La borsa, un invent dels Van der Büerse

La primera accepció de la borsa entronca amb el llatí, ‘bursa’, i amb el grec, ‘byrsa’. Totes dues defineixen la pell adobada o odre. Justament tres bosses de pell representaven els moneders de l’època a l’escut dels Van der Büerse, una adinerada família del segle XVI de la localitat belga de Bruges el cognom de la qual va acabar donant nom a les borses de valors. Es dedicava a múltiples negocis i va habilitar un edifici de la seva propietat per organitzar reunions de caràcter mercantil i facilitar trobades entre homes de negocis que hi tancaven els seus acords i transaccions. Diuen els historiadors que en aquesta casa hi havia un gran pòrtic de pedra amb l’escut de la família, una cosa típica d’alguns llinatges nobles de l’època. 

Amb el pas del temps, es va anar fent popular l’expressió «aquest negoci l’han fet els de la bossa» (‘büerse’ significa ‘bossa’ en flamenc), amb referència a l’escut familiar. Des d’aleshores, molts idiomes han adoptat la paraula per denominar els seus mercats de valors, a excepció dels anglesos, que, a més de conduir per l’esquerra, denominen el seu parquet ‘stock exchange’, és a dir, ‘intercanvi d’accions’. Una denominació directa i gens alambinada. En castellà l’adjectiu de ‘bolsa’ és ‘bursátil’, amb la erra dels Büerse que el substantiu perd. 

També té un origen curiós la paraula ‘banc’, sense que estigui gaire clar quan neix, però sí per què. N’hi ha dues versions, però el fet que totes dues defineixen és molt similar i està relacionat amb els diners, una paraula que prové de denari, la moneda de plata de la Roma imperial. 

La primera teoria porta a la Florència del Renaixement i els Medici: els banquers d’aquesta ciutat feien les seves transaccions sobre un banc (una espècie d’escriptori). De fet, la paraula ‘banc’ en italià té entre els seus significats el de pupitre, el de taulell de botigues o oficines públiques o el de l’obrador on treballen els artesans. La traducció de ‘banc’ a l’italià és ‘banca’. La segona teoria retrocedeix encara més en el temps, a l’època de l’antic Imperi romà. Els prestamistes feien la seva feina sobre un llarg ‘bancu’.

Notícies relacionades

Un horitzó estable per a Naturgy

BonÀrea preveu obrir 23 súpers i renovar 15 botigues més aquest any

Al banc s’hi sol anar, sobretot, a treure bitllets del caixer, almenys ara per ara, quan molts ciutadans encara es resisteixen a pagar-ho tot amb la targeta de crèdit. ¿Per què denominar així el paper moneda? L’etimologia de la paraula es remunta a la veu francesa ‘billet’, que és la forma masculina de la paraula ‘billette’ i correspon al segle XIV. 

En realitat es tracta d’una alteració de ‘bullette’, diminutiu de ‘bulle’, que en llatí medieval significava ‘bulla’: segell o acta amb segell. D’aquí ve la butlla papal, un document segellat amb plom. La paraula és una manera alternativa de denominar el paper moneda, els orígens del qual són a la Xina del segle IX. Els primers bitllets dels quals hi ha constància a Europa apareixen a Suècia el 1661 pel canviador Johan Palmstruch, que els entregava com a ‘rebut’ per a qui dipositava or i un altre metall preciós al Banc d’Estocolm, fundat per ell mateix. A Espanya van arribar el 1780, durant el regnat de Carles III, i el seu ús es va popularitzar ràpidament perquè eren molt més còmodes de portar. Adeu a la vella i pesada bossa de monedes i benvinguda la lleugera ‘billetera’ en castellà. O a la cartera, amb tantes accepcions i que, en definitiva, era un objecte per portar cartes. Ara que gairebé ningú n’escriu, el seu ús s’ha reduït al més prosaic de servir de transport de diners, targetes de crèdit i documents identificatius. Tot i que també s’utilitza per denominar l’agrupació de valors o accions, aquells títols que es venen a les borses des dels temps dels Van der Büerse.