Els veïns demanen recuperar la ‘platja’ de l’Eixample

Són un irrefutable èxit de públic, no només infantil, els jocs d’aigua que aquest estiu han començat a funcionar a la ciutat (l’últim a sumar-s’hi, el primer dels sis previstos a l’Eixample, a l’avinguda Mistral). Però la seva bona acollida, previsible vistos els termòmetres, no fa més que reobrir el debat sobre el moix aspecte que ofereix el que durant anys va ser el lloc més fresc del districte, fins i tot els dies de més extrema calor: la Torre de les Aigües.

Per les queixes d’una veïna i per una ordre judicial, aquella platja enmig de l’Eixample va cessar la seva activitat el 2018, un any en què els advertiments que la crisi climàtica aniria a pitjor semblaven encara a mitjà termini i, potser per això, amb prou feines ningú es va mobilitzar per salvar aquell oasi a la quadrícula. Per primera vegada des que hi ha registres, Barcelona va superar el 8 de juliol la barrera dels 40 graus i la Torre de les Aigües, malgrat que els comerciants i els veïns han proposat interessants solucions per recuperar aquella platja, no és, no de lluny, un refugi climàtic.

Mesura posposada

L’abril passat, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que aquest interior d’illa, el primer que va recuperar la ciutat, en un ja molt llunyà 1987, tindria també els seus propis jocs d’aigua aquest mateix estiu, però la mesura s’ha posposat unes setmanes o mesos. L’estany, això sí, està mig ple. Quan allò era un lloc de bany, l’aigua era fresquíssima. Provenia d’una font subterrània que renovava de manera permanent la conca. Ara està estancada. No sembla especialment bruta, però, per descomptat, el bany està prohibit. La norma no es respecta. Dilluns passat, per exemple, tres infants eren dins amb pistoles d’aigua i les seves mares es refugiaven sota l’ombra dels arbres. No hi havia més d’una desena de persones a la Torre de les Aigües, un lloc que a estones conquereixen els amos de gossos. Quin contrast amb el que allò havia arribat a ser.

En l’última edició dels pressupostos participatius del consistori, l’Associació de Veïns i Veïnes de la Dreta de l’Eixample va reivindicar recuperar la platja, ja que, entre altres coses, la persona que va denunciar que els nens feien soroll en jugar ja no viu allà.

CorEixample, a través del seu president, Xavier Llobet, no només va secundar la iniciativa, sinó que, a més, va posar sobre la taula remeis per evitar nous conflictes. "Crec que amb una limitació més notable de l’aforament i amb la instal·lació de sonòmetres que informessin en temps real del soroll, igual que fan alguns radars de velocitat als carrers de la ciutat, es podria salvar la situació", va dir. La resposta municipal va ser prometre jocs d’aigua com els de la resta de l’Eixample, però aquests encara no han arribat.

Una mica de calendari sempre ajuda en debats com aquest. El 2007, el Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) va llançar una advertència. Va concloure que l’escalfament del planeta a conseqüència era un fet "inequívoc". Les prediccions d’increment de les temperatures que es van presentar en públic van ser les de mínims. Els escenaris més catastrofistes, a favor de buscar un consens, es van esquivar, però no perquè no es basessin en prediccions fiables.

Notícies relacionades

Els secrets dels cinc carrers de les festes de Gràcia que es vestiran de Tolkien: «Cada una ha treballat a la seva manera»

Turistes ‘sensesostre’: «¿Pagar 100 euros per una nit? Prefereixo dormir a la platja que pagar un hotel a Barcelona»

El 2007, només per afegir un apunt, Mariano Rajoy, epítom de com es va prendre part de la societat aquell avís, va dir que un cosí seu, físic de formació, li va recordar que cap d’aquests científics de l’IPCC era capaç de predir quin temps faria la setmana vinent a Sevilla, així que menys sabrien quin seria el clima d’aquí a 300 anys. No han passat ni 20 anys i els càlculs d’aquell panel d’experts han demostrat ser àmpliament encertats.

Les zones de joc no són, per descomptat, un remei a la crisi climàtica. Només permeten fer més suportable la situació i sense haver de malgastar més aigua de la necessària.