Una degana davant l’emergència de l’habitatge

Nascuda a Barcelona el 1976 i graduada en l’ETSAB-UPC, Bestraten va iniciar la seva carrera lluny: amb un projecte a la Universidad de la Chiquitania, a Bolívia. Aquell treball, que el 2003 va guanyar el concurs de cooperació de les universitats politècniques espanyoles, va marcar la seva manera d’entendre l’enorme poder del pròxim i el sostenible: va construir una universitat en un entorn rural, a 50 euros el metre quadrat, utilitzant materials locals. Ha sigut professora a l’ETSAB-UPC i la UIC, ha presidit Universitat sense Fronteres, ha format part de la Càtedra Unesco de Sostenibilitat de la UPC i pilota, al costat del seu marit Emili Hormias, el despatx Bestraten Hormias Arquitectura.

Amb Hormias van instal·lar el seu despatx en ple Bellvitge (l’Hospitalet de Llobregat), on avui resideixen. Bestraten és una gran defensora d’un barri que reivindica pel seu intens associacionisme, la seva rambla, la seva construcció en altura i els seus enormes espais públics, obra de Perpiñà i Busquets (autor també de la seu del COAC). La seva passió pel barri l’ha portat a firmar recentment el llibre De la Zona Franca a la Marina. 100 anys d’habitatge social a Barcelona (1925-2025) i ha editat un volum sobre l’emblemàtica seu del COAC, que des del 1962 acull l’obra més gran de Picasso a l’aire lliure. El 2018 va culminar la rehabilitació de Ca la Dona i va ser elegida presidenta de la Demarcació de Barcelona del COAC, sota el deganat d’Assumpció Puig, a la qual acaba d’agafar el relleu fins al 2030.

Professió masculinitzada

Notícies relacionades

El Vallès impulsa el seu propi 22@

Nou motor econòmic amb 30.000 llocs de treball

En una professió encara molt masculinitzada, Bestraten reivindica la incorporació del talent femení al món de la construcció ("les dones solen ser més meticuloses i precises", afirma). També defensa l’ofici d’"arquitecte petit". "Necessitem grans arquitectes per fer grans obres, però el 95% som arquitectes que fem de tot projectes mitjans o petits que transformen molt la vida de les persones", explicava fa uns mesos en una conversa amb EL PERIÓDICO. Es referia als que vigilen les esquerdes i les filtracions, els que dissenyen les places o un equipament, els que pensen en solucions per a la mobilitat reduïda i els carros de nadó. Venia a dir que els arquitectes són els metges dels edificis. La degana és una gran defensora de la cura i la rehabilitació dels espais on vivim i ha aprofitat aquest any a assenyalar com a exemple visionari que considera la gran rehabilitació de Gaudí: la Casa Batlló.

Entre els seus reptes al capdavant del COAC hi ha, d’una banda, dignificar una professió en què el seu caràcter efímer moltes vegades dificulta que s’assegurin els drets laborals més bàsics, no només per als arquitectes sinó per a tots els oficis que participen en una construcció. Això està dificultant el relleu generacional. Menys burocràcia, honoraris justos i assegurar la jubilació són algunes de les seves prioritats. I de l’altra, convertir el COAC en alguna cosa més que un col·legi professional i ampliar la seva mirada, més enllà del barcelocentrisme i del sector. Opina que l’arquitecte ha de tornar a jugar un paper influent en la societat en un moment en què té molt a dir en matèria de clima, habitatge, rehabilitació i nous models familiars.