Mostra de tresors arqueològics al Barcelonès Nord
Sexe abans de Crist
Badalona organitzarà la primera exposició de la neonata aliança dels museus arqueològics
Xabier Llovera, director del Museu d’Arqueologia de Catalunya, admira el ’Fal·lus de Sasamón’, extraordinària peça de bronze i amb suposats poders contra el mal d’ull. /
Hi va haver un temps en què les dones catalanes penjaven a les portes de casa seva obscens penis de bronze que amb una dolça dringadissa avisaven quan arribaven les visites. Als seus marits, si els vencia la luxúria, se'ls recomanava «anar als bordells de la ciutat i així no haver de molestar les dones d'altres homes». El consell és de Cató el Vell. Per la cita queda clar, doncs, que l'època en qüestió és la romana. No és que Bàrcino, Baetulo i Tàrraco fossin una bacanal. Hi havia normes, certament. Gràcies a les comèdies de Plaute, per exemple, coneixem quines eren algunes de les fronteres morals d'aquell imperi: «Mentre t'apartis de les dones casades, de les viudes, de les donzelles i dels jovenets, amb excepció dels esclaus, fes l'amor amb qui et plagui». Són només un parell d'apunts per fer boca de l'exposició que a partir del mes de desembre s'obrirà al públic al Museu de Badalona amb alguns dels més lúbrics tresors arqueològics de Catalunya. Fins llavors, l'espera serà… ¿excitant?
El 1986 es va inaugurar al Museu Arqueològic de Montjuïc, llavors dependent de la Diputació de Barcelona, una exposició pretesament provocadora.El museu secret. Així es va publicitar. En aquesta mostra es van exhibir per primera vegada davant el públic peces inevitablement emmagatzemades sota pany i forrellat durant el franquisme, com per exemple elPríap d'Hostafrancs,una escultura descoberta el 1848 en un solar d'aquell barri de la ciutat amb uns atributs descomunals tallats amb pedra de la pedrera de la muntanya de Montjuïc. El que ara es pretén no és repetir aquell èxit de públic. És molt més.
Empesos per la crisi, els millors museus arqueològics de Catalunya han decidit unir les seves escasses forces pressupostàries i han creat l'Arqueoxarxa. Els objectius són certament variats, però entre ells despunta clarament el d'organitzar amb una certa periodicitat exposicions itinerants amb el millor de cada casa. L'honor del primer pas correspondrà al Museu de Badalona. El seu director, Joan Mayné, serà el comissari encarregat de posar un relat al que a Catalunya es conserva de tot allò que permet conèixer els codis de conducta sexual dels romans i, per extensió, també dels grecs.
El 2013, el testimoni passarà a Gavà, que coordinarà una aposta similar, tot i que en el seu cas amb la mort com a fil argumental. Però ara el que compta és el repte que té al davant el Museu de Badalona, que va més enllà de la seductora contemplació de peces psicalíptiques de bronze, marbre i ceràmica, principalment. La mostra serà una bona oportunitat per no oblidar fins a quin punt el cristianisme va ser, en qüestió de jocs de llit, tan cataclísmic com el meteorit que se suposa que va posar fi al regnat dels dinosaures sobre la Terra. No és que els romans fossin uns amorals. Senzillament les seves normes socials eren unes altres.
Preneu per exemple Juli Cèsar, no només perquè abans d'arribar a la cúspide del poder va ser qüestor a Hispània, cosa que acosta el personatge encara que només sigui geogràficament, sinó especialment perquè la seva biografia de paper cuixé és exemplar sobre què s'acceptava amb naturalitat i què es considerava indecorós en l'antiga Roma. D'ell es deia que era l'amant de tota dona casada i la dona de tot home. Vaja, per dir-ho com Espartac, que alternava la ingesta d'ostres i cargols.
El cas és que la bisexualitat del vencedor de la guerra de les Gàl·lies era acceptada amb naturalitat, però, ¡alerta!, no la manera com la practicava. La manera submisa en què es va entregar al rei Nicomedes no va agradar entre els seus súbdits, així que les llengües més feridores van rebatejar el totpoderós emperador comla reina de Bitínia.
Notícies relacionadesBadalona, en resum, es prepara per obrir la finestra a aquell passat que també ens pertany, encara que l'únic que ens en queda es guardi en museus. Perquè de Pompeia, lamentablement, només n'hi ha una. No és que la ciutat romana sepultada sota les cendres del Vesuvi fos única en el seu temps, una ciutat de pecat i també de perdició. La seva fortuna és sens dubte com s'ha conservat. S'ha de suposar que entre Bàrcino i Baetulo també hi va haver fa més de 2.000 anys algun bordell de fama. Potser la desafortunada vila que les obres de l'AVE han arrasat ho va ser. Perquè aquesta és una altra qüestió a destacar que, poc o molt, la primera gran exposició de l'Arqueoxarxa retratarà: els romans eren realment molt puters. ¿Quant? Hi ha un detall que ajudarà molt bé a comprendre la magnitud de la seva afició per les meuques. És el següent.
Dels esquimals es diu que tenen 22 formes diferents per referir-se al color blanc. És tan quotidià en el seu entorn que és gairebé una necessitat. Doncs els romans tenien un nom per a cada tipus de prostitució. Lesambulataraebuscaven clients als carrers, lesprostibulae treballaven en un local, lesdelicataeestaven reservades per a senadors i patricis i lesbustuariaeeren putes de cementiri. Fins i tot Sèneca va escriure sobre aquestes últimes, però vist que era un moralista, es descarta totalment que es desfogués entre làpides.
