Joves sense futur igual a país fracassat

Espanya, com en general tots els països desenvolupats, protegeix els ciutadans de mitjana edat i els avis, mentre deixa a la intempèrie o a l’atzar desigual de les famílies on neixen els joves per sota dels 30-35 anys. A Espanya, els ingressos mitjans anuals dels joves nascuts entre el 1985 i el 1994 són un 13% inferiors als nascuts una dècada abans. No és un problema només nostre, tot i que aquí es visqui amb dades agreujades. Fins i tot el Financial Times acaba de treure un número monogràfic especial dedicat a la qüestió.

Dues dades sintetitzen el 'maltractament' a què tenim sotmès el jovent espanyol: els nostres joves aconsegueixen marxar de casa els pares i emancipar-se als 29,5 anys, a la cua d’una Europa que té com a mitjana els 26 anys. Vist d’una altra manera, el 65% dels joves entre els 16 i els 34 anys continuen vivint amb els seus pares, un percentatge set punts superior al de fa una dècada. En relació amb això, la taxa de natalitat ha caigut a Espanya el 30% en una dècada i som el penúltim país d’Europa. Els nostres joves formen una llar i una família molt més tard i amb moltes més dificultats que abans i que els seus homòlegs europeus. 

Panorama desolador

Els dos fets són el reflex de tota una situació adversa, construïda a poc a poc durant dècades, però que ningú sembla voler abordar de manera integral, en què és legítima la seva frustració en vista del risc que viuran pitjor que els seus pares, en una societat més desigual com a conseqüència de les nostres decisions i actituds d’avui en dia. Un panorama desolador, un assumpte de gran importància i entorn del qual hem d’exigir un canvi consensuat de polítiques. Un problema estructural que venia d’abans, però que s’ha vist agreujat com a conseqüència de la crisi financera del 2008 i de la crisi pandèmica actual. 

El recorregut pot començar per la pobresa infantil. Segons l’UNICEF Espanya és un dels països europeus amb més taxa de pobresa infantil com a conseqüència, en part, d’escasses polítiques de recolzament a les famílies necessitades. A partir d’aquí, Espanya és el país de l’eurozona amb més taxa d’abandonament escolar, segons l’Eurostat, tot i que la xifra ha anat millorant en l’última dècada. Juntament amb això, tenim un percentatge més elevat de joves entre 25 i 29 anys que només tenen l’ESO com a titulació (el 27% a Espanya, contra el 15% a la UE) i una taxa més elevada d’universitaris a l’atur o en feines per sota de la seva qualificació. La pandèmia ha colpejat aquesta realitat estructural i ha fet que, en paraules de l’Informe del Defensor del Poble, siguem en vista d’«un estancament de la funció d’ascensor social que portava a terme l’educació».

Quan s’enfronten al món laboral, gairebé el 40% dels nostres joves que volen treballar estan a l’atur. Un percentatge que duplica la mitjana europea; una situació que s’arrossega fins i tot des d’abans de la crisi financera del 2008. Els joves que treballen tenen una incidència de temporalitat del 66% i de temps parcial del 39%, el triple que la resta de la població activa. El 36% de joves menors de 30 anys no tenen a Espanya cap ingrés laboral.

El percentatge de joves que als 29 anys tenien vivenda en propietat és del 7% en els nascuts el 1988, contra el 26% dels nascuts el 1976. Segons un estudi del Banc d’Espanya, l’accés a la vivenda en propietat s’ha encarit per als joves, no tant pel pagament mensual de les hipoteques, sinó per l’absència d’estalvi inicial amb què fer front a l’entrada. Aquest problema, més apressant entre els joves de famílies amb menys recursos, fa que molts optin pel lloguer, amb dos resultats perversos: l’important augment que han experimentat els lloguers (compartir pis torna a ser una solució inevitable) i, també, l’elevat percentatge de joves que avancen a la vida sense l’estalvi que implica tenir una vivenda en propietat. 

¿Pensions?

Sobretot quan no està clar que el sistema de pensions, tret si es fan reformes tan importants com impopulars, continuï dret com el coneixem ara quan ells es jubilin. Dit d’una altra manera, per a tota una generació, especialment aquells que no tinguin uns pares «amb possibilitats», el més segur és que els seus problemes no s’acabin a mesura que vagin complint anys.

Una simple projecció demogràfica permet observar que mentre avui per cada pensionista hi ha 3,4 ocupats, el 2050 la taxa de dependència caurà fins a només 1,2 per cada pensionista. Amb aquesta dada, o es prenen mesures per reduir la relació entre pensió i últim salari percebut (els joves d’avui cobraran menys pensió relativa) o s’incrementen les cotitzacions socials de manera important (i s’encarirà la contractació) o el dèficit del sistema de Seguretat Social es finança amb el conjunt d’impostos pressupostaris. Els mateixos impostos, per cert, que hauran de fer front a l’elevat deute públic que estem llançant als nostres joves.

Un panorama poc encoratjador, a què hem d’afegir com a part de l’herència que rebran de nosaltres els joves, els efectes del canvi climàtic que, en el millor dels casos, es derivarà d’una elevació de la temperatura mitjana del planeta en 1,5 graus, com preveu com a objectiu l’Acord de París.

Notícies relacionades

Íker Barricat (Adecco): «Les empreses van amb cautela en els contractes d’aquesta campanya d’estiu»

L’administració, una altra reforma inajornable

L’èxit i el fracàs no són una cosa estrictament privada. I menys quan la pandèmia ens ha mostrat el valor social de la interdependència entre les actituds humanes. Garantir la igualtat d’oportunitats i mantenir greixat l’ascensor social són dues de les principals responsabilitats de les polítiques públiques. Amb recolzament de les famílies i el compromís dels individus, però també i sobretot com a aposta per una societat oberta, cohesionada, que inclou el progrés i la millora contínua entre els seus objectius constitutius.

Una societat que no posa tot el seu afany a oferir al jovent un futur millor, és un país sense un projecte comú, paralitzat entre l’egoisme dels grans i la polarització política. ¿Quantes vegades s’ha de repetir?