la creació de l’euro.

Per a Espanya, els fons que rebrà tripliquen la quantitat de fons ja rebuts de la UE en conceptes estructurals, socials i de cohesió. Parlem doncs d’unes xifres molt rellevants, destinades a modernitzar el nostre país. Per cert, com que van sorgir dubtes interessats sobre la capacitat d’absorció dels fons per part d’Espanya, els animo a llegir l’informe que acaba de treure el Banc d’Espanya sobre la qüestió, segons el qual el nivell d’absorció en els últims dos períodes (2000-2013) ha sigut del 90%, en línia amb la resta de països europeus. No hi ha raons, doncs, per al pessimisme.

El Govern ha decidit concentrar-se en la part de subvenció dels fons i el seu pla només abasta fins al 2023, i deixa per més endavant els altres 70.000 milions d’euros de préstecs. La xifra recollida representa el 10% de la formació de capital d’Espanya en un any sense pandèmia i és la meitat del conjunt de la inversió pública de totes les administracions, en un any bo. Amb tot, i sent xifres molt rellevants, no és el quantitatiu l’aspecte més rellevant dels Next Generation. El més determinant per al nostre país és el qualitatiu. El seu aspecte disruptiu, l’objectiu de ser una palanca de reconversió verda i digital, liderat per les empreses privades, en coordinació amb l’Estat i entorn d’un pla conegut i prèviament decidit. Aquesta és la part més innovadora i diferencial d’aquests fons europeus, molt pivotats des de la Comissió Europea.

I allà és on haurem de posar, també, el focus per observar si compleixen aquesta funció de reestructurar o si, al contrari, atabalats per la pressió del temps i els procediments, les nostres administracions opten per treure vells projectes dels calaixos i licitar-los al caliu del nou finançament. En aquest cas, no només l’impacte dels Next Generation sobre el creixement del PIB serà molt inferior al previst, al substituir inversió pública en lloc d’addicionar-s’hi, sinó que perdrem bona part d’aquesta capacitat innovadora que els fa específics.

És a dir, si no ho fem bé, correm el risc de quedar-nos enrere en la carrera per estructurar un nou sistema productiu verd i digital. Basant-me en això és pel que dic que aquests fons ens ofereixen l’oportunitat de sortir, per primera vegada d’una crisi, no retallant costos i salaris sinó millorant el nostre valor afegit.

Notícies relacionades

Més el soroll que les nous

La macro ordeix la seva venjança

El veritable coll d’ampolla està en les administracions i la lentitud dels seus procediments i els seus tràmits. Tan és així, que el Govern s’ha vist obligat a aprovar un decret llei, convalidat pel Congrés amb el vot en contra del PP, sobre mesures urgents per a la modernització de l’administració pública i per a l’execució del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència. Malgrat això, continua existint el temor que la part més disruptiva dels fons, aquella que empeny a fer coses diferents, a buscar aliances entre empreses de sectors diferents per impulsar grans projectes transformadors amb capacitat d’arrossegament, acabi perdent-se entre els arbres de l’immens bosc administratiu. 

Acabo com vaig començar. M’agradaria veure el principal partit de l’oposició, amb àmplia experiència en la governació del país i amb la responsabilitat d’abordar la gestió d’aquests fons des de diverses comunitats autònomes, expressar una opinió constructiva al respecte. I, encara més, m’agradaria que posés l’espatlla, en una transformació que molts veiem com una qüestió d’Estat. En cas de no fer-ho, es quedaran sense veure com l’unicorn es menja els lliris al jardí.