Adeu a Jordi Elias, l’últim venedor de les ‘paradetes hippies’ de Sabadell: «Trobaré a faltar tots els amics que he fet»

Ara, 43 anys després de començar aquella aventura,abaixa la persiana definitivament per jubilar-se. Ho fa satisfet, tot i que amb la sensació de tancar també un petit capítol de la història de Sabadell. «No ha sigut una decisió improvisada», explica. La jubilació era el desenllaç natural d’una trajectòria que va començar el 1983, però admet que també han pesat altres factors.

El primer, el físic. Durant més de quatre dècades va muntar i va desmuntar cada dia tota l’estructura de la parada perquè la normativa municipal obligava a retirar-la al finalitzar la jornada. «No és el mateix fer-ho amb 21 anys que amb 65», resumeix. S’hi suma la situació econòmica d’un model de comerç que, reconeix, «fa anys que viu pràcticament en la línia de la supervivència».

De la casualitat a una forma de vida

La seva arribada a les «paradetes hippies» va ser gairebé fruit de l’atzar. Buscava feina quan un amic li va parlar d’aquell petit grup de venedors ambulants que començava a instal·lar-se a Sabadell. Tot just una setmana després ja havia construït una taula de dos metres amb rodes –ni tan sols tenia carnet de conduir– i va començar a vendre al carrer. «Va ser totalment accidental», recorda entre somriures. No obstant, aquella casualitat va acabar convertint-se en tota una forma de vida.

En aquells primers anys amb prou feines eren cinc o sis venedors. Compartien una manera diferent d’entendre la feina i el carrer. D’allà va néixer el sobrenom de «paradetes hippies», una etiqueta que, segons explica, no definia necessàriament tots els venedors, sinó a l’ambient que envoltava aquelles parades.«Hi havia gent molt diversa, alguns sí que eren ‘hippies’ en el sentit més estricte, d’altres no, però tots compartíem una manera bastant alternativa de viure. També veníem productes exòtics i diferents, i tot això va fer que la gent acabés dient-nos així», recorda.

Tot i que la parada va passar pel carrer de la Rosa, el passeig de la plaça Major i, finalment, el carrer de Gràcia, tots molt pròxims entre si, Elias associa cada emplaçament a una etapa de la seva vida més que a un lloc concret. «Més que recordar els llocs, recordo el moment vital que vivia a cadascun d’ells», explica. El carrer de la Rosa li evoca la joventut; el passeig, als anys de creixement i aprenentatge; i el carrer de Gràcia, on ha passat les dues últimes dècades, «el temps de la maduresa, quan vius les relacions humanes amb molta més profunditat». 

Una vida darrere del taulell

Precisament, les persones són el que més ha marcat la seva trajectòria. Després de 43 anys atenent milers de clients, assegura que podria passar una setmana sencera relatant anècdotes. Una de les més impactants, segons ell, va passar després de l’atemptat d’ETA que va acabar amb la vida de sis policies nacionals a Sabadell el desembre del 1990. Primer va passar per la seva parada un home celebrant els assassinats. Setmanes després, sense saber-ho, va conversar durant diversos minuts amb la viuda d’un dels agents morts mentre ella observava alguns articles del lloc. «Són aquelles coses de la vida que no saps per què van lligades: la misèria, el dolor i les lliçons», reflexiona. «Ho recordo especialment per aquests dos successos en cadena», afegeix, malgrat els anys transcorreguts.

La proximitat de la parada a l’església de Sant Fèlix va convertir Elias en un testimoni privilegiat de la vida quotidiana de Sabadell. Durant dècades va veure passar batejos, casaments i enterraments, i també va ser confident improvisat de moltes persones. «Quan una mare acaba de tenir un fill, te l’ensenya amb una alegria immensa. L’altra cara de la moneda és quan una altra mare t’explica la pèrdua d’un fill. Són les dues cares de la vida», reflexiona.

Una finestra a la societat

Elias assegura que durant aquests 43 anys la seva parada ha sigut «una finestra a la societat». Aquest contacte permanent amb la gent li ha permès observar de prop com ha canviat la ciutat i també la manera de relacionar-se dels seus habitants. Creu que avui vivim amb més pressa, parlem menys i hem perdut part d’aquella curiositat que existia fa dècades. «Abans la gent buscava un significat en les coses. Un objecte tenia una història, un valor simbòlic o cultural. Ara gairebé tot es compra únicament per utilitat», lamenta.

Segons el seu parer, aquesta transformació social ha anat de la mà de l’aparició de les grans superfícies, el comerç electrònic i les xarxes socials, factors que han canviat profundament la manera de consumir i que han fet cada vegada més difícil mantenir negocis com el seu. «Molts comerciants no han tingut temps d’adaptar-se a canvis que han arribat molt de pressa», afirma.

El llegat d’una parada

Elias assegura viure aquesta nova etapa amb serenitat. «Sempre vaig tenir el convenciment que era un ocell de passada», diu. «He tingut l’enorme sort de conèixer moltíssimes persones i això fa molt més fàcil acomiadar-se». Si alguna cosa espera que no desaparegui amb el tancament de la seva parada és precisament aquella manera de relacionar-se amb els altres que, segons ell, definia aquells anys. «Espero que aquell temps serveixi per recordar una època en què les relacions humanes eren més importants i menys utilitaristes que ara», afirma.

Notícies relacionades

Els secrets dels cinc carrers de les festes de Gràcia que es vestiran de Tolkien: «Cada una ha treballat a la seva manera»

Turistes ‘sensesostre’: «¿Pagar 100 euros per una nit? Prefereixo dormir a la platja que pagar un hotel a Barcelona»

Quan se li pregunta què trobarà més a faltar, no parla del negoci ni de les vendes. Parla de la gent. «He fet moltíssims amics i amigues. La parada m’ha permès implicar-me en la vida de la ciutat, conversar amb persones molt diferents i aprendre moltíssim d’elles. Això serà el que més trobaré a faltar».

A partir d’ara comença una nova etapa, tot i que no té grans plans materials. Després de més de quatre dècades observant la vida des d’una cantonada del centre de Sabadell, assegura que el seu únic objectiu és trobar la felicitat. I ho resumeix amb una frase que, probablement, expliqui millor que cap altra com ha entès sempre la seva feina i també la vida. «La felicitat està a saber estimar».