Anar al contingut

    Antonio Franco: «EL PERIÓDICO neix roig»

    NÚRIA NAVARRO

    Antonio Franco (Barcelona, 1947) va estar en el minut zero de la fundació d'EL PERIÓDICO i el va dirigir 17 anys. De la transició al tripartit. Dels vapors del plom a internet. Amb ell la consigna va ser «esprintar». Coneix la intrahistòria del país i del diari. Uns quants secrets se'ls emportarà a la tomba, però n'explica uns quants. Sense embuts.

    -Al principi hi havia Antonio Asensio... ¿Com segueix la història?

    -Asensio, que era un noi amb molta empenta, molt periodista i molt viu per als negocis, va passar un estiu a França [la seva dona, Chantal Mosbah, és francesa] i es va enamorar de la premsa regional. Quan li van dir que La Dépêche venia dos milions d'exemplars, i Le Monde, 350.000, va pensar que era un bon negoci.

    -¿I de quina manera va entrar vostè a la cuina?

    -Jo, que estic casat amb una francesa, Milene, també consumia aquella premsa i estava enlluernat per la seva eficàcia. Una vegada vaig perdre un gos, el Paco, a Genebrière, a prop de Bordeus; ho vaig comunicar a l'ajuntament i va sortir al diari. Vaig recuperar el Paco. Em vaig adonar de la força de la comunicació real. Alex Botines l'hi va explicar a Asensio, i Manuel Martín Ferrand, que em va dirigir al Diari de Barcelona, li va donar referències de mi.

    -Units per l'amor a la premsa regional.

    SEnDQuan vam començar a parlar vam corregir el tret, perquè el forat era un altre. Havia de ser un diari popular, progressista i plural, que destaqués per la política, els esports, els temes de societat i els serveis.  EL PERIÓDICO va néixer roig. Martín Ferrand, que era molt de dretes, no el va voler dirigir, però va ser el meu gran conseller durant els dos primers anys. Ell m'aturava i Asensio m'excitava. I la cosa va funcionar.

    -La formació de la redacció es va assemblar a una operació rescat.

    -Deu mesos després que ens acomiadessin a 30 persones del Diari de Barcelona, vaig rebre l'encàrrec de formar equip i vaig poder rescatar 18 o 19 companys. Uns altres van venir del Mundo Diario. Però ningú havia fet abans un diari popular. Mentre que els rivals estaven presoners dels seus editorials, defensant més o menys l'statu quo, nosaltres érem avortistes, divorcistes, anàvem en contra de la pena de mort, a favor del dret a l'Estatut i de la Constitució democràtica.

    -Aposta roja, sí. ¿Com definiria l'estil Franco de direcció?

    -Vaig substanciar la meva manera de dirigir quan me'n vaig anar. En la primera etapa crec que vaig saber empènyer EL PERIÓDICO. Tenia molta confiança en els companys i vaig ser el gran defensor del model. Em preocupava que el diari estigués dissenyat de manera que es pogués llegir complet en els 10 minuts de l'entrepà. Em vaig posar molt pesat amb el disseny. Però tenia la sensació que no era un bon director. Per això, el 1982, me'n vaig anar a El País. Allà vaig aprendre a fer consells de redacció i consells editorials.

    SEnD¿Va entendre el valor de la mà dura? La redacció temia aquells consells.

    -Sóc expansiu, sóc gran, sóc manaire. Però sempre he respectat molt la gent. Els caps d'àrea van ser molt independents. Fins a l'endemà no els deia el que no m'agradava. No baixava mai abans a tocar els collons. I confessaré que no vaig saber mai dedicar hores a trucar a ministres i jutges -cada vegada que parlava amb ells, em sentia condicionat-, però volia que els especialistes ho fessin i m'ho expliquessin. També vaig entendre que el director era l'interlocutor amb l'empresa del que pensava la redacció. Amb Asensio vaig arribar a una gran perfecció: ens trucàvem a la nit, cap a les onze, de casa a casa, i comentàvem les quatre o cinc coses de veritat.

    -Ha treballat amb els peus ficats en el fang de la història.

    -Tinc la sensació d'haver estat en un bon balcó davant el qual han passat les coses i que, amb un conjunt de companys còmplices, hem explicat a la gent el que estava passant. Ens hem equivocat algunes vegades, però hem fet un servei molt correcte al sector progressista català, i també a l'equilibri del país.

    -En els  17 anys de portar les regnes, ¿el pitjor tràngol va ser l'«ha sigut ETA, no ho dubtis» d'Aznar, l'11-M?

     

    SEnDAixò ho vaig portar bé. Em vaig sentir molt recolzat per la gent. Jo no m'ho creia, vam fer una primera edició vacil·lant i, quan vam tenir més indicis, al trucar ell per segona vegada, li vaig dir que m'estava enganyant. I després vaig armar el gran pollastre. Vaig explicar a la premsa internacional les mentides d'Aznar. Després me'n vaig penedir, però em va semblar que no només m'havia enganyat a mi sinó a tot el país.

    -¿Què elegeix del catàleg de cataclismes, llavors?

    -Vaig patir molt la nit de l'incendi del diari, el 16 de setembre de 1991. Més tard vam saber que va ser una gamberrada, però primer vaig pensar que havia estat cosa de l'extrema dreta. Jo vaig estar al Papus quan va esclatar la bomba. Vaig sortir volant i vaig veure el porter mort. Potser per aquella sensació del foc i del fum, la destrucció física del diari em va angoixar. Hi vaig posar coratge, perquè la gent no es creia que sortiríem l'endemà, i vam sortir. Però la meva xacra és una altra…

    -Vostè dirà quina va ser.

    -El 23-F era a Londres per motius personals. I vaig tenir el meu càstig. Havia anat al cine i, al tornar, a l'hotel em van dir que tenia trucades. Gairebé 40. Del meu pare, dels meus germans, dels meus companys, d'Asensio. «Se m'ha matat un fill», vaig pensar. Vaig trucar a Carlos Pérez de Rozas, el meu amic, i després de saber què passava, a Asensio, que em va assegurar que Emilio Romero li havia dit que jo no podia tornar. Però vaig agafar un avió de tornada a les sis del matí i en l'escala de Madrid vaig saber que estaven sortint del Congrés per la finestra. L'equip va estar impecable aquell dia.

    -També es va enfrontar als que el van acusar de relacions massa estretes amb els socialistes.

     

    -Sempre vaig anar amb compte de marcar distàncies amb aquells amb qui tenia afinitat ideològica. Vaig viure malament amb el tripartit, perquè vaig aprofitar l'oportunitat per parlar clar. I vaig tenir una bona relació personal, però molt tempestuosa, amb el PSOE. És veritat que el cas Filesa va sortir el mateix dia que a El Mundo. També ho és que vaig trencar l'amistat amb Felipe González pel terrorisme d'Estat. Jo entenia que la dreta fes terrorisme d'Estat, però no els meus. Felipe va intentar donar-me explicacions sobre el GAL a la Moncloa i jo no en vaig voler saber res. No volia saber coses que condicionarien el que havia d'escriure. Em vaig aixecar i me'n vaig anar. Així es va acabar una amistat collonuda.

     

    -I entre els moments de glòria majúscula, ¿amb quin es queda?

    -Per sobre de tots, el de l'edició en català. Al principi del diari, alguns van dir que en una Catalunya democràtica no tenia sentit un diari en castellà. Hi havia molta pressió, incloent-hi la de Pujol, perquè féssim coses en català. Vaig llançar el farol que, quan poguéssim, faríem l'edició en català. I vaig tornar al diari per això.

    -¿Què vol dir?

    -Juan Luis Cebrián i Jesús Polanco [llavors, director i editor d'El País], em van dir que havia d'anar a viure a Madrid. Els vaig respondre que havia tingut molta sort professional i que amb aquesta sort em comprava el dret a seguir vivint a Barcelona. Aquella nit vaig embarcar a les 12.30 en un avió cap a Barcelona i em vaig trobar Asensio a primera. Li vaig explicar la situació i em va dir: «Tinc diners, podem tenir instal·lacions pròpies i fer l'edició en català». Vaig trigar un mes a tenir valor per dir a El País que me n'anava.

    SEnDTorna el 1988 i se'n va el 2006, quan començava el declivi del paper.

    -He estat un collonut lector de diaris. Això em permetia fer l'auditoria del diari. Com a director de paper no m'enganyava. Vaig empènyer el canvi de tecnologia, però ja se'ns havien escapat els joves. Jo no era el director idoni.

    -I ara, ¿com veu els toros des de la barrera?

     

    -Els diaris en paper seguiran vius, però seran simbòlics i minoritaris. La gent que té sensibilitat per estar informada ja ha fet el salt al món digital, i aquells a qui no els agrada gaire llegir en tenen prou amb l'oferta d'audiovisual. EL PERIÓDICO, que té el seu espai per la molta documentació, la contextualització i les opinions que creen polèmica o complicitat, ha d'apostar per la independència editorial.

    0 Comentaris
    cargando