Les mil vides de Marie Claire

Tot va començar a Vilafranca, un poble de Castelló, quan Francisca Íñigo va proposar al seu marit, Celestino Aznar, invertir els seus guanys com a comerciant de cavalleries en un negoci. Així, fixant-se en l’èxit de la seva germana amb una fàbrica de mantes, va néixer el mite de la fabricanta, amb una petita factoria de mitges de només 15 persones, que des del principi va oferir bon producte a costos competitius. Els esperançadors inicis van donar pas a la primera etapa daurada, als anys 20.

La Guerra Civil i la seva penúria posterior van fer efecte. La majoria de fàbriques tèxtils de la zona van desaparèixer, però l’empresa de mitges va aconseguir mantenir-se. La següent generació dels Aznar, amb el fill Celestino al capdavant, va mostrar el seu olfacte per captar les noves tendències. «Als anys 50 va descobrir que el futur era en el niló, un material que aportava grans millores al producte», afirmen des de la família.

La modernització

Una modernització que també va arribar a la denominació. De Lencería Eugenia de Montijo es va passar a Marie Claire el 1960. «Es va tenir la visió de donar un nom més internacional», diuen, d’acord amb els aires de la moda europea. Posteriorment arribaria el seu germà petit, els mitjons Kler, en la línia d’ampliar el seu catàleg de productes amb una marca de gran semblança fonètica.

La segona meitat del segle va ser el moment de més esplendor. «Vam apostar per la publicitat, fins i tot alguns anys va ser el primer anunci de l’any a la televisió, quan només hi havia una cadena per veure», afirmen des de la família. Els temps en què es va fer popular el lema d’Una pantis per a cada dona, amb una estètica dirigida a les dones més joves. També ressenyen la col·laboració mantinguda amb dissenyadores com Ágatha Ruiz de la Prada.

Als anys 70 es va fer el pas de traslladar part de l’activitat a Castelló, però va ser la voluntat de Celestino Aznar de mantenir el gruix de la fabricació a Vilafranca. «Va tenir clara l’estreta relació de la indústria amb el poble, i per això va considerar que havia de seguir allà», diuen.

Liderar una empresa familiar amb arrels assentades en un poble no està renyit amb ser dels primers en adoptar novetats en la gestió. Com la venda a una companyia britànica, Harston. Segons els hereus de la família fundadora, «Espanya estava a punt d’entrar en el mercat comú europeu, i s’havia de disposar de prou capital per fer front a la competència i poder tenir pes a l’exterior». El net del fundador, també anomenat Celestino, va seguir a la direcció.

Altres decisions preses en els anys següents van ser l’adopció de l’emplaçament publicitari a la incipient televisió privada, la creació de botigues pròpies o la venda dins dels establiments d’El Corte Inglés. Durant la pandèmia també es van dedicar a fabricar material sanitari, una cosa que pensen mantenir en el futur.

Notícies relacionades

Think Textil surt al rescat de Marie Claire

¿Cal declarar els bizums a Hisenda en la renda 2021-2022?

Marie Claire està considerada com la fàbrica de roba interior més important d’Europa. Si la postguerra va causar estralls, en els últims temps lidien amb la forta competència procedent d’Àsia i la deslocalització generalitzada de la moda. Per salvar el temporal s’ha fet un canvi de propietat.

El grup B2Tex, dedicat a la logística tèxtil, s’estrena en la producció amb ajudes econòmiques de la Generalitat valenciana. Una injecció de capital que busca mantenir els més de 400 llocs de treball i el futur econòmic d’un municipi de l’Espanya buidada, de tot just 2.200 habitants, que necessita Marie Claire per seguir endavant.