En el nom de la mare

Abans que esclatés la guerra i que hagués d’empaquetar les seves coses i emprendre la fugida a París, Antonia Yáñez García va portar a terme una proesa d’aquelles que queden consignades als llibres: va guanyar la primera prova ciclista femenina que es va portar a terme a Espanya. L’escenari de la gesta va ser el parc de la Ciutadella, i la data, el 27 de novembre de 1932. A la campiona li van donar un petit trofeu gravat que consignava el valor històric de la gesta («1a Cursa Femenina Feta a Espanya»), i la van fer posar per a les fotos amb una bicicleta que no era la seva, ja que la multitud emocionada que la va envoltar al final de la carrera va infligir irreparables danys a la que havia utilitzat per guanyar.

«¿Ho veu? És una bicicleta d’home», explica María Sala a l’habitació on explica la història de la seva mare, una petita estança poblada de records. El trofeu i les fotos d’aquell dia –i una medalla conservada en metacrilat– formen part d’una memorabilia que conserva amb afecte, que cuida amb zel i que ha decidit desenterrar ara i fer pública perquè té la impressió que el temps s’està esgotant. No qualsevol temps: el seu. «No vull morir sense fer-li aquest homenatge. Vull que la gent sàpiga que la meva mare va ser una pionera de la bicicleta. Li estic veient les orelles al llop, és així, i un dia vaig pensar: ‘Et moriràs i això no ho sabrà ningú’». No hi ha calamitat en les seves paraules. Les pronuncia somrient. Té 85 anys.

María Sala viu a la Verneda però va ser criada a Gràcia, i és allà on comença la història. «Comença amb el meu pare, Antonio Sala, que era un gran ciclista. Li encantava la bicicleta, el fascinava: si estigués viu, estaria enfilat en una». En uns àlbums dels quals gira les pàgines amb cura, com les d’un volum antic, María fa un recorregut per la passió del seu pare, des de les imatges en blanc i negre que van quedar de quan era un enèrgic ciclista jove fins a les que el van registrar en la seva etapa d’home gran però encara esportista, vestit amb la samarreta d’un equip amateur, al costat de la carretera, o bé prenent un cafè abans de tornar a pujar a la bicicleta. «Era un roig declarat i va ser dels primers a caure pres quan els Nacionals van entrar a Barcelona. Va estar vuit anys a la presó».

LA CICLISTA I EL SEU ENTRENADOR

Li agradava tant el ciclisme a Antonio Sala que el 1929 va decidir donar a la seva afició la forma de projecte col·lectiu i va fundar un club, el Club Ciclista de Gràcia, encara actiu, pròxim a complir 90 anys. La seva dona, que aleshores s’havia contagiat de l’afició del marit, s’hi va apuntar. «Eren els anys de la República –recorda María– i entre els socis hi havia algunes dones». Després de portar a terme diverses proves ciclistes, totes per a homes –perquè sí, perquè així era, perquè no hi havia competicions en bicicleta per a dones–, Antonio, que tenia esperit de pioner, va prendre la decisió d’organitzar una carrera femenina. Naturalment, la seva dona hi participaria. Naturalment, ell l’entrenaria. Obvi. ¿Qui si no?

Notícies relacionades

Barcelona es veu amb més opcions d’acollir la final del Mundial del 2030 després de guanyar la de la Champions

La vaga de les biblioteques a Barcelona s’enreda al jutjat a l’espera de reprendre’s les negociacions

«Anaven a practicar a la plaça del Nord, feien voltes i voltes i més voltes», explica la filla. Va ser un entrenament intensiu, i quan va arribar el dia de la cursa, Antonio li va xiuxiuejar a la seva dona l’estratègia que havia de seguir. «Això m’ho va explicar el meu pare després. Li va dir a la meva mare: ‘Tu ets molt forta, així que tu guarda forces, no intentis ser la primera a la primera. Tu al teu aire, i quan estiguis arribant a la meta i et vegis amb forces, llavors sí, llavors corre’». A les fotos, Antonia apareix feliç, posant amb la bicicleta amb la qual no va guanyar la prova. No són fotos conegudes, i haurien de ser-ho. No deixen de ser les imatges de la primera dona ciclista coronada a Espanya, i a més: el dia de la seva coronació.

Antonia Yáñez va morir amb 31 anys el 1940, víctima d’una septicèmia. La seva filla recorda quan van travessar juntes la frontera amb França, tot just començada la guerra: les columnes de refugiats, el silenci espès, el plor dels nens. «Només tenia 5 anys, però me’n recordo». El pare, Antonio, es va quedar a Barcelona i va ser detingut el 39; li van fer un judici i va anar a la presó. «I això és una cosa que també estic intentant arreglar –diu la María–, ara que sembla que anul·laran els judicis franquistes. Ho vull fer. Vull anar-me’n d’aquest món amb la tranquil·litat d’haver reivindicat als meus pares».